The Princes of Time "return" al Jamboree el 7 de juliol de 2106.

I seguiré posant les meves impressions feisbuqueres post concert....

Molt bon dia a tothom....espaterrant el concert d'ahir al Jamboree amb els Princess Of Time. D'imatges me'n venen moltes i totes identificadores del que va passar ahir al Jamboree. D'entrada, el fet que una formació amb músics ja una mica "granadets" es proposi recuperar un projecte de fa 20 anys, més o menys, ja és una notícia, i més si considerem què el projecte i les músiques proposades tenen a veure amb el Groove més potent i el Funk en majúscules. Princess Of Time ha estat dos dies al Jamboree "petant-ho tot" i jo hi vaig ser ahir amb molts amics músics. La potència musical, que no acústica, és impressionant, i veure'ls a l'escenari amb tota la marxa ficada al cos i sobretot als ulls, brillant de satisfacció i alegria és quelcom emocionant, considerant que no tenen 20 anys. Van començar amb un tema totalment instrumental amb el "punch" que després fins i tot s'amplificaria però amb els sons melòdics dels dos vents. Després de "tastar" aquest primer tema i ja amb la sala central plena de gom a gom i tothom bellugant-se de mil maneres diverses segons l'edat, va aparèixer la magnífica dona i veu, na Dana Leese, la qual d'entrada ja ens va fer sortir el "singlot". Una perfecte simbiosi de veu, presència escènica i simpatia, va fer pujar els ànims de tots el presents. Una vertadera "black woman singer" amb una veu impressionant i un constant ritme i incitació a la participació de tots nosaltres vers la seva proposta. Va alternar el "look" sortint amb unes ulleres fosques i la seva permanent incitació ens va fer cantar (tot i que no gaire) i picar de mans. Una sòlida base rítmica amb el gran Steve De Swardt i el Caspar St. Charles va ser el "motor" sobre el qual van volar els altres companys. Els arranjaments de molta de la música que va sonar em va semblar entendre que eren del Dave Pybus, mestre en el saxo tenor amb un so magnífic, un tant metàl·lic però tampoc massa a la vegada que molt melòdic. Un mestre en els soliloquis i col·laborant amb l'altre vent. 

Tot i això, en una banda com aquesta, farcida de mestres ben bé pot ser que la composició i arranjaments d'alguns temes siguin compartits amb l'inefable i súper comunicatiu Toni Saigi Chupi, ell, amb un permanent moviment tot i incitant-nos a nosaltres a fer el mateix, gaudint com ningú amb el magnífic Hammond B3 de la casa, del Jamboree, a la vegada que obtenint tot tipus de sons "guturals" del seu teclat Nord. Va compaginar els diversos sons de l'orgue i els que anava obtenint del teclat amb una total mestria i professionalitat. En Matthew L Simon va ser l'altra vent, i va ser el metall que més va brillar i ja des del primer solo arribant als molt aguts. Aquest es va mostrar alegre de participar en tal esdeveniment, i la compenetració amb el Dave en els moments que tocaven plegats va ser total. Els seus solos van fer que molts de nosaltres exclaméssim algun crit d'aprovació, de veneració, i fins i tot, va deixar anar les seves mans sobre el Hammond del Chupi tot i participant de la "conya" col·lectiva. L'altre possible arranjador i compositor podria ser el gran guitarrista David Mitchell, ell, amb el Nono, els artífexs de l'èxit dels concerts del Campari Milano. 

En Dave va fer una gran feina de guitarra rítmica, el qual constantment va "marcar" els canvis rítmics que els temes incorporaven. Els seus solos van omplir de calidesa la nostra cova-cava, car aquest era el so obtingut de la seva magnífic guitarra de caixa ample, de la seva Gibson. Tot i ser la proposta bàsicament plantejada per fer ballar els assistents, no hi vam trobar en falta el concepte "Jazz", i sobretot en les diverses improvisacions de cadascun dels músics. Sí que es va notar una diferència, i aquesta va ser què en aquesta concepció, els que menys en fan, de soliloquis, són i van ser el baix i el bateria. En definitiva aquest és un projecte magnífic ideal per l'època en la qual estem (i en qualsevol) i només els hi desitjo que puguin fer ballar a molt personal i que continuïn passant-s'ho tan i tan bé.

El so, llum i les fresques van anar de la mà destra (crec que porta des del dimarts a la palestra) del Pol, el qual va fer que tot sonés de manera espectacular. Tot i els meus acúfens, vaig poder aguantar amb algunes vegades protegint-me les meves malmeses oïdes. Una altra vegada gràcies Pere Pons per donar llum a tals i diverses propostes i la que ens espera en aquests tres dies amb el Màster "Benny Golson".

Miquel Tuset i Mallol.