Doncs encara que sembli impossible, sortint de la Sala Nunart amb Juana, vaig tenir temps d'anar al Maresme i tornar a Barcelona a temps per poder gaudir amb la proposta excelsa d'aquest iconoclasta de les 6 cordes, en Kurt Rosenwinkel. A les 22h i minuts ja era dins la nostra cova-cava per gaudir amb la nova proposta d'aquest músic, una proposta a dues guitarres i bateria, amb Kurt Rosenwinkel guitarra, Tim Motzer guitarra elèctrica i electrònica, Gintas Janusonis bateria i percussió.
Segons el Pere Pons aquests eren els referents del personatge:
Per fi el retorn a casa d’un músic que va fer les seves primeres passes al soterrani de la Plaça Reial. Fa més d’una dècada que el guitarrista de Filadèlfia no trepitja l’escenari del Jamboree. Durant aquest temps ha esdevingut un autèntic referent mundial en el seu instrument i ha sovintejat els més importants festivals i auditoris de tot el planeta. Mirall de tots els estudiants de guitarra jazz del segle XXI, coetani de Brad Mehldau, Joshua Redman, Jordi Rossy i Perico Sambeat, es presenta amb el format de trio que li concedeix la màxima llibertat creativa
I doncs sí, aquest format trio amb l'altre guitarrista en format tots dos d'electròniques diverses, es va veure reforçat pel magnífic baterista Janusonis. Rés a veure les músiques que vam escoltar amb els referents més jazzístics del seu darrer pas per aquestes contrades, car més em va semblar estar recordant referents del Rock més progressiu i quasi simfònic més situat en les ones de Tangerine Dream, a vegades, a Eno en d'altres ocasions i en espais més Krafwerk i en d'altres referents més psicodèlics.
Vam ser-hi uns quants els que ens vam trobar al Jamboree escoltant aquesta meravella, en el segon set, no masses pel meu gust. El que sí us haig de dir que tots els que hi érem estàvem flipant literalment. Jo no em podia creure el que estava escoltant, de tant psicodèlic i eteri que em semblava, i tant allunyat de paraules com Jazz i d'altres definicions estilístiques de la música. Sonaven sons. Música, sí, però totalment alliberada d'arquetipus, si se'm permet. La compenetració de tots tres era total, i el baterista era l'únic que ens situava en quelcom que ens recordava un món musical més o menys conegut. Si no hi haves estat ell, la connexió amb la realitat hauria estat nul·la.
Després de quasi 25 minuts de música ininterrompuda, Kurt ens va comentar que estava molt content del projecte, que el dia anterior havien estat a Madrid i que també s'ho havien passat bé, i que estava molt content de ser aquí, al Jamboree. La mitja hora restant va estar sota els auspicis similars als anteriors, amb profusió d'efectes electrònics diversos, i moments arítmics totals, on et podies imaginar estar flotant per l'espai en una nau interplanetària. Els records de músiques similars, les que escoltàvem allà pels 70s del segle passat em van venir de manera immediata. No era jo aliè gens ni mica a la música, als sons que estàvem escoltant un diumenge de maig del 2017, en el segle XXI. La situació sí era diferent, i la manera "normal" com ara m'estava jo escoltant aquesta música, aquests sons, tan i tan diferent de com ho fèiem allà pels 70s, on les diferents substàncies psicotròpiques semblaven ser l'únic motiu per escoltar aquelles músiques, similars a aquestes.
Doncs rés més a dir, i només agrair-li al Pere Pons que aquestes sessions dedicades a guitarristes de diversos estils i projectes van ser un encert i aquest concert va ser una demostració tot i la manca de públic. Hem de continuar encoratjant les propostes de Joan Mas al Jamboree amb el Pere programant, car són les úniques on és possible gaudir del millor Jazz, de la millor música internacional i nacional a la distància més curta. Em sembla recordar que el so el va manipular la mar de bé en Pol, cosa no gens fàcil considerant els estris electrònics que hi va haver dalt l'escenari.
Vaig tenir la oportunitat d'enregistrar un vídeo del bis, i aquí el teniu:
Miquel Tuset i Mallol.
.jpg){kind=link}
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada