Doncs aquest passat dilluns 14 de setembre vaig poder anar al Jamboree, tot i el meu desgast total després de baixar del Coma-Pedrosa a Andorra el dia anterior, a veure el nou projecte d'aquesta jove i ja tant experimentada cantant i artista, la Mathilde Toussaint i el seu trio acompanyant. Una formació magnífica amb gen com Sergi Sirvent, piano; Tom Warburton, contrabaix i Ramiro Rosa, bateria.
En termes generals us haig de dir que el projecte em va agradar i per diversos motius. El més obvi, pels qui sabem de la mestria del trio acompanyant, va ser evidentment les interpretacions de tots tres, tan en els solos com en els acompanyaments. Mestres tots tres en l'art de la improvisació i cadascun d'ells amb la seva marcada personalitat.
La sorpresa, en el meu cas, va ser la d'escoltar a una jove artista, molt bona cantant i simpàtica i agradable persona. Ja abans de començar vam estar xerrant a la barra tot i recordant-la jo en algunes anteriors WTF, les de l'Aurelio Santos, Leo Bianchi, Òscar de Pombo, Marlene, Àlex Monsoliu, i demés companys de Cava. Doncs sí, la Mathilde l'havíem vist en alguna WTF però mai obrint-la com va fer aquest dilluns.
Em va agradar força la seva veu, la seva empatia amb el públic i ens va mostrar també un registre força ampli. El que va delimitar però la qualitat del concert (a banda del què ja he dit respecte a les interpretacions de tots quatre) va ser el "repertori". Una cosa tan senzilla com aquesta, la d'escollir els temes d'un bolo-projecte, pot fer que el projecte se'n vagi a norris o floti quasi volant per sobre les ones del mar dels aplaudiments del públic. Va ser això darrer. El repertori, els temes, la seqüència de temes...el perquè primer un i després l'altre, fan que el públic segueixi embadalit un tema darrera un altre o caigui abatut per l'avorriment. Mathilde va escollir amb saviesa però també amb amor. Va cantar i escollir els temes que més li agraden.
El primer, un tema obra i gràcia del gran Louis Armstrong, "St James Infirmary", una mena d'homenatge que va fer Mathilde al mestre dels tant trists i convulsos inicis del Jazz. Va seguir amb el Dont Blame Me, tema de Jimmy McHugh interpretat per quasi tothom; una preciosa balada que Mathilde va saber interpretar de la manera més sentida. Un tema que va fer-se seu Billie Holiday amb en Teddy Wilson. Després va seguir amb un tema ubicat en el Jazz Clàssic també, el conegut "Gee baby ain't I good to you" interpretat a la manera de l'Ella Fitgerald & Joe Pass, així de suau. I seguint amb la delicadesa i ara amb la profunditat i malenconia del record de Billie, Mathilde va interpretar el magnífic tema lletra de Frank Sinatra i música de Wolf & Herron anomenat "I'm a fool to want you". Va seguir un tema carregat de sensualitat, si recordo la manera com el cantava la magnífica Julie London. d'altres versions com les de Sarah Vaughan no destil·len tanta sensualitat i sí sentiment. El tema, doncs el conegut "Black Coffee". Mathilde el va clavar, sensualment i amb el sentiment adequat. Després d'aquesta delicadesa, el tempo va canviar i es va fer una mica més viu, així com també més vives i alegres les músiques amb el tema també del repertori de Lady D, en el conegut "What a litlle moonlight can do" de l'època daurada amb Teddy Wilson. Després d'aquest entretingut tema, aquesta jove i gran cantant ens va oferir la balada obra de Coltrane, "Naima". Cantada amb el màxim sentiment, Mathilde ens va tornar a impressionar amb el seu savoir faire. Ara, aquesta noia es va "atrevir" amb un tema lleugerament apartat del repertori jazzísitic i més situat en el "Gospel" amb un magnífic tema anomenat "You don't have to move that mountain", tema interpretat per la gran veu Trisha Yearwood. El bis final per arrodonir la presentació d'aquest projecte i després que l'Aurelio ens fes aplaudir a tot el quartet i de manera especial a la grandíssima veu Mathilde Toussaint, va ser "Hey Laura", tema amb lletra de Gregory Porter, i que aquest fet "seu".
Una magnífica primera part amb tota aquesta música, amb la veu de la líder i el discret encant dels tres magnífics acompanyants, els quals van ser-hi per recolzar-la i engrandir la proposta.
La Jam Session va començar amb la mateixa base rítmica i amb dos dels joves que més podem veure a les Jams com són el Claudio Marrero i Fèlix Rossy. Aquest quintet va tocar temes com el "Footprints" de Shorter, i canviant d'estil el conegut "The sunny side of the street". D'altres que s'hi van afegir van ser el gran violinista Joao Silva, en Jacob al piano, i posteriorment amb la mateixa Mathilde format part de la Jam Session.
El so va ser el millor possible gràcies a les sàvies mans d'en Leo Bianchi, i a la barra vam tenir la simpatia de Marlene. Miquel Tuset i Mallol.
.jpg){kind=link}
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada