Aquestes són les quatre ratlles que vaig penjar al Facebook un dia després d'aquest magnífic concert al Jamboree....i ja vegeu que he afegit les magnífiques fotos de l'amic Antonio Narváez Dupuy.
Molt bona tarda a tothom, ja amb el programa 233 a punt per avui i encara amb la magnífica música del concert de l'Enrico Rava Quartet ahir al Jamboree Jazz escoltant-la dins el meu cap. I no tinc por de perdre-la perquè me la vaig emportar, tot i poder-la escoltar per plataformes digitals diverses, no hi ha res com tenir-ho a les mans. Ahir, vam poder escoltar la darrera proposta d'aquest mestre que ha sabut evolucionar i envoltar-se de "savia nova" com així ho han fet i ho fan encara molts altres màsters com ell. Tot i que la majoria van ser temes propis, interpretats però de manera "sui generis" gràcies al trio de grans músics que l'acompanyaven, hi va haver algun estàndard com el "You dont know what love is", i potser algun altre més. La sensació que t'anava omplint a mida que anaves escoltant era de plenitud i satisfacció total. L'encert de barrejar el so càlid (a vegades no tant) del fiscorn del líder amb un trio amb guitarra elèctrica i pedals diversos (Francesco Diodati), contrabaix (Gabriele Evangelista) i bateria (Enrico Morello) va ser total.
En algun moment del primer passe vaig escoltar una mica massa els efectes del guitarrista, però no pas en el segon, on no van sonar de la mateixa manera. Sí però, que la destresa d'aquest i el control sobre la electrònica va ser efectiu. Una gran tècnica a l'instrument i a la vegada gran control sobre els estris. Afegiria també, i de manera general, que el so del trio (que podia haver estat eixordador) va estar sempre per sota del líder. Detall aquest suficient per engegar-ho tot a norris, en cas contrari.
Els solos d'aquest jove guitarrista i total control de la melodia, amb els breaks que hi va haver sovint, conjuntament amb les interpretacions dels altres dos companys, ens van mostrar un projecte ben preparat i rodat. Els altres dos companys de la secció rítmica, contrabaix i bateria, van estar també a un nivell estratosfèric. La comunió constant entre aquests, mentre guitarrista i líder feien els seus solos, a vegades fent-ho de tu a tu, va ser també impactant, a banda de comprovar de quina manera dominava l'instrument, gràcies a la seva pròpia envergadura (un xicot de metre noranta o quasi). Els seus solos van ser també impressionants a la vegada que la seva afinació. Control permanent sobre els temes que a vegades evolucionaven estranyament (per nosaltres) i amb canvis rítmics diversos, sobre els quals hi havia total sincronisme amb la resta de companys. 
Del bateria també en diré glòries, la més gran que podent matxucar-nos no ho va fer. També penso que qui mana no li ho devia deixar fer. Allò de..."mantinguem el so del grup dins d'un volum adequat, nois", amb paraules suposades a l'Enrico. A banda del control "volumètric", va ser també espaterrant de la manera com va portar la secció rítmica, fins i tot en solos on el tempo el variava a voluntat seguit també pels dos col·legues. Un bateria que tocava, aparentment, amb una gran comoditat i tranquil·litat, i fent fàcil, lo difícil. El mestre de tots, Mr. Enrico Rava, es va mostrar molt distès i amable, repetint un bis en cadascun dels dos passes, i content per estar en el lloc on estava. Un emblemàtic espai amb paraules seves, o més o menys. El que més em va agradar de la proposta van ser la manera com ha confegit les composicions, fins i tot l'estàndard o estàndards que van tocar. Uns temes que podrien ser "lineals" van estar plens o omplerts de matisos i canvis rítmics, de tempo, amb breaks, tal i com he dit abans.
Una manera de fer "moderna", entre moltes de les maneres modernes de fer la música que et fa entendre (per si no ho sabies) la infinitud de la música, la infinitud del Jazz. La sensació d'haver viscut en viu una de les propostes més innovadores de l'escena actual per un dels metalls també més en forma. Sense escarafalls, es va mostrar sòlid amb el seu instrument i ric en el registre mig del seu flugelhorn, a la vegada que amb una gran demostració de creativitat i gust per la música. En Pere Pons va presentar l'esdeveniment com el primer d'una sèrie on els músics italians en seran els protagonistes, gràcies a la col·laboració del Jamboree amb "La Casa d'Italia" a Barcelona, em sembla. En sortir, vaig escoltar a algú que li deia..."Gràcies Pere per portar-lo"..doncs sí. Una idea portada a la pràctica de la qual n'hem vist el primer acte...gràcies Pere. I també agrair a l'Alex Monsoliu que cuidés tant bé del so establert i a l'Oscar per la seva sempiterna simpatia.
Miquel Tuset i Mallol.
.jpg){kind=link}
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada