Doncs vam poder gaudir de dos concerts en aquest espai, la nostra cova-cava del Jamboree Jazz Club en dos dies consecutius.
El 21 dijous hi vam voler anar per esbrinar com era la nova proposta musical que proposava en Joan Chamorro, la del pianista Marc Martin, i la bona sorpresa va ser que aquest és un jove que apunta molt bones maneres interpretatives havent fet escola amb la Sant Andreu Jazz Band de la qual ara mateix ja no n'és el pianista, coses de l'edat i del temps que va passant. En Joan va aconseguir muntar un espectacle musical complet amb una de les figures més potents del trombó, el valencià Toni Belenguer. amb aquest monstre a l'escenari, i la resta de mestres, sempiterns acompanyants dels projectes del Joan com en Josep Traver, Esteve Pi i Andrea Motis, no podia sonar de cap més manera possible i aquesta havia de ser la de sonar molt i molt bé. Si afegim que el mateix Ignasi Terraza hi va participar, doncs convindreu amb mi que la "festa" havia de ser total. Encara ho va ser més i ho va ser pel fet que en Joan convidés a alguns, uns quants nois i noies de la Sant Andreu Jazz Band a tocar amb ells, arrodonint un concert que en el primer passe va omplir el Jamboree.
El dia després hi vam tornar per gaudir també amb la proposta del Toni Solà el qual va venir amb el seu trio, aquesta vegada sí, i també, amb l'Esteve Pi, a banda del Gerard Nieto i l'Ignasi González. Una formació compacte que va comptar amb la solidesa del mestre Scott Hamilton, mestre de molts, i qui va donar el contrapunt sonor, més envellutat al so més metàl·lic del Toni. A banda dels sons complementaris, també ho van ser les seves intervencions, clavades en les melodies dels temes sonant tots dos a la vegada, i sovint un amunt i l'altre a ball. Una potència presencial la dels dos vents, que per sí sola ja et deixava clavat a la cadira mentre els sons t'entraven sense parar i el swing no parava de fer-te bellugar les cames, el cap i tot el cos. Un projecte ferm, sòlid, amb una música sí, sense secrets, i em refereixo al missatge, a l'estil, al Jazz que els hi agrada a ambdós saxos tenors. La solidesa també hi va ser a la secció rítmica amb un Gerard Nieto sempre precís i creatiu amb el swing als seus dits. Mestre com acompanyant, més ho és a l'hora d'improvisar. L'Ignasi González és el contrabaixista ideal per formar part d'una secció rítmica amb l'Esteve Pi a la bateria, parella aquesta que es coneixen d'una manera total, tot i fer alguns dies que potser no tocaven junts. Un projecte sòlid, repeteixo, sense sorpreses però que ens va omplir de groove durant tot el primer passe que hi vam assistir. Al final el mateix Toni ens deia a fora que per a ell tocar al costat de l'Scott a vegades li feia despistar-se del seu moment a tocar tot i escoltant al mestre americà. Aquest va mostrar tot el seu saber en tot el seguit de solos que van compartir amb el Toni. El se Sant Boi va estar també imponent, tot i "estripant" com a ell li agrada el so del seu tenor. Un contrapunt sonor ideal, com he dit abans, a la sonoritat més dolça del tenor del mestre americà.
Miquel Tuset i Mallol.
.jpg){kind=link}
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada