Monographic Trio plays Lennie Tristano a 23 Robadors i Chris Potter Quartet al Jamboree, 20 d'abril de 2016

Un altre dia amb concert doble, primer amb els Monographic Trio i després amb el Chris Potter Quartet.....

1.- Monographic Trio plays Tristano a 23 Robadors.

Un altre mes amb una nova proposta per part d'aquest trio format per a desenvolupar projectes de músics, fins ara tres pianistes, havent-ho començat amb en Bill Evans, per seguir amb en Fred Hersh i aquest darrer amb la obra musical de Lennie Tristano. Juan Pablo Balcázar, contrabaix; Gonzalo del Val, bateria i Toni Saigi, piano són els Monographic Trio que mes a mes es dediquen a fer un treball dedicat a l'obra d'un músic, fins a pianistes. És una proposta educativa i de reconeixement de l'obra dels grans mestres del Jazz interpretada amb tot l'amor i respecte, alhora que amb tota la delicadesa i concentració. Un públic cada vegada més receptiu a aquesta proposta en un dels espais més emblemàtics de la cultura musical de l'altre cantó de les Rambles, el 23 Robadors, es reuneix cada mes per gaudir amb la proposta d'aquest trio de mestres. La comunió entre tots tres es veu refermada dia a dia, mes a mes, i la complicitat és evident. Les intervencions de cadascun dels seus membres és força reeixida i la mestria dels dos més grans permet al més jove desenvolupar-se en qualsevol de les propostes fins ara realitzades. Què podrem escoltar el mes vinent? Doncs aviat ho sabrem.

2.- Chris Potter Quartet al Jamboree.

Després de gaudir a 23 Robadors en petit format i a la distància curta, ens en vam anar al Jamboree a veure el segon passe d'aquest màster de les canyes diverses, en Chris Potter. Tot just arribar a la Cova-Cava i trobar-me al Pere Pons tot i dient-me després de les salutacions mútues que a baix estava tot a petar. Efectivament així em vaig trobar la Cava, plena de gom a gom amb força assistència també de músics. Un dia en què no s'hi cabia, de la mateixa manera com, darrerament, ens hem trobat el nostre club moltes vegades. L'expectació era evident i més encara, les cares de satisfacció dels presents després d'haver gaudit d'allò més en el primer passe així ho mostraven. En Pere va presentar el mestre tot i encabint-lo en la magnífica programació del mes d'abril i els músics van pujar a l'escenari. El que va passar a partir d'aquell moment es fa difícil d'explicar, car el més fàcil seria dialogar amb qui també hi va assistir. Llavors, amb poques paraules en tindríem prou. Tot i així comentar que la mestria de Potter la vam constatar en tots els diferents registres que va emprar, en els diferents temes i tempos, a la vegada que amb els tres instruments que va emprar, saxo tenor; clarinet baix i saxo soprano. El tenor és el que més va sonar i la mestria en què ho va fer va ser aclaparadora. 

És ben bé que estem davant d'un dels Totems actuals del tenor. Un fraseig lleuger, ràpid i farcit de recursos tècnics alhora que un control total de l'instrument, li van permetre recórrer tot el registre de l'instrument a la vegada que també pujar als súper aguts inexistents pels mortals. La tècnica, abassegadora, el va situar tocant amplis intervals alhora que interpretar amb dinàmiques diverses i no tocant sempre al límit de les seves forces. El control de la respiració circular es va fer palès en alguns dels temes interpretats i la variació rítmica d'aquests va fer que el concert no decaigués en cap moment. Les cares d'admiració i els aplaudiments a cada solo i en finalitzar els temes, només constataven de quina manera ho vivíem. Els altres tres van brillar també en les seves intervencions, si més no va ser el pianista David Virelles qui més va fruir de les intervencions solistes alhora que també acompanyant al líder. El contrabaixista Joe Martin i el bateria Marcus Gilmore van ser també solistes i van formar una potent i precisa secció rítmica, conjuntament amb el pianista. El so va anar perfecte de la mà de l'Àlex Monsoliu i la barra alegre amb la bellesa i simpatia de na Marlene. Certament els que hi van poder anar el dia següent ho van gaudir fins i tot més que nosaltres, essent això normal en tots els concerts i amb tots els músics, o sigui que ja us podeu imaginar com devia anar. Impressionant.

Miquel Tuset i Mallol