Doncs havíem de ser-hi per diversos motius entre els quals la curiositat. També el fet d'haver vist algun treball d'ells i haver constatat que es tractava d'una "Brass Band" gens a l'ús i més aviat imbuïda de modernitat. Una bona colla de bons músics amb una música força encoratjadora i "marxosa" amb reminiscències sí, de les antigues "marching bands" però passat tot pel sedàs de la més estricta modernitat.
Una banda amb:
Dan White saxo tenor, Jon Lampley sousafó i trompeta, Chris Ott trombó i beatbox, Josh Hill guitarra, Adam DeAscentis baix, John Hubbell bateria.
I la presentació del grup a càrrec de Pere Pons des del web de Jamboree:
"Quan encara les parets del Jamboree vibren amb l’impacte que va causar el concert de Lucky Chops la temporada passada, ara ja s’estan apuntalant els fonaments de la caverna per a rebre l’esbufec de The Huntertones. Són la nova sensació entre les propostes de brass band regenerades, joves i urbanes. Integrats a projectes col·lectius com Snarky Puppy, els seus components proposen un jazz desinhibit, brillant i al marge de correccions acadèmiques, amb la tuba i el beatbox com a elements rítmics i explosius d’un repertori que combina versions i peces pròpies de poderosa intensitat."
El "beat box" i el "Sousafó", no són "instruments" ortodoxes en això que tan estimem i que es diu Jazz. No obstant això, i considerant que d'entrada no era Jazz precisament el que havia de sonar, aquests "xicots" els inclouen en alguns temes. En el meu cas, i tenim en compte que només hi vaig poder ser en el primer passe, (havent-me perdut algun tema) no vaig tenir la ocasió de veure com sonava l'esmentat "Sousafó". El que sí us vull dir és que la proposta d'aquests joves lleons americans immiscida sí en les "Brass Band" va ser engrescadora i farcida de ritme i bon gust. Les improvisacions ens van mostrar unes individualitats d'altíssim nivell, entre les quals la del saxo tenor Dan White. Amb aquest vam estar xerrant tot i acabat el concert amb el Pere i l'Àlex on se'ns va mostrar súper amable alhora que agraït per les "floretes" que li vam endegar nosaltres tres. Un sextet que va sonar la mar de bé gràcies a les "manetes" de l'Àlex Monsoliu tot i considerant que dalt l'escenari hi havia una "front line" potent de guitarra, trombó, saxo tenor i trompeta, i darrere, baix elèctric i bateria. Recordo solos del trombonista Ott, magnífic també, del trompetista Lampley i del guitarrista Hill, aquest més en l'ona blues-rock. La secció rítmica de baix elèctric i bateria ens va mostrar en tot moment el "swing" impenitent que no va parar de "rodar" tot i "practicar" diversos ritmes més en l'ona de la "marching band".
Temes que van tocar allunyats del món del Jazz van ser el de Brian Wilson dels Beach Boys, "God only knows", tema del seu magnífic "Pet Sounds" i que dec tenir per casa. També van fer un tema banda sonora d'una de les seves pel·lícules preferides, (he..he) Triassic Park. D'altres temes van sonar amb la mateixa energia i millors interpretacions solistes, i sempre amb el concepte de "banda" ben aprés.
Temes que van tocar allunyats del món del Jazz van ser el de Brian Wilson dels Beach Boys, "God only knows", tema del seu magnífic "Pet Sounds" i que dec tenir per casa. També van fer un tema banda sonora d'una de les seves pel·lícules preferides, (he..he) Triassic Park. D'altres temes van sonar amb la mateixa energia i millors interpretacions solistes, i sempre amb el concepte de "banda" ben aprés.
Aquí teniu el bis amb el qual es van acomiadar i ja fins el segon passe després d'haver tocat quasi una hora i mitja i sense "escatimar" ni fer-se de pregar.
Miquel Tuset i Mallol
.jpg){kind=link}
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada