Un divendres llunyà de maig va ser de nou un altre dels anomenats "millors concerts de la temporada". Tenim un problem. De fet en tenim molts de problemes i tots estan relacionats en això d'haver de parlar del millor concert o d'uns dels millors concerts, car aquesta qualificació la podríem estar posant en molts d'ells. Però sí dir-vos que els dos pesos pesants que co-lideraven el projecte ben bé que es mereixien aquest qualificatiu.
Bruce Barth piano, Jerry Bergonzi saxos, Mark Hodgson contrabaix, Stephen Keogh bateria.
Què podríem dir dels dos primers que ja no sapigueu. I també del baterista Keogh al qual hem vist diverses vegades en aquest mateix indret. Dir-vos que la solidesa del contrabaixista sí ens va copsar i enlluernar alhora que el seu fraseig i magnífica pulsió tot i acompanyant als líders.
D'aquest projecte en Pere Pons ens en deia:
El quartet del músic nord-americà Bruce Barth, un dels pianistes de jazz més aclamats de la seva generació, torna al Jamboree amb un convidat d’excepció, el màster del saxo tenor Jerry Bergonzi. Dos solistes de primera magnitud, referències absolutes de l’escena internacional, que conflueixen en el caliu d’una cava històrica com el Jamboree. Com per no ser-hi!
I sí, com per no ser-hi. I com que també hi vam ser, aquí us deixo les quatre ratlles que vaig posar al Facebook amb ganes d'ampliar-les, la qual cosa miraré de fer en aquesta entrada:
Bon dia a tothom, escoltant al meu cap encara les músiques d'ahir amb Bruce Barth Quartet amb Mark Hodgson, Stephen Keogh, amb el gran mestre Jerry Bergonzi. Un primer passe ple d'aficionats I alguns músics com Melisa Bertossi que només baixar ja la vaig veure xerrant amb el master saxofonista el qual em va presentar. I és que havien fet una master class al Equip Taller de Músics i també hi havia el Jordi Gaspar Caro per tot plegat. Melisa ja el coneixia d'abans. Magnífica conjunció del trio de Barth amb el saxo tenor de Bergonzi, aquest aportant bona part del repertori, com el Blue In Green de, amb, dues tonalitats I melodia pròpia. Ja sabem de l'afició de Bergonzi de crear temes nous partint de les harmonies de vells estàndards on fins I tot te un disc enregistrat que li vaig comprar en una anterior visita a la Nova Jazz Cava acompanyat ell de Joe Magnarelli. En fi, una meravella fins I tot més encara en el segon set, on hi va haver més músics I no tant públic. El bon rotllo que tenen ells dos, Barth I Bergonzi es fa palès en tot el concert. Ja heu vist el bis final enllaçant-lo amb Body and Soul, I és que no tenien pressa, com sempre diu de nosaltres el molt bon amic Joan Recolons, I així de gran va ser la seva generositat, a nivell amb la seva mestria. Per cert, Pere Pons presentant els mestres I un so magnífic obra de l'Alex Alex Seoane Monsoliu. Voilà I seguirà.
Tot i escoltant els àudios del primer set, diria que un dels primers temes que vam escoltar va ser obra i gràcia de Bergonzi de la manera com ell ha fet en algunes ocasions i algun disc, al menys un que vaig adquirir a la Nova Jazz Cava i on les seves composicions van de la mà d'obres ja realitzades i reconduïdes per ell mateix vers camins diversos, un disc anomenat " By any other name". Així és que crec el primer tema s'havia "parit" sobre les estructures del "Out Of Nowhere" de Johnny Green. Bergonzi va desenvolupar-lo tot i partint de sons reconeixibles que posteriorment van marxar lluny i allà és on es van trobar ell i el co-líder Barth. Ambdós ens van enlluernar amb el seu modern fraseig, essent doncs una magnífica parella musical per estils i temàtiques, alhora que per la mestria interpretativa, car ells dos són uns reputats solistes, cosa que ja sabíem. En Mark Hodgson va molt més que "complir" executant també magnífics solos i per descomptat fent la funció d'acompanyant amb el també reconegut Stephen Keogh. Un tema que va durar més de 12 minuts i que van enllaçar amb el següent sense dir ni asa ni bèstia.
Un segon tema on vam poder veure a un Bergonzi pletòric d'energies i imaginacions creatives sempre amb un peu allà, a la tradició, per no oblidar mai d'on venim. Modernitat sí, però no oblidis d'on venim, ens diu ell. Una base rítmica perfecte amb tarannà obert i extravertit alhora que amb molt bon rollo el dels dos co-líders Barth i Bergonzi. Un "tete a tete" que es va veure confirmat no només amb els instruments i sí també amb els permanents somriures i comentaris d'ambdós, una vegada acabats els temes. Parlar, sí, sempre, però amb desimboltura i llibertat, la qual cosa és més sovint vista per músics de l'altre cantó de la bassa, i els de més el Nord. Barth va brillar en aquest tema d'igual manera que el seu amic, i qui també ho va fer, ja cap el final, va ser el magnífic baterista Keogh el qual ens va regalar un esclatant solo per acabar-ho d'arrodonir. Després d'aquests dos primers temes, Barth va presentar la "banda" alhora que agrair en un castellà força comprensible la nostra presència. Les bromes entre ells dos van fer acte de presència tot i comentant la "història" del proper tema, "Blue In Green", tema assignat Miles però amb autoria reconeguda de Bill Evans. Un tema que farien en dues tonalitats i nova melodia. Bergonzi i Barth el van començar alhora fent la melodia a piano i saxo tenor, tema a mig tempo i farcit de Swing. Difícil va ser reconèixer-lo en la melodia i sí en les primeres frases del solo del pianista. En aquests moments estàvem ben situats i immiscits en el "Concept Jazz Trio" que Bill Evans es va encarregar de parir i desenvolupar, donant-li a cadascun dels tres la importància adequada, i així és com en Bruce, l'afable Giant Barth va tirar del "carro" en aquest magnífic tema que també ens en recordava un altre, ja més conegut. Bergonzi va seguir amb el seu solo i jo diria que encara dins la mateixa tonalitat però sí en el concept més Bopper del mestre del saxo tenor. Aquest saxofonista, un dels millors de l'escena mundial sense oblidar a Lovano i demés, és un referent d'aquest instrument. El seu fraseig passa pel Bop, Hard Bop, Jazz contemporani, per Coltrane, per Parker, jo diria que es passeja per tota la història del Jazz amb la màxima mestria, coratge i amor. Després de deu minuts de tema, alhora tots dos, piano i saxo tenor, van acabar amb aquesta "mena" de "Blue in Green" modificat, molt modificat.
La balada del concert havia d'arribar i així és que ho va fer tot i trobant-nos anant ben poc a poc, amb una melodia sorgida de les 88 tecles i acompanyada per grandiloqüents cops de plats amb les masses. El so del tenor igualment s'hi va afegir amb notes llargues i aires orientals, car aquestes eren les harmonies que van deixar pas al, solo del mestre del piano. Delicadeses varen suplir els ritmes anteriors i de les melodies del piano vam anar a parar a les del saxo tenor, on ves per on, tot i la balada, Bergonzi va volar literalment per sobre les dolces harmonies, amb notes que subdividien el tempo, així com molt subdividit i sense perdre el concepte de balada, car aquesta és la mestria de qui ho feia. I després solo de contrabaix i final de tema, per acabar el primer set a "tota hòstia" amb una altra "versió" o reconversió de tema, jo diria que tema de Coltrane i que ells van saber gestionar la mar de bé, amb solo llarg del baterista Keogh per a gaudi d'alguns.
I després de fer per la vida ens hi vam tornar a trobar de nou per gaudir de més músiques, diferents la qual cosa passa només amb els mestres i quan no presenten disc, i així és que hi vam tornar amb el Joan Recolons amb ganes de passar una altra estona al nostre Cel particular, el Jamboree.
Doncs per acabar-ho d'arrodonir, aquí teniu el vídeo comentat, el bis del segon passe, que va durar més de 20 minuts amb dos temes enllaçats, i és que la generositat dels nostres músics és infinita:
Voilà.
Miquel Tuset i Mallol
.jpg){kind=link}
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada