Aruán Ortíz Trio al Jamboree, 11 de novembre de 2016

Doncs això és el que vaig posar al FB...

"Ahir, vam viure una nit magistral. Tot un cabal d'emocions. I és que la proposta de l'Aruán Ortíz de parlar només al començament i després tocar sense dir ni brot, i quasi enllaçant tots els temes va aconseguir que l'atenció i implicació de tots els presents fos total. I a tots els presents incloc també als tres grans, grans músics, car ells mateixos van flipar per com es va anar desenvolupant tot i van notar les sensacions que nosaltres vivíem. Em sembla no haver-ho viscut massa vegades per no dir mai. La compenetració dels tres a cada instant va fer què la dinàmica (els canvis de volum) dirigida, com quasi tot, o tot des del piano, fos immediata. El Jazz que vam escoltar ahir forma part del darrer disc de l'Aruán Ortíz que va sonar en un anterior programa del Jazz Club de Nit, gràcies a la seva manager per aquestes latituds, na Mercè Porras. 

Ahir ens vam emocionar tots i també aquesta activista i aficionada del Jazz, tot i comentant que feia 7 anys que havia conegut a pianista i contrabaixista a New York. La subtilesa, delicadesa, groove i demés la van mostrar en tot un ventall de temes diversos, dels quals no hi va haver repeticions, potser alguna, en els dos passes. Si en el primer hi van encabir un blues a trio magnífic i delicat, en el segon, i en el bis, hi va intervenir en Bill McHenry en el magnífic i improvisat Blue Monk. Però és que en Bill va obrir també el segon set amb un tema parit allà mateix. En aquest segon.set, pianista i contrabaixista (a moments amb l'arc) van desenvolupar un tema d'una sensibilitat exquisida al màxim nivell, alhora que les seves pròpies interpretacions. Però és que en el primer set a trio, la música que va sorgir de l'escenari sempre iniciada per les propostes del líder va ser extraordinària. Si el pianista ja sabíem que era extraordinari, ahir vam poder admirar a un contrabaixista superlatiu, amb un domini dels temps, silencis i ritmes de primera magnitud. Alhora, i en algun dels temes que va iniciar ell sol, la seva exquisida creativitat i domini de l'instrument ensva deixar bocabadats. 

Entre els presents, i en el segon passe, sí que hi va ser una seva col·lega, Giulia Valle, la qual va flipar jo diria que més que la resta de mortals, per la seva millor comprensió de tot el que allà passava. En Gerald Clever va fer allò que és tan difícil fer, la qual és ser-hi però com si no hi fos. El seu control dels volums va permetre'ns escoltar-l'ho no només a ell sinó a tots tres. És allò que alguns aficionats comentem, que un músic quan toca, hauria de poder escoltar tots els altres instruments. En Joan Cortès hi va ser en el primer set, capturant-ho tot, també el Joan Carles i algun més. El de Granolllers va marxar a covar la calipàndria i el Manu Dimango va poder escoltar el blues del primer set i tot el segon, alhora que fer una de les seves manugrafies. El so va estar a càrrec del Pol i Alex Monsoliu, al menys em va semblar veure'ls a tots dos. També vaig flipar coneixent i xerrant, tot i que ja ens havíem vist moltes vegades abans amb l'Eugeni, laseva dona Teresa i el seu fill Patrici. Tres bojos del Jazz en una mateixa família, cosa del tot inusual. Alhora, amics del Manu, com no podia ser de cap altra manera, des dels seus dies de l'Abracadabra. Els meus van ser els del Zeleste i barri de la Ribera. Aruán Ortíz, gràcies mil. Brad Jones, contrabaix i Gerald Clever, bateria, mil gràcies. Us estimo. Quina joia. Em vaig adormir escoltant els dos sets, Giulia."

Miquel Tuset i Mallol.