Smack Dab al 55è aniversari del Jamboree. Cece Ciannotti Quintet al Campari Milano i Jess & Toni al Naya. 9 de gener de 2015

Oriol Vallès

I parlant dels concerts d'ahir, dir-vos que estic gaudint d'allò més escoltant el primer passe que van fer els SMACK DAB al Jamboree Jazz...I com vaig comentar-li a lOriol Vallès López i al Pere Pons, "Temes nous amb trempera vella", o similar. Aquesta formació liderada pels joves i encara estudiants de l'Esmuc, Oriol Vallès i Joan Casares Alcobé, ha muntat un projecte a base de temes propis amb una base de Hard Bop i del Funk Jazz de l'Horace Silver que és prou evident, al menys això em sembla a mi. ÉS clar que hi ha moltes més referències però jo incidiria en aquestes. Lluc Casares Alcobé al saxo tenor, Jöel Gonzalez Marsellach a piano i teclat Rhodes, que per lo vell podria ser un Fender Rhodes (i això que el tenia a un pam...diria que sí, que les lletres estaven esborrades pels anys d'anar amunt i avall) i completa la formació Pau Sala al contrabaix. Una formació compacta i ben conjuntada que ofereix un projecte nou que no et deixa de cap manera impassible, ans al contrari et convida a participar o bellugant-te o picant de mans, i sempre amb el cap d'un cantó a l'altre. Grans temes on les melodies són força enganxoses i no per simples i sí per senzilles i ben trobades. 

Joan Casares

Els solos han estat a un gran nivell, mostrant-nos el saber d'aquests nois, alguns més joves que d'altres. Lluc demostra dia que passa que allà pel Jazz-Department Conservatorium van Amsterdam no hi és de vacances, sinó que continua desenvolupant-se com a músic i com a persona. Pau Sala ja fa temps que és un dels contrabaixistes més sòlids de l'escena de casa nostra, i il·lusiona que tan ell com el Joël i fins i tot el mateix Lluc hagin volgut formar part d'aquest projecte encetat pels dos joves i líders de la formació. A Jöel l'estem veient de fa temps a les WTF del Jamboree, acompanyant a companys en les seves graduacions a l'Esmuc i compartint molts i diversos projectes amb els seus amics, no endebades és un pianista d'una tècnica exquisida i molt bon gust al RHODES. Els dos líders segueixen una evolució en crescendo que no sabem on arribarà però sí que ens agradaria que arribés (segur que sí) molt i molt lluny. L'Oriol el segueixo des de fa uns cinc anys on vam poder tocar junts, jo com aficionat i també amb l'altre aficionat Joaquim Castanayer i on també hi havia la meva filla Marina, amb 15 anyets, i tot gràcies al Geni Barry i recordo que hi havia el Jose Alberto Medina Quintana, L'Uri Oriol Gonzalez Orti i el Manuel Krapovickas, al Berimbau de Terrassa. Ha passat temps i ell i ella han tirat amunt i els aficionats avall, com sol, passar. 

Jöel, Oriol, Pau, Joan i Lluc

L'Oriol ha trepitjat la Nova Jazz Cava diverses vegades també am projectes propis i molt sovint a la Jam dels dijous, per no dir que hi va cada dijous. Un dels temes que van tocar al Jamboree el vaig reconèixer i resulta que el va tocar l'estiu passat al 5è Festival de Jam Sessions que fem a Sant Vicenç dels Horts formant part del Combo de l'Esmuc on també hi havia el Pau Sala i el Joan Casares. El domini de l'instrument és cada dia força més evident i el "fraseig" que n'obté és magnífic, treballant força en el registre mig de la trompeta però amb molt bon gust en els aguts, sense estridències i amb força suavitat. Joan va pel mateix camí evolutiu i ben "currat", com l'Oriol, a base de participar sovint a les WTF del Jamboree, de la Nova Jazz Cava, tocant amb el seu pare a la Vella Dixieland en alguna ocasió, participant en diversos projectes i també havent participat dos anys al Festival de Sant Vicenç, l'any passat i la primera vegada fa tres anys, quan encara era un xavalet (ara és un xaval..he) acompanyant a gent com el Xavi Torres Vicente, Pau Lligades, Albert Costa, Lluc Casares i Pol Omedes.  Joan va controlar el swing durant tota l'actuació, ben acompanyat com estava pel Pau i Jöel, i el seu gust cada dia millora a l'hora de fer els seus solos i sobretot acompanyar amb rifs exquisits tot i mantenint el tempo. En fi un projecte farcit de "marxa" a tope però deixant lloc també per les balades, fent-ne una de preciosa, d'aquelles que tant ens havien meravellat del mestre de tots, "Brownie", Clifford Brown. Una magnífica manera de celebrar aquests 55 anys de Jamboree...Felicitats.

Cece Ciannotti Quintet

Després del primer passe i xerrar una bona estona amb el Pere, Roberto i l'Oscar, vaig enfilar rambles amunt, amb metro d'una parada, per anar a veure i escoltar al gran Cece Giannotti Quintet. Vaig arribar una vegada començat el segon passe, amb un Campari Milano ple de gom a gom, i molt sorollós com sempre amb guiris xerrant sense parar i a un volum realment insultant, què hi farem. A la banda hi havia l'amic Matías Míguez, el Raül del Moral, Francesc Chaparro, etc...S'ha de dir que la majoria dels presents estàvem escoltant amb una gran atenció i que els caps anaven d'un cantó a l'altre, tal eren els ritmes vius que es varen escoltar. La música que fa Cece Giannotti Official te un gust extremadament exquisit, i les seves composicions són magnífiques, aconseguint amb la seva característica i personal veu, i guitarra, captar l'atenció del públic des de la primera nota. Aquest és un projecte que vaig poder veure de ben aprop al Jamboree ja fa uns mesos però que segur hi devia haver alguns temes nous també molt ben construïts i executats. Els efectes que utilitza el Räul en cap manera són exagerats i sí omplen de riquesa sonora les músiques interpretades. Matías va manegar el seu baix de cinc cordes amb gran solvència i en els seus solos va obtenir els merescuts aplaudiments...considereu què és un dels millors baixistes elèctrics que ronden per casa nostra i exteriors, la qual cosa veig sovint els dilluns a la WTF on ell sempre s'hi deixa caure. La resta de companys evidentment estant a nivell i ahir Cece va convidar a un amic i el seu saxo tenor en un dels temes, la qual cosa va enriquir encara més la música resultant. I del Cece només dir-vos que és un gran compositor i gran guitarrista, ahir acompanyant-se d'una guitarra acústica electrificada, però que quan agafa la seva "bona" és un fera. L'acompanya la seva bonhomia i gran humanitat que te, la qual cosa el converteixen en una espècia en extinció. 

Jess & Toni

Encara vaig tenir temps d'anar a saludar al Toni Albors i la Jessica Camacho al Naya Gastro Music. Varen ser pocs minuts, tres o quatre temes potser, suficients per donar-me compte de les bones maneres d'aquest duo que presenta un projecte barreja d'estils diversos com són el Blues, Rock i Jazz. Un espai aquest, el Naya, que està oferint una proposta variada de música on la gastronomia també te la seva gran importància. Lloc ideal per sopar i escoltar música, tot això acompanyat d'una bona decoració i un magnífic servei de barra. El so també es bo i l'espai proper a l'escenari és adequat per escoltar-ho i veure als músics de ben aprop. Em va sorprendre gratament el saber estar de la Jessica dalt l'escenari i més encara les seves interpretacions. Haig de dir que era la primera vegada que els veia en duo i el resultat va ser força positiu. Toni remena la guitarra amb una gran solvència i fins i tot el petit contrabaix elèctric que te, aquest però amb intervencions més jazzístiques amb el seu amic i meu, Albert Caire.
Bé doncs aquestes són les "quatre ratlles" dels esdeveniments d'ahir. Miquel Tuset i Mallol.