Doncs el diumenge 16 de juliol vam poder anar al Jamboree a veure i escoltar aquesta magnífica proposta amb Biel Ballester guitarra, Leo Hipaucha guitarra rítmica, Oriol González contrabaix + Raynald Colom trompeta. La inclusió d'en Ray en aquest projecte ja de per sí magnífic, només podia fer que incrementar-lo encara més. Escoltar-lo com ho vam fer envoltat del més swing de tots els ritmes amb músiques que ell coneix perfectament i sí, músiques allunyades de la seva trajectòria actual, més moderna, però que ell tan havia escoltat de menut i potser no tan menut.
En Pere Pons ja ens ho explicava des del web de masimas:
Com si ens trobéssim a Le QecumBar de Londres, els aficionats podrem gaudir d'una sessió de jazz manouche a càrrec d'un dels millors intèrprets d'aquest estil en l'actualitat, el balear Biel Ballester, que bé podria haver format part de la comunitat gitana de París durant els anys 30, quan Django Reinhardt lliscava els dits de prestidigitador per la guitarra acústica. Ballester, que va néixer unes quantes dècades més tard, va seduir el cineasta Woody Allen, però també va captivar a músics com Biréli Lagrène, Babik Reinhardt i Angelo Debarre, i a la discogràfica Refined Records, amb la qual va gravar un directe a Londres. Un currículum fidel a la tradició però de mentalitat oberta.
Tot i parlar només d'en Biel Ballester i la seva formació, Ray va omplir de sonoritat càlida, com en el tema slow que van fer en el segon set, tema que no era precisament gaire "gipsy", segons en Joan Recolons, no en te res de Gipsy, però què maco, en acabar el tema. També s'hi va afegir amb solidesa en els temes més rítmics i potents encabits en l'entorn més gipsy, executant magistrals solos tot i recolzat per una base rítmica potentíssima amb en Leo i l'Oriol tot i fer de guitarra rítmica també en aquests casos. El tema de Cole Porter "What is this thing called love" va seguir a la balada d'autoria pròpia a tot swing i a tempo fast, primer a trio i ben aviat després del tema, el Biel va desenvolupar un magnífic solo amb la velocitat i precisió a la qual ja ens té acostumats, ben recolzat pels seus dos companys i amics. Aquí sí que Ray es va trobar entremig d'una "salsa" prou coneguda, tot i ser lleugerament diferent el "concept time" però la música és la música i així va aflorar des de l'escenari amb tota la seva potència i creativitat en el seu solo. Els "quarts" els van fer tots dos co-líders, quarts que ben aviat es van convertir en "dos", i després, al final, el tema de nou tots dos a la vegada. Després ens va semblar escoltar quelcom similar al "Take The A Train", però no, no ho era, i sí, potser una variació o arranjament reconvertit l'un en un tema nou, la qual cosa solen fer alguns dels nostres músics. Ray s'hi va posar el primer en el solo d'un tema que anàvem recordant,l amb frases del "Out of Nowhere" entremig del solo, i d'altres frases que segur va utilitzar, sempre amb l'ànim, creiem, per situar-nos i trobar-nos més còmodes escoltant trossos coneguts. Un magistral solo amb arpegis ascendents i descendents així tots seguits a modo de lick. Biel va fer la seva aportació personal en un solo farcit de bon gust i demostració de domini tècnic del "gipsy sound". Tot i això, tot i aquesta sonoritat, Biel també va deixar algunes frases referència on el Blues hi era present. Al final, melodia i anar encarant el final del tema, delicada aproximació, molt poca, a un "Take The A Train" que no ho va ser. Abans però, un llarg "turn around" farcit de bones aportacions de tots dos amics i grans músics. Després d'aquest tema propi, Biel va agrair-nos els aplaudiments i presentà el proper tema, ara de Django Reinhardt anomenat "Swing 48". En Joan, que ja havia escoltat el primer passe, ja se sabia el "programa" tot i informant-me dels temes que anaven fent i que farien. En Ray va iniciar els solos d'aquest tema de Django tan conegut, realitzant ell una magnífica interpretació ara sí i també a tot swing. La velocitat d'execució del trompetista va anar de la mà del trepidant ritme "imposat" a la composició de Reinhardt. En Biel va seguir amb la seva tònica magistral de gran velocitat interpretativa i guitarra "manouche", tot i situant-nos en l'àmbit més parisenc de la música dels anys post segona guerra. El mateix contrabaixista, l'Oriol, va fer un curtet i magnífic solo. El final d'en Ray, agut i amb una frase típica del tema va ser genial. I van seguir amb un parell de temes més, magnífics també, amb un Jamboree amb un magnífic aspecte. El darrer tema però va ser-ne un altre, el típic tema de Django anomenat "Minor Swing". Segons l'entès Joan Recolons, la majoria o quasi tots, o tots els músics de Gipsy, acaben els seus bolos amb aquesta joia del més gran dels guitarristes europeus de totes les èpoques. Que serveixin aquestes "quatre ratlles" per deixar constància de la nostra assistència i gaudi total d'aquesta magnífica proposta.
Miquel Tuset i Mallol.
.jpg){kind=link}
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada