Tom Harrell Quartet al Jamboree, 7 de maig de 2017

I un diumenge 7 de maig, després de dia d'aniversari, vam anar a veure a Tom Harrell Quartet al Jamboree. Pel que recordo estava a "petar" en els dos passes amb no massa músics entre el públic present, potser pel preu una mica alt del valor de l'entrada. Una formació compacta va acompanyar al mestre americà de trompeta i fiscorn. 

Tom Harrell trompeta, Danny Grisset piano, Ugonna Okegwo contrabaix, Adam Cruz bateria. 

Com que en Pere Pons sempre hi és en aquestes ocasions tan importants, va ser ell qui en va fer les presentacions i així és que agafaré del web de MasiMas les seves sàvies paraules allà escrites:

Una nit més el Jamboree engrandeix la seva història amb la visita d’un gegant del jazz. El trompetista Tom Harrell és en l’actualitat un dels noms de primera referència del jazz en l’escena mundial. No hi ha metall més melòdic ni fiscorn més càlid i evocatiu. Es presenta, a més a més, amb el seu quartet amb piano. Una formació amb la qual a aconseguit un so personal i una cohesió que la converteix en un dels quartets més prestigiosos i consolidats de la darrera dècada. El jazz és la particular connexió a la vida i a l’expressió emocional d’aquest músic únic i especial que al llarg de la seva carrera ha participat en més de 300 enregistraments al costat de figures essencials en la història del gènere com Stan Kenton, Woody Herman, Dizzy Gillespie, Bill Evans, Gerry Mulligan, Phil Woods, Lee Konitz, Jim Hall, Sam Jones i Charlie Haden i disposa de 27 discos com a líder. Tota una llegenda al Jamboree.

Doncs pel que recordo un dels primers temes que van sonar van estar situats en el més Latin Jazz style, i així va ser, i sobretot en el magnífic solo de l'Adam Cruz tot i acabant el tema amb aires de A Night in Tunissia. Després, el mateix bateria ens va marcar el ritme, més beat del segon tema, i després d'una primera presa de contacte amb la curta melodia, va ser el mestre Danny Grisset qui va enlluernar-nos amb un llarg i magnífic solo, i sempre recolzat per una sòlida base rítmica. El líder va seguir amb el fiscorn fent un esclatant solo tot i mostrant-nos la seva mestria a l'abast de poquets. En aquestes ocasions i en d'altres de similars és quan veus que els únics que poden desxifrar-ne tots els secrets, tot i l'aparença de no haver-n'hi, són els músics. Recordo que en acabar, en Mattew L. Simon ens deia a la mitja part a una colla de bons amics, els sobreaguts que havia fet el mestre en alguns dels seus solos, alhora que explicava d'altres meravelles, repeteixo, només a l'abast de músics súper professionals. Després del solo del màster Harrell, hi va tornar amb la "melo" del tema acabant-lo delicadament i aplaudit de manera eixordadora per tots els presents. El tercer tema va estar situat en un soft funk ben marcat pel Fender Rhodes propietat de Jamboree, i la resta de secció rítmica amb l'Ugonna i Adam magnífics. El mestre Danny Grisset va mostrar-nos la seva habilitat amb el piano elèctric, i amb el seu so característic, ben bé ens podíem imaginar estar escoltant a Chick Corea, Keith Jarrett a l'època de la seva dobla relació amb Miles Davis. Una altra vegada un llarg solo en format piano elèctric trio, amb una reiterativa seqüència d'acords, el qual va deixar pas al solo brutal del baterista Adam Cruz, el qual ens va sorprendre per motius diversos entre els quals el seu suau i delicat toc, alhora que el seu evidentment domini de l'instrument i les seves polirítmies. Després d'aquesta manifestació de domini percudiu, Harrell va tornar-hi amb la curta melodia acabant amb les tres notes típiques del tema.

I he dit un dels primers temes perquè el primer va ser el preciós "It Could Happen To You", i aquesta és la mostra...

https://www.facebook.com/mtusetmallol/videos/10207586421413287/

Danny Grisset va encetar de manera suau el tema següent, a mode de piano elèctric solo, fent-nos concentrar encara més en els sons que sorgien de l'escenari. El silenci era total. La presència del mestre dels metalls amb la seva més que aparent fragilitat, et podia trencar el cor d'un moment a l'altre. Ben aviat van sonar les notes d'aquesta preciosa balada a càrrec del més càlid dels metalls. Melodia i sense interrupció solo d'aquest el millor exponent per molts de nosaltres del què i com dels metalls. Llarg solo i delicada manera d'interpretar-lo, com només ell pot fer. El Fender Rhodes va sonar de nou i de quina manera gràcies a les destres mans de Grisset qui va seguir amb la delicada seqüència d'acords del tema. Després d'ell, el final, així, com si res.

I vosaltres direu....com és possible que aquest "paio" tingui aquesta memòria musical tot i recordant els ets i uts dels temes interpretats fa tres mesos? Doncs com podeu suposar hi ha trampa. 

Tinc el sa costum d'enregistrar amb el mòbil l'àudio dels concerts, sempre que ho recordo i entremig de fer les fotos presencials que no artístiques, que per això hi ha els fotògrafs professionals. Així és que us estic explicant el que va ser, a la meva manera, tot i escoltant de nou aquestes magnífiques músiques....homeeee...

I van seguir amb la mateixa delicada música i ara ja amb el magnífic so del flamant Yamaha del Jamboree en un tema marcat per la brillant percussió d'Adam Cruz i am una primera incursió sonora de piano i fiscorn així plegadets. Després ens vam trobar amb un inversemblant solo del líder només amb el suport rítmic del crac Cruz. Una demostració de domini harmònic tocant sense aquest suport, ni de contrabaix ni de piano, i a més a més amb la mestria única d'ell mateix. Danny al piano i en format trio va estar genial, brillant amb una pulsió nítida i gran profusió de recursos dels quals n'haurien de parlar els pianistes presents a la sala. Adam Cruz va trobar-se sol de nou, i ara amb una clara i diferent connotació sonora de la bateria, amb la caixa amortida o sense el bordò, sonant totes les timbales amb un so similar, tot i la diferent afinació, i sí, de nou, mostrant-nos la seva gran capacitat de creació amb un instrument com aquest, on els ritmes es donen la mà amb els sons "construint" una mixtura completa de músiques. Un mestre aquest Cruz. Un tema que es van encarregar d'acabar melòdicament i alhora, piano i metall i fent-ho però de cop.

I així es va acabar el primer set, sense bis, car el nostre estimat mestre te sèries dificultats de desplaçament, no tenint-ne cap ni una en els desplaçaments per tota la sonoritat del seu metall tan preuat.

i per no ser massa pesat, ho deixarem aquí, tot i tenir també enregistrat el segon set d'aquest magnífic concert. Gràcies al Pere Pons com sempre, per programar màsters del Jazz com el Tom Harrell i el seu magnífic quartet i gràcies a l'Àlex Monsoliu pel magnífic so obtingut, com sempre fa en cadascun dels concerts on ell remena les cireres. Voilà.

Miquel Tuset i Mallol.