WTF de Dani Domínguez i posterior Jam Session, el dilluns 12 de gener de 2015

Tom i Dani

Una magnífica WTF amb el Dani Dominguez Ray Colom Mark Aanderud i Thomas Kent Jr. Warburtoni després amb la Paula Grande Tony Martin Quique Ramírez El Anónimo i Joao João Silva i ara segueix l' Aurelio Santos amb alguns més, i sí que hi havia el Leo Bianchi, controlant el so i llums, l'Albert Prunera i el Josep Tomàs fent les seves artístiques fotos..i a la barra, les bones maneres i simpatia del Ramon i l'Oscar De Pombo Pérez....i alguns més..

Aquestes quatre ratlles les vaig escriure tot just penjades les fotos i des del tren que em portava de cap a casa. Una crònica que harem d'ampliar en la mesura de lo possible a fi i efecte de plasmar totes les emocions que vàrem sentir aquest dilluns..

Aquest va ser el retorn temporal de Dani Domínguez a la WTF del Jamboree aprofitant que havia de fer alguns bolos a casa nostra amb gent com la Giulia Valle i el seu projecte "El Pollo i +", que vaig poder escoltar (és un dir), el diumenge abans d'aquest dilluns a la Llibreria El Siglo de Sant Cugat. Una formació liderada per la Giulia amb el David Mengual, Dani Domínguez i el +, va ser evidentment en Joan Mas. 

Raynald

 Aquesta WTF liderada pel Dani i amb el Raynald Colom, trompeta; Mark Aanderud, piano i teclat i Tom Warburton, va ser d'un nivell estratosfèric, amb música d'en Ray amb un estil tirant a Cool en el tempo i en la manera de tocar la trompeta, amb notes llargues i una certa languidesa en la concepció. A les antípodes del BeBop perquè ens entenguem i amb una concepció moderna de melodies i solos. A mi em va semblar escoltar alguns temes que em recordaven l'ona Wayne Shorter i en cap moment vaig escoltar res que s'assemblés a la música de Beyoncé, posats a dir, que amb una malèvola conya em va dir en Tom que havien tocat. 
A mi em va semblar impressionant la intervenció de tots quatre, i si parlem del líder, doncs dir-vos que en Dani és un grandíssim bateria, la qual cosa ja sabem tots, però en aquesta actuació em va deixar realment impressionat, de la manera com controla les polirítmies i demés eines de la percussió. El constant control del ritme i la perfecte compenetració amb la resta de companys, els seus solos increïbles, etc. 
La resta de companys doncs ja sabeu que són, com ell, de lo milloret que córrer per casa nostra. Raynald és la trompeta de referència de la modernitat, sempre investigant i relacionant-se i fusionant-se amb el flamenc o amb el que sigui. L'estancament en un determinat estil no és el seu paradigma, ans al contrari, la imaginació sembla que hagi de volar lluny, ben lluny, i buscar noves formes, nous llenguatges constantment, no endebades ell ja te el seu, actual, ben definit. Això ho he pogut constatar sobretot quan l'han convidat d'altres músics a tocar en aquest mateix escenari i no precisament en una WTF. Recordo el dia que el va convidar el Gaël Horellou al final de la seva actuació, on la música que havia fet aquest monstre del saxo alto, moderna, sí, però respectant la tradició, la manera de fer. Raynald ho va capgirar tot des de la primera nota, tocant amb el seu llenguatge allunyat d'estereotips i classicisme. En aquesta WTF ho vaig tornar a constatar. Un so modern i un llenguatge estratosfèric allunyat i a la vegada proper, si pensem amb l'estil emprat recordant a Davis, també en la seva etapa cool i post cool. Perquè us feu una idea el primer tema va durar al voltant dels 20 minuts de música pausada rítmicament parlant però de gran volada estilística.
Tom Warburton va estar immens amb el contrabaix amb una profunditat i contundència de primera fila. La seva aportació no només es va reduir a la "Verra" sinó que també va col·laborar amb una mena de pad electrònic des d'on van sorgir una mena d'efectes que en algun moment van fer esclatar de riure al mateix Ray.

Mark

 El segon tema el va iniciar Mark Aanderud a piano solo a base d'una llarguíssima introducció improvisada on ens va mostrar tot el seu poder i tècnica pianística. Recordem que el Mark és un dels més reconeguts pianistes del seu país, Mèxic. A la vegada que Mark anava desenvolupant el tema, Tom va iniciar una mena de carrera rítmica amb un rif permanent i Dani a la bateria seguia en segon terme a base de caixa suau, charles imparable i bombo...i tot seguia com si res, fins que de cop tots quatre, i liderats pel Ray, feien un canvi rítmic que demostrava que tot allò era pura improvisació, sí, però seguin unes determinades pautes que tots coneixien. En aquest tema, la pulsió rítmica i velocitat es veien clarament evidenciades també per la manera com Ray va seguir desenvolupant el tema, aquest sí, ja amb riffs ràpids i motius melòdics repetitius de gran volada. Una secció rítmica marcada pel Tom, seguida pel Dani, amb acords diversos per part del Mark, el qual, i en acabat el solo de Ray, va iniciar la seva particular intervenció al teclat, la qual va ser immillorable.  

Paula

De quina manera més impressionant es va "animar" aquesta màquina rítmica mentre Mark ens feia gaudir a tots plegats, fins i tot al mateix Raynald, que ben bé es veia lo bé que s'ho passava escoltant-los. Dani no parava de fer redobles a la vegada que mantenia el ritme i ja entrant Ray amb un riff d'un tema de Davis per deixar pas al descomunal solo del Dani a la bateria. Després del solo, de nou el riff de Davis i ara ja amb un swing (swing que sempre hi ha estat) permetent desenvolupar un magnífic solo a Ray, i mentre Tom investigant al contrabaix. Ray inicia un solo ara sí bopper amb el Dani i el charles a tota hòstia i Tom fent un walking brutal. La veritat és que poder gaudir d'un concert com aquest pel mòdic preu de 5€ és tot un luxe. Més encara si considerem que els estudiants amb algun carnet que ho acrediti, tenen l'entrada gratuïta garantida. Mark segueix les elucubracions ara al piano de nou, mentre Tom i Dani semblen una màquina piconadora imparable. Tom inicia un solo només marcat pels copets de Dani al charles i ride, suaument, i la compenetració entre ambdós músics és total. Ray introdueix el riff típic de Davis i així acaben aquest segon tema. 

Ray i el Anónimo

El darrer tema d'aquesta primera part es va iniciar marcat per bombo i contrabaix a la vegada que el charles es mantenia constant. Un ritme funk embellit per la melodia inicial primer de teclat i després per la melodia del tema de Ray. Una melodia curta, bella i senzilla que permetia una certa i ràpida memorització a la vegada que imbuïda  de gust i bones maneres.
Un final sobtat, més aviat un punt i seguit va donar pas a un delicat i preciós solo del Mark al teclat, mentre contrabaix i bateria seguien amb una persistència bestial, com si res. Un llarg solo a càrrec d'aquest mestre de les 88 tecles d'altíssima volada va donar pas a la "melodia" del tema de Ray a ritme funky, tot i considerant que el que estàvem escoltant era quelcom com el Jazz, tot i així, a moments et podies veure ballant amb aquest ritme en alguna disco allà pels anys 80. Després del petit moment recordant la melodia, Dani, va acabar aquest tema a base d'un altre solo interestel·lar, de grandíssima volada, un solo aclaparador per la contundència, que no sonora de volum i sí rítmica. Amb el retorna a la melodia i fent una mena de turnaround, van acabar aquest tema i la seva actuació, llarga actuació d'1 hora per deixar pas a la Jam Session.

Tony

Aquesta la va iniciar el Anónimo a base del seu Hip Hop urbà, tot i exposant-nos les seves idees, totalment improvisades, textos crítics cap a una societat que no fa el que hauria de fer vers la població. De fet, la societat no en té la culpa, "Los de siempre" sí que en tenen la culpa, "Hijos de puta eternos", anava repetint, amb tota la raó del món. Raynald va afegir-s'hi amb un riff melòdic que ens situava en algun lloc conegut. El Anónimo va seguir amb la seva crítica ferotge  i mentre Ray tocava la melodia d'un tema de Freddie Hubbard per després embrancar-se en el seu solo i mentre contrabaix i bateria mantenien una comunicació perfecte a la vegada que en Tom remenava el seu pad electrònic per deixar anar alguns sons estranys. 
El tema es va anar desenvolupant cada vegada amb més força sobretot per la mestria de Dani fent redobles amb bombo i caixa mentre plats i charles anaven sonant brillants i impressionants....i després va intervenir la magnífica i simpàtica cantant Paula Grande. Aquesta jove cantant autodidacta, guanyadora de premis i que va actuar al Festival de Jazz de Montreaux, ens va captivar amb la seva manera de fer, improvisant d'entrada partint d'una melodia quasi xiuxiuejada, inicialment i que va anar en crescendo posteriorment.

Quique

Les seves aptituds en això de cantar s'acompanyen per un saber estar a l'escenari i mantenir una clara predisposició a la improvisació en totes les mogudes diverses. De fet, jo mateix la he pogut veure al costat del Llibert Fortuny entre d'altres mestres, i seguint les elucubracions que aquest li plantejava sense cap problema. Aquest dilluns va ser també així, i ella va liderar al trio, ara sí amb algun canvi com el del Tony Martin, al teclat i Quique Ramírez a la bateria. Tots van estar genials, de manera particular el Tony, que va fer uns solos impressionants, i també el Quique que va seguir amb bones intervencions l'estela del mestre Dani. Seguidament va pujar Joao Silva, jove violinista portuguès, estudiant de l'esmuc i habitual a les WTF dels dilluns. Joao sempre ens sorprèn en les seves actuacions, i sempre ho fa positivament. És un grandíssim violinista que ja va presentar el seu projecte amb el Mariano Camarasa en una anterior WTF anomenat Wise Connections, projecte que ens va agradar força. Bé, espero que amb això en tingueu prou i el que sí us recomano és que escolteu els àudios i sobretot que vingueu a les WTF dels dilluns al Jamboree. Miquel Tuset i Mallol.