Doncs si el dia anterior vam gaudir amb un concert marxós i amb una magnífica "Brass Band", avui havíem de canviar el "switch" musico-cerebral i situar-nos a les antípodes de quasi tot. La veritat és que no em va costar gaire "situar-me" en aquest diferent context i és, bàsicament, per les moltes (unes quantes) sessions de lliure improvisació que he pogut veure a la més curta distància a 23 Robadors quasi cada dijous a 3/4 de vuit del vespre i quasi sempre amb el Ramon Prats al capdavant de la formació. O sigui, que salvant les distàncies si és que n'hi ha (alguna n'hi deu haver) vaig anar-hi amb tota la prèvia preparació esmentada dins el meu cap.
Barry Guy contrabaix, Joachim Badenhorst clarinet baix, Ivo Sans percussió.
Veiem què ens deia Pere Pons des del web de Jamboree;
"En col·laboració amb el festival Mixtur, dedicat a l’exploració sonora, el Jamboree acull el concert For Beginners amb tres aventurers i referents absoluts de la música improvisada com són el contrabaixista Barry Guy, el clarinetista Joachim Badenhorst i el baterista Ivo Sans. El contrabaixista britànic és un dels músics més proclius a l’experimentació i a la recerca de noves vies de creació musical, com ha demostrat amb els seus propis projectes o al costat de músics com Marilyn Crispell o Agustí Fernández, entre molts d’altres. I fins i tot durant el breu període que va formar part de la Michael Nyman Band."
Un trio de músics avesats a la "lliure improvisació" i liderats per un "màster" en aquest i d'altres camps de la música, Barry Guy. El mateix Ivo, present en aquest projecte d'altura, sol participar en algunes sessions de Robadors quan no hi ha el Ramon.
La música.....per cert, és música. El que s'escolta en els concerts de Lliure Improvisació és música. Hi pot haver o no ritme persistent, però sí que hi sol haver "un ritme". A vegades no. Aquest, però, no és mantingut, persistent. No és el ritme al qual estem acostumats. Hi ha unes seqüències melòdiques que tenen "un determinat ritme". La música va fluint, per tant... Bé, deixem lo del ritme.
La música...
Sovint he comentat que escoltes "sons". Que estàs en un espai on "sonen" i "passen" algunes coses, de les quals el comú dels mortals no hi estem acostumats. Que te molt més sentit el "veure" com es fa tot això, "veure" com ho fan alhora que escoltar el que sona. Tot i així, escoltant-ho deixant´t'he portar pels sons, per les incursions al teu cervell també és factible per la gent que no hi està acostumada. Només cal una cosa, i aquesta és la de l'acceptació del què està passant. La d'intentar comprendre. La de valorar que la imaginació és fonamental, per l'executant i per l'oïdor. I que has de pensar, home de poca fe, que aquests músics són uns grans professionals que saben fer molt i molt bé el que segur et deu agradar més i que té una mica de "swing".
En aquest cas concret, la dificultat d'extreure sons inversemblants de cadascun dels instruments, si exceptuem la bateria (tot i que també n'obtenen de rars i diferents dels habituals), és la clau de volta de tot plegat. Els sons obtinguts per Barry Guy del seu contrabaix de cinc cordes, són fora del comú. La vitalitat del mestre anglès va ser constant durant els dos passes i la seva expressió sovint reflectia felicitat i transmetia emoció, ell i la seva música. La mestria i domini de l'instrument d'aquest màster anglès és total. Els "solos", o improvisacions al llarg del mànec de la "berra", ràpids i afinats, ens van fer entendre que era un dels "grans", la qual cosa coneixíem pel seu historial i per les moltes col·laboracions que ha fet.
El clarinetista belga Badenhorst va "jugar" també amb el seu instrument, obtenint sons diferents dels habituals esbufegant-lo algunes vegades sense l'embocadura. El "picat" que solen aconseguir els músics que toquen instruments de vent se sol veure en alguns d'aquests concerts, els de lliure improvisació. Tot i això, i considerant que el so del clarinet baix és un dels que més m'agrada quan el toquen com "cal", vaig gaudir escoltant el músic alemany en aquest context més "normal".
l'Ivo Sans va començar el segon passe ell sol a la bateria, i també amb una profusió de sons diversos i diferents, a vegades amortint el so del "goliat" posant-hi una cama. Amb sons dels plats lliscant la punta de les baquetes per sobre, alhora que agafats amb l'altre mà. Sons utilitzats sovint pels bateristes per a obtenir sons diferents i que també hem vist algunes vegades a 23 Robadors.
Per acabar, la total compenetració entre tots tres va ser palpable i visible, i així ho podreu comprovar si us escolteu el concert. Crec que em podria haver estalviat tot el que he dit, car, podria dir finalment que no cal definir el que és indefinible.
Miquel Tuset i Mallol.
.jpg){kind=link}
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada