Tumbando a Monk al Jamboree i Música do Brasil a Sinestesia, 21 de juliol de 2017

Doncs aquest divendres 21 de juliol vam anar amb el Joan a gaudir de nou amb la magnífica proposta dels amics de Tumbando a Monk, amb el Javier Galiana al capdavant o al costat, car aquest crec què és un projecte col·lectiu. Del sextet original però no van poder venir Pedro Cortejosa i Julián Sánchez, dos pesos pesants de la formació i en el seu lloc em vam tenir dos dels "nostres", l'Albert Cirera i Iván González, respectivament. La resta sí que hi van ser, o sigui tota la base rítmica al complet amb el Javier, piano; Javier Bermúdez, baix elèctric; Juan Sainz, bateria i Malick Mbengue congues i cajón.

En Pere Pons ja ens havia avisat al web:

http://www.masimas.com/jamboree/concerts-jazz/barcelona/tumbando-monk 

tot i dient-nos:

Providencial sextet de latin jazz tocat per la gràcia del Carib gadità i creat en honor d’un dels astres més originals i estrambòtics que ha donat el planeta jazz: Thelonious Monk. La proposta combina peces originals i composicions del propi autor tocades del peculiar sentit rítmic en les melodies i les harmonitzacions dissonants i sofisticades que eren part del seu segell personal i intransferible. Estils tan diversos com el mozambique, merengue, guagancó, songo, bolero, danzón o reggae convergeixen en aquest desvergonyit tribut –però alhora respectuós fins el moll de l’os– gràcies a un sextet realment extraordinari i a la fantasia multicolor que evoca la badia de Cadis, una ciutat que ha vist arribar tants vaixells carregats de ritmes caribenys i, fins i tot, els primers discos de jazz que van entrar a la península.

Una formació que "repetia" projecte i concert al Jamboree havent-ho fet un parell d'anys abans en motiu de la presentació en societat del seu disc "Abriendo el Thelonious" el qual vam veure en dues ocasions, al Jamboree i al "Jazz & Beer" de Cornellà. També, i per aquells dies, van sonar en el Programa 222 del 28 d'octubre de 2015 a Jazz Club de Nit.  O sigui que repetíem sabent el què volíem, i que només era gaudir d'una proposta fresca, desvergonyida i plena de qualitat, doble, primer per la figura del compositor -Monk- i després per les composicions pròpies i millors interpretacions. 

En Javier Galiana, gran pianista, mestre a moments a l'Esmuc de piano flamenc i gran comunicador, va presentar l'espectacle fent-ho en un català més que correcte, car no oblidem que s'hi ha estat temporades en anys anteriors i el parla la mar de bé. Ell mateix havia format part de la formació "Spice Berberechos" i en Pere Miquel, guitarrista de "Els Sombras" i amic del Joan Recolons, em deia al "FB" que aquests "Spice" havien de tocar al Jam Session, club de Jazz de Sabadell de la Conxita i el Joan, i en posar-se malalt el cantant, resulta que hi va anar una joveníssima Silvia Pérez Cruz. En fi, que ben aviat ens vam trobar imbuïts de l'ambient i músiques de Monk, ara amb un front line de casa amb l'Albert i Iván, tot i ser aquest darrer també del sud, de Màlaga concretament. 

Aquest és un projecte que sembla tindrà una segona part, o sigui que hi haurà ben aviat un segon disc, segons ens va dir el Javier, i així és que algun tema del nou projecte havien de fer. Nosaltres vam estar-nos-hi en el primer set i quasi tot varen ser temes del primer, reconeixent jo algun tema que havia de ser del segon. Els nostres dos herois van haver de "currar" amb uns arranjaments força complexes rítmicament parlant, tot i conèixer a la perfecció les melodies i temes originals del mestre Monk. Varen començar amb el "I Mean You", a tota marxa càlida de ritmes caribenys i ja amb els dos "vents" substituts a ple rendiment i millor compenetració amb la resta de formació. La constant atenció d'ells dos sense deixar de mirar les partitures així ens ho demostrava. El segon tema, a tempo més slow que l'original de Monk, va ser el "Think of One", així com molt "arrastradet", tipus "reggae", anant d'un cantó a l'altre i ballant sensualment, aquesta era rítmicament la proposta en el segon tema. Després d'aquests dos van seguir amb un altre de Monk anomenat "Epistrophy" interpretat de manera magnífica per tots plegats. Javier va presentar la "banda" i comentar el treball que estaven fent, tot i dient-nos que ara farien un tema "desarreglat" per un dels absents, Julián Sánchez, com tots els que estaven tocant de Monk. Tema anomenat "Friday The 13th" i amb un arranjament on les percussions de Malick Mbengue varen tenir una importància primerenca en la intro i després, durant tot el tema, de la mateixa manera que en la resta de temes. Javier va fer un solo al piano magnífic embolcallat per la potent base rítmica. Després d'ell, els dos vents varen fer uns "quarts" compartint improvisacions a un gran nivell i posteriorment acabant el tema tots plegats entremig de percussions diverses i sons pianístics i de metalls encarats en el Jazz més contemporani, i sense dir res ni aturar-se, van "empalmar-lo" amb un altre tema a ritme de "merengue", fent-nos picar de mans i vivint tots plegats una alegria desfermada de ritmes i balls. I les percussions varen seguir i així és que en Malick primer i el Javier després i ja amb els vents sí van continuar amb un altre tema de Monk, el conegut "52nd Street Theme. Javier va tornar a presentar la banda, que tant bé ho havien fet, i va acomiadar el concert amb el tema de Monk anomenat "Bemsha Swing", i deixem-ho aquí, car amb aquestes quatre ratlles ja enteneu perfectament el què va passar i com ens ho vàrem passar de bé. El so, igualment perfecte com sempre gràcies a les destres mans de l'Àlex Monsoliu.  I Pere, com sempre agrair-te aquesta exquisita programació, on hi tenen cabuda els millors de fora i els millors de dintre. 

Doncs amb el Joan encara teníem ganes de més sarau i així és que sense saber el què passava al Sinestesia vam decidir anar-hi per diversos motius entre els quals, la tapa de pops que fan al bar de davant, saludar a la Jolanda i  l'Anna i escoltar bona música, com sempre, sense saber però el escoltaríem.

Els pops varen estar brutals i després ens vàrem endinsar a les profunditats del Sinestesia ja amb quasi tot a punt per escoltar músiques del Oh Brasil. La proposta la va iniciar un músic, cantant i guitarrista, el qual ens va semblar que ho feia la mar de bé. Més bé ho havíem de passar, car, poc després varen començar a afegir-s'hi d'altres músics, com vegeu a la foto del costat, amb dos músics andalusos, guitarra i cajón, alhora que afegir-s'hi més músics, dones, amb percussions i guitarra. Les músiques i ritmes que anàvem escoltant cada vegada ens agradaven més i més gaudíem amb la llibertat que es "respirava" a l'escenari. El Joan i jo, i tots els presents, estàvem literalment "flipant", de bé que ens ho passàvem. Com a mostra veieu aquests dos vídeos que vaig enregistrar amb el meu mòbil:

https://www.facebook.com/mtusetmallol/videos/10208149158441361/

I amb aquest tema sembla que van acabar de enlluernar-nos:

https://www.facebook.com/mtusetmallol/videos/10208149581571939/

Doncs rés més, agrair a la Jolanda la seva permanent "energia" i valentia encarant-se amb totes les diverses músiques i recolzant per tant a tots els músics, sigui quina sigui la seva particular proposta, sempre però de contrastada qualitat.
Miquel Tuset i Mallol