Llibert Fortuny a la Traska Truska, 6 de novembre de 2016

A la Traska Truska de Molins de Rei s'hi fan concerts de Jazz des de fa temps, abans amb Contrabaix i darrerament amb Daltabaix. I no ha estat un "daltabaix" aquest canvi i sí una nova gestió i direcció dels membres de l'escindit i anterior "Contrabaix" ara reconvertits en Daltabaix. Gent com el Josep Bergadà i Jordi Llecha i crec que d'altres més són els qui ho porten amb total professionalitat. Allà qui hi anem de tan en tan i el concert d'aquest diumenge era un dia on no s'hi podia faltar. Llibert Fortuny Acoustic Trio, amb el mateix Llibert Fortuny, saxo alto; Martín Léiton, contrabaix i David Xirgu, bateria. Un trio de luxe que havia presentat aquest projecte al Jamboree en dos dies consecutius i del qual és possible que se'n faci un "Live".

La vetllada havia de ser magnífica, i amb aquesta intenció hi vam anar. El format acústic del mestre Llibert és el que més m'agrada, havent vist també les altres opcions més elèctriques. En aquestes on el format ja implica la concepció musical més funk i demés alteracions, el volum final aconseguit pel conjunt, on hi pot haver músics com el Tito Bonacera, baix elèctric i d'altres músics força potents com el David Gómez, bateria és massa alt per les meves castigades oïdes, elles ja plenes d'acúfens. Pel mateix motiu obvio anar a veure i escoltar mogudes similars, i les acústiques són les meves preferides. 

La Traska Truska compleix amb l'horari, (ja m'agradaria a mi) i a les 19h, amb la sala ben plena va començar el xou. El presentador va ser el primer en fer-lo, el xou, tot i presentant un concert de jazz on poc sabia dels noms del músics si exceptuem el del Llibert. David Xirgu va ser "rebatejat" com a "Xiscus" i del contrabaixista no va recordar el seu cognom. Aquestes coses solen passar però es millor que no passin. I aquí que quedi en clau "carinyosa".

Si digués que tot el concert va ser quasi una Jam, no m'equivocaria gaire. El cert és que quasi va ser així. Llibert començava una línia melòdico-rítmica i els altres s'hi apuntaven. Tot i que probablement alguna "cosa" devien haver pactat, el fet és que va semblar tot molt improvisat. Les referències melòdiques que de tan en tan sorgien del saxofonista ubicant-nos en d'altres temes fins i tot forànis del Jazz van ser moltes. Les improvisacions del líder seguien un ritme, un tempo i/o velocitat, endimoniades. La secció rítmica de dos, el seguia sense immutar-se, excepte quan el mestre introduïa les esmentades referències, moment en el qual se'ls hi escapava algun somriure. L'alegria a l'escenari era evident. La complicitat també. 

Els solos van anar succeint-se des del saxo alto al contrabaixista, essent aquest un magnífic puntal de suport i després d'interpretació. La velocitat de resposta de Martín Léiton va ser extraordinària. El tempo constant, ben marcat, amb una pulsió consistent va anar de la mà de la del David. Els solos del bateria també van sorgir, amb igual destresa que els dels dso companys i la tarda estava passant més de pressa del necessari. Allò havia de durar més, havíem d'aturar el temps però no la música. Es pot fer això? De fet, encara havia d'arribar lo que ens animaria encara més, i això van ser les creacions vocals amb clau humorística que va començar a fer en Llibert. De cop i volta, començava a "xerrar" amb una llengua inventada o amb tons nasals força divertits, i tan nosaltres com els altres dos companys ens petàvem de riure. Llavors és quan te n'adones que el Jazz, o un concert de Jazz, pot ser divertit a més a més de magníficament interpretat, comentari que vam fer quan els vaig anar a veure al seu reservat. Encara reien. Encara riem nosaltres. Encara recordem de quina magnífica manera ens ho vam passar.
Miquel Tuset i Mallol.