Doncs és evident que no podíem inaugurar el 14è Festival Mas i Mas al Jamboree de cap millor manera. De fet, l'expectació per veure de ben a prop aquest "jazz màster" era impressionant. La sala així ho va mostrar, en els dos passes i ben plena d'aficionats a la vegada que molts músics. Valia molt i molt la pena, gaudir de la sensibilitat del mestre de la pedagogia del jazz a la vegada que igualment pianista sense oblidar tota la seva prole de fills.
Sense jo saber-ho i no ho sé si l'Òscar de Pombo, vam estar xerrant i bevent uns xupitos a trio amb el net de l'avi i fill del Wynton. Un xaval la mar de simpàtic i força amable, amb el qual vam gaudir força. El detall....en acabar el segon passe i jo sortint dels serveis, em trobo de cara al mestre acompanyat del noi, i jo que li dic...thank you for your music, Mr Marsalis, also for your family....Marsalis family....per la qual cosa ambdós em van mirar obrint els ulls amb un somriure d'un clar agraïment.
Bé, si parlem de la música que van tocar, dir-vos que van ser tot una sèrie d'estàndards començant per un Stella by starlight en el primer passe i seguint amb el Think of one de Monk, temes de Cole Porter com el Love for sale i demés estàndards. Veient com anava l'home, el mestre, ja força vellet i atrotinat, m'atreveixo a dir que en format trio poc podrien aguantar un bolo, i parlo només del papa Marsalis. La seva delicadesa al piano i les seves bones interpretacions van anar acompanyades de tres vertaders "cracs" en plena forma. El contrabaixista Darryl Hall i el bateria italià Mario Gonzi van ser la potent base rítmica que va donar les ales necessàries per deixar volar al nostre amic al saxo alto Jesse Davis.
Certament hi havia contrabaixistes entre els músics assistents i ben bé que s'ho valia el mestre Hall. La seva destresa al contrabaix la mostrar en tot moment i també en uns magnífics solos que va desenvolupar. Ben atent hi vaig veure a l'amic Ignasi Sabadell i de ben segur alguns altres n'hi deuria haver. El baterista d'origen italià també va estar a l'alçada del seu company de trio base, de trio del papa Marsalis. Tot i això, us recordo que qui més va "currar-s'ho" va ser el nostre estimat Jesse Davis. D'entrada dir-vos que aquest crac del saxo alto sembla ser una mena de "cercador" de sons diversos i per això no para de "remenar" el seu alto tot i "tunejant-lo" de la manera que a ell li sembla millor. En això estem i això us ho dic perquè aquest màster es va presentar amb un alto i un tudell en forma de tenor. En el segon passe li vaig dir quelcom relacionat amb això i no, no, em va dir que el tudell també era d'un alto, és clar, car sinó no s'hi adaptaria. Segons el Lluc, és un "freaky" i cada vegada que es veuen li ho diu...ja m'imagino jo el gran somriure que se li marcarà a la cara del Jesse quan en Lluc li ho digui. L'amistat d'aquest músic americà amb els molts músics que hi havia a la sala és més que evident. Gent com els Smack Dab s'han vist acompanyats per la seva gran presència, per no parlar de la Barcelona Jazz Orquestra, el pianista de la qual, Ignasi Terrassa també hi va assistir. No oblidem tampoc la participació de Jesse en els diversos projectes del Joan Chamorro i la Sant Andreu Jazz Band i projectes presentant els nois i noies de la banda.
En fi, que a banda de ser una persona entranyable i estimada per tots, va ser qui va aguantar el bolo del papa Marsalis. Si dic aguantar ho dic en el bon sentit de la paraula, el sentit energètic car no el musical. Mr. Marsalis te l'essència personal suficient per enlluernar-nos amb les seves interpretacions, tot i que el problema hauria estat potser la manca d'energia per fer la feina ells sols tots tres, els dos passes. Si n'hi ha tres, aquests toquen més temes i durant tota l'estona. Si n'hi ha quatre, la feina està força més repartida i finalment acaben tocant menys temes per la llargària de les improvisacions.
Les ganes d'escolar-los eren les suficients per tornar-hi després de sopar, de menjar un tall de pizza...i així va ser que ens hi vam trobar els mateixos i uns quants més de nous...i així que el primer tema que va sonar en el segon passe va ser el All The Things You Are amb una magnífica intervenció del gran saxo alto Jesse Davis. Les músiques van seguir volant al més enllà, i de la mà que hi vam anar tots nosaltres...
Miquel Tuset i Mallol.
.jpg){kind=link}
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada