Doncs ja estem en dansa amb el John Abercrombie Quartet...amb Marc Copland, Drew Gress, Joey Baron, Pere Pons i Francesca Russo ...Un concert trepidant i delicat a parts iguals. Mestria total de tots quatre a la vegada que una gran compenetració. Quin plaer escoltar-los, quin plaer veure' ls. Temes del seu darrer 39 Steps del 2013 de ECM i balades del Marc, també d'un disc del Manfred Eicher.
Un primer passe amb la sala plena a vessar, i tothom amb l' expectativa de gaudir com poques vegades i de tan a prop. Aquesta és la gràcia i el perquè, poder veure de ben a prop a aquests, els Jazz Masters que ens arriben del més enllà de la bassa. Avui he tornat a "notar" el fet del "caminar" del grup base.
Piano, contrabaix i bateria són una entitat pròpia que s'embala catapultada pel primer instrument. Això no vol dir que amb el mestre John Abercrombie no volessin, també. Sí, però d'una altra manera...potser més continguda. El trio base liderat per un altre instrument, vents o cordes, acompanya més que desenvolupa. Tot i això, ja notat en d'altres ocasions, avui, la compenetració de tots quatre ha estat la pròpia força que els ha catapultat. El so ha estat delicat, el de la guitarra del mestre i el dels altres companys. M'ha semblat que fins i tot el enlluernant Joey Baron ha sonat més fluix que el piano de Copland, i parlem de volums. Aquesta apreciació meva només vol fer constar les maneres delicades d'aquest monstre polirítmic anomenat Joey Baron.
Si parlem ara del líder, el seu fraseig lleuger, delicat, ràpid i fresc, contrasta amb els seus moviments físics, els quals ens el mostren una mica atrotinat. El seu estil ha estat identificat des de la primera nota i veure'l tocar en els solos amb els ulls tancats, amb tot el seu sentiment expressat a la seva cara ha estat tota una joia. Marc Copland ha estat soberg, acompanyant delicadament i desfermant-se tot i liderant el trio base. Avui no era dia d'aplaudiments en els solos del contrabaixista, tot i la seva mestria, i sí els del mestre Baron. Si a Granollers va tocar amb la bateria del David Xirgu, avui han sonat els seus plats. Els canvis rítmics, "virgueries" constants que ha anat fent sense parar de somriure i sempre mirant al còmplice Gress, han evolucionat en un únic i massa curt solo del baterista en cadascun dels dos passes.
El segon passe ha estat diferent del primer. Les músiques sí, que no les maneres. La predisposició nostra a escoltar el que fos i la concentració ràpida del mestre Abercrombie, ha ocasionat que ràpidament tots plegats estiguéssim en plena comú unió escoltant-los, i més i tot diria jo, comprenent-los. El silenci ha estat total, exceptuant algun comentari d'algú suposadament entés. Un concert per retrobar-lo després de tants anys i pels qui ho fareu el dissabte a les 20h, dir-vos que ho gaudireu d'una manera extraordinària. Ell i el trio acompanyant us transportaran a un espai-temps on l'acústica, els sons, la música és la total protagonista. Punt i final per parlar de la persona. Humil, educat i comunicador lo just per agrair i presentar als companys. El Bis però, és un concepte que no entenen de la mateixa manera que ho fem nosaltres. Pecata minuta...molt minuta. Com sempre que pot, Pere Pons ha presentat l'esdeveniment i la magnífica Francesca Russo ha estat qui s'ha encarregat què els músics estiguessin la mar de bé. Avui l'Òscar ha estat tocant la bateria i la Marlene, la simpatia, a la barra....he..he. Voilà.
Miquel Tuset i Mallol.
.jpg){kind=link}
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada