El que ja ens havia dit l'Aurelio Santos feia dies estava a punt d'acomplir-se. El Jamboree va viure aquest dilluns un dia que passarà a la historia de les Jam Sessions de Barcelona, com el dia que va acabar un llarg periple de més de 15 anys com així ho podíem llegir al web del local:
Les What The Fuck Jam Session’s s’han convertit en tota una institució a la ciutat de Barcelona. Amb més de 15 anys des de la seva arrencada, molts músics i aficionats han contribuit a fer d’aquesta iniciativa un dels terrabastalls artístics i sonors més singulars i exclusius dins el circuit de clubs del país. Sota la coordinació d’Aurelio Santos com a mestre de cerimònies està garantida una nit autèntica, farcida de sorpreses de tota mena. Una ocasió per a impregnar-vos de l’esperit transgressor i sempre renovat de la WTF Jam Session. Una experiència única que es pot viure tots els dilluns de l'any al Jamboree.
No sabem de manera certa els perquès de tot plegat, ni els ets ni els uts que van fer prendre aquesta dràstica decisió a l'Aurelio, però el que sí podem suposar és que hi devia haver motius consistents per a decidir acabar amb allò que l'ha ajudat a viure tots aquests anys. La seva implicació en l'escena musical de casa nostra ve de lluny, essent-ne primer un fidel aficionat als molts i magnífics concerts de Jazz que es feien a la Cova del Drac, ja amb la darrera ubicació de la Plaça Adrià. El Jamboree també l'havia vist incomptables vegades formant ja quasi part del "mobiliari", amb paraules d'ell mateix, crec haver-les-hi escoltat.
Per aquest "sonat" esdeveniment hi havia d'haver els músics que més s'han implicat en aquesta "moguda", ergo són Llibert Fortuny, Ray Colom i Claudio Marrero, entre molts i molts altres, sense oblidar a Leo Bianchi als sons, llums i aires i a Josep Tomàs i Manu Dimango dedicats ells a les arts gràfiques. I ara és el moviment de recordar els qui ens van deixar entremig de tot plegat, i jo parlo del que vaig conèixer, tot i que no massa, lo suficient per haver-lo apreciat per la seva manera de ser tan afable i amable, el magnífic saxo tenor Morten Sandholt. Aquest home jove, ple de salut, ens va deixar a l'edat de 33 anys quan anava ell amb la seva parella/amiga amb bicicleta per la ciutat, a causa d'un endimoniat "ictus", crec. Dos músics més també ens van deixar, els van deixar car jo encara no hi era per aquests mons de la WTF.
Recordar també la WTF que es va organitzar per ajudar a tirar endavant amb les despeses de la malaltia de l'Ale, fill del Dani Pérez i Robin Oxman, amb una participació rècord també, amb pares i nens amics de l'Ale dalt l'escenari. Una WTF inoblidable que molts dels presents mai oblidarem.
Dit això anterior, potser caldria exposar-vos el text que va escriure l'Aurelio tot i explicant-nos el perquè de quasi tot plegat:
"Llevo algunas semanas pensando mucho en si escribir estas lineas, con esa sensación rara de decir algo insignificante para muchos aunque también relevante para otros pocos… en fin, este pequeño texto va dirigido a esas personas que me conocen y junto a los cuales he caminado durante estos últimos 24 años y en especial, a lo largo de los 16 años de existencia de las What The Fuck Jam Sessions del Jamboree Jazz Club. Sin más rodeos os tengo que comunicar que las What The Fuck Jam Sessions dejarán de tener lugar en el Jamboree Jazz Club a partir de Junio del presente año siendo el 29 de Mayo la última de las mismas, después de más de 800 actuaciones a nuestras espaldas, miles de horas, miles de músicos, miles de asistentes y millones de gotas de sudor y lágrimas, de alegría, está claro...
