Guillermo Calliero Quartet & Friends al Jamboree i la 9na Sessió de Memoria Uno a la Sala Fènix

Doncs aquestes eren les 4 ratlles el dia després al Facebook...

Molt bon dimecres a tothom, encarant el Programa 242 amb Kirk Knuffke, Juan De Diego Trio i Aruán Ortíz...dia però per recordar les músiques, excelses i diverses, del dia d'ahir, primer amb el càlid i magnífic projecte de Guillermo Calliero i el seu New Quartet, (estrenat al JCLV el passat gener) amb els sempre impressionants Albert Bover, Horacio Fumero i l'ànima dels ritmes surenys, del con sud, imprescindible també en aquest projecte, en Nicolas Correa. Com a regal als assistents, no masses considerant la mestria dels esmentats.


Guillermo va convidar a dos dels seus amics i metalls com ell, en Matthew L Simon i David Pastor, els quals van fer el darrer tema, l'emblemàtic Sandu de Clifford Brown, com a cirereta del primer passe. Un moment únic, com sempre passa en els directes, en el qual, en Pere Pons va aprofitar per filmar-ho per mai oblidar-ho. De la mateixa manera quedaran per sempre més les magnífiques imatges que van captar en Sergio Sabini i en Josep Tomàs, i tot, tot, farcit per la simpatia sempiterna de l'Òscar a la barra i amb un magnífic i càlid so dirigit per l'Alex Monsoliu. 

Després encara havíem d'anar a comprovar fins a quin punt, un, o sigui jo, és capaç d'assimilar la diversitat musical. La prova de foc la vaig passar sí, però amb alguna certa dificultat inicial, si considerem que vaig anar a la Sala Fènix a veure la 9ena sessió del projecte Memoria Uno compilat i conduït per l'Iván González i un dels més elèctrics que jo hagi vist (tot i haver-me'n perdut alguns) amb dos baixos elèctrics (Martín Léiton i Àlex Reviriego), dues guitarres (Marcel Bages i Ferran Fages), un PC Laptop player (Hilari), dos clarinets i dos de baixos (Marceŀlí Bayer, Luiz Rocha) i un saxo tenor (Tom Chant) i clarinet i saxo alto (El Pricto) amb els bateristes Oriol Roca i Juan R. Berbin. 

Doncs amb aquest personal i amb la conducció de l'Iván González i al final de El Pricto, i després tots dos, cadascun conduint una part de la formació i tot sonant alhora, convindreu amb mi que devia ser, va ser, força impactant i sorprenent. Passar dels ritmes càlids de l'Argentina del Guillermo a la atonalitat, per dir-ho suau, d'un projecte conduit amb variacions dinàmiques al límit (del silenci quasi absolut al volum màxim que una banda com aquesta pot desenvolupar) igualment de la arítmia total a una rítmica quasi beat marcada pels bateristes i baixistes, doncs és una prova de foc difícil de superar i que crec, ja he dit, que em va costar una miqueta, de superar. Un espai que ja s'ha imposat com un dels dos del Raval amb caires més alternatius, conjuntament amb 23 Robadors. Esdeveniment seguit per un públic fidel i també pel "capturador" gràfic d'aquets moments com és en Joan Cortès.
Miquel Tuset i Mallol.

0 comentaris:

Publica un comentari