Es una decisión personal y profundamente meditada, dolorosa y también necesaria por miles de razones, sin entrar en más detalles, por innecesarios y aburridos seguramente. Por otro lado, NO, no nos vamos a otro lugar ni nada por el estilo, de hecho, el que se va soy yo, ahhh y el nombre, esa ida de la olla en forma de slogan que se me ocurrió en el sofá de mi casa un lunes en el que estaba cansado y que al grito de WTF! me hizo ponerme las pilas e irme corriendo al Jamboree Jazz Club a hacer lo que hacen los niños hiperactivos, jugar y jugar y jugar sin ataduras ni complejos. De hecho, tengo la completa seguridad de que Jamboree Jazz Club, así como ha sido a lo largo de toda su historia desde sus inicios en los 60, seguirá teniendo los lunes por la noche la mejor Jam Session de la ciudad siendo, en mi humilde opinión, y sobre todo en esta ciudad también llamada Jamcelona, en la que proliferan los bares y clubes especializados en programar Jam Sessions en vez de programar fantásticos proyectos personales de los músicos de la ciudad, y repito, siendo el Jamboree Jazz Club el club con más razones para alojar la más grande fiesta posible para un músico, ese lugar de reunión, de cercanía, de familia... una Jam Session.
Es muy importante para mi el romper una lanza del tamaño de la Torre Agbar por la familia Mas i Mas, Marta, Joan y Anna, los cuales, desde allá por el 93 cuando nos conocimos, gracias a la figura de Pere Manresa que me presentó a Joan, y empezamos a colaborar tanto en La Boîte, Jamboree Jazz Club, Tarantos y La Cova del Drac-Jazzroom, siempre me otorgaron una libertad absoluta para crear, creer y crecer en este loco mundo de la música en vivo. Todo lo que he aplicado a lo largo de mi carrera como programador no solo de las What The Fuck Jam Sessions, sino como primer programador del Jamboree Jazz Club después de Joan y Anna, así como los cientos de bolos que he tenido el placer de programar en muchos lugares de la ciudad de Barcelona, ha sido fruto del aprendizaje en la observación hacia como, en especial Joan Mas y Anna Mas, jugaban a programar con su instinto, y estaban al pie del cañón TODAS LAS NOCHES en todos sus clubes, y siempre poniendo especial dedicación a la manera de tratar a los músicos, haciéndoles sentir como en casa en todo momento. Los más viejos del lugar sabéis bien a lo que me refiero y ESO es lo que cimentó la leyenda de La Boîte, el Jamboree Jazz Club, Tarantos y La Cova del Drac-Jazzroom.
Han sido 24 años de inmenso placer y ante todo, un honor el que la mitad de mi vida haya tenido que ver y lo digo desde la más profunda humildad, con mi aportación a la historia de estos, para mi, templos de la música popular y culta.
En fin… ha sido un placer y un honor caminar a vuestro lado, músicos, público, compañeros, prensa y muy especialmente, Morten, Bruce, Israel…
Nos vemos por los clubes!
¡¡¡GRACIAS POR APOYAR LA MÚSICA EN DIRECTO!!!
LOVE LIVE MUSIC!!!
PDT: No hay lista de agradecimientos adicional, tanto mis amigos como mis enemigos saben perfectamente quienes son por lo que no se lo tengo que recordar..."
Aurelio Santos
No és la meva intenció fer un repàs dels millors moments de les WTF, car això tampoc ho podria jo "catalogar", en tot cas ho hauria de fer ell mateix. El que sí us puc dir és que n'he vist algunes de molt impactants i crec recordar que sempre hi havia el Llibert com a protagonista. La darrera WTF la van "obrir" Ray Colom, Marc Aiza i Tito Bonacera, amb un marcat estil "funky" quasi sense escoltar la música. Després, i amb la mateixa formació base, s'hi van afegir els amics de Aupa Quartet, amb Martín Meléndez entre ells i al violoncel, els quals, i mitjançant un vídeo que els vaig enregistrar ara per ara amb més de 2200 visualitzacions, van posar el Jamboree de "panxa enlaire". Aquí teniu l'enllaç d'aquesta magnífica improvisació col·lectiva:
Amb la participació de Llibert Fortuny acompanyat de Claudio Marrero, el Jazz més acústic ve fer acte de presència i així és que en aquest vídeo podeu constatar com el mestre va agafar les regnes de tot plegat:
Hi ha d'altres mostres videogràfiques amb el Llibert i demés músics però em semblen prou evidents aquestes dues mostres per situar-vos en l'espai de les WTF dels dilluns, sí, aquelles que un "boig" enamorat de la música en viu i dels músics es va encarregar de muntar ara fa més de 15 anys. Una abraçada Aurelio, i gràcies per tot plegat.
Miquel Tuset i Mallol.
.jpg){kind=link}
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada