Doncs quan vas a un concert amb coneixement de causa, la sorpresa que puguis viure vindrà donada per les sempre diferents improvisacions, car la melodia ja la coneixes. Tot i així he gaudit de magnífics retrobaments amb músiques conegudes com m’ha passat darrerament a Jamboree amb Jordi Bonell primer i després amb Carola Ortíz, per parlar dels més recents, que n’hi ha hagut altres més. Però quan vas a un concert on no tens ni idea del què escoltaràs, la sorpresa és majúscula. Això és el que ens va passar al Joan Recolons i a mi mateix aquest darrer divendres al Jamboree, veient i escoltant el projecte del baterista cubà resident a Madrid, Michael Olivera. D’aquest projecte i músic en tenia notícies pel fet d’haver vist els “posts” de Marco Mezquida al FB tot i comentant que havia fet concerts amb el Michael i grup per Madrid. O sigui que hi havíem d’anar i jo per doble motiu i voler veure i escoltar de prop a un altre gran músic cubà, l’Ariel Brínguez. Doncs amb aquestes ganes hi vam anar, amb les de veure Marco Mezquida, Ariel Brínguez, i la resta de músics amb el mateix líder i baterista al cap davant. Hi va haver canvis en els músics a darrera hora i així és que vam tenir la sort de poder escoltar la Miryam Latrece, parella del Michael i gran i seductora cantant. Així és que vam preparar-nos per l’esdeveniment, el projecte de Michael Olivera “Ashè” amb Marco Mezquida, piano; Ariel Brínguez, saxos tenor i soprano Munir Hossin, baix elèctric i guitarra. Una formació que va iniciar la nit per posteriorment afegir-s’hi l’esmentada Latrece.
Un primer tema que ja ens va situar en un ambient quasi oriental, amb una música molt delicada, amb un ritme suau i un molt bon control del volum de tota la formació per l’Àlex Monsoliu. Un tema on la reiteració i/o repetició de motius et portava a un estat hipnòtic, primer amb la magnífica intervenció de Munir en un solo al baix cantat per ell mateix i molt ben entonat, per cert. Brínguez ens va meravellar amb el seu so del soprano i més ho va fer Marco al piano, amb un ritme i volum que anava agafant volada. Hi havia quelcom que se’ns enduia a un no sé. Si no hi havies entrat, mica a mica ho anaves fent per la reiteració de la proposta melòdica i rítmica. Era fàcil, només havies de deixar-te portar per ells, per la seva música i per la seva mestria en les intervencions solistes. Un primer tema llarg, de més de 13 minuts, que ens va situar en l’ona de projecte, el qual aniria evolucionant segons els temes però que mantindria aquest esperit oníric.
Després d’aquest primer tema Michael va presentar Miryam Latrece, una jove i maca cantant amb un disc ja editat, o potser en té algun més. La veu de la cantant ens va impressionar per la seva dolçor en una cançó amb aires situats al bell mig dels espais més càlids i tribals de l’Amèrica del sud. Una interpretació delicada en un tema encara amb un tempo suau que es va anar animant a mida que Brínguez intervenia de nou amb el seu soprano. La secció rítmica de piano, baix i bateria es veien impel•lits pels sons del soprano i creixien, creixien tots plegats en tempo i volum. Se’ns emportaven de nou a un altre espai. Una espècia de “bojeria” sonora que anava en crescendo de manera irremissible de cap a un “clímax” brutal i on hi anàvem sense cap fre per part nostra i on vam arribar quan Ariel va finalitzar la seva intervenció. La veu de Miryam va tornar a sorgir de les profunditats més recòndites de la història d’una part de la humanitat que va fer viatges forçats des de l’Àfrica fins les diverses illes del carib. Un final amb un clar homenatge a John Coltrane i el seu “A Love Supreme”, on tots plegats es van conjuminar per anar finalitzant el tema mica a mica, poc a poc i acabant amb el “A Love Supreme”.
En finalitzar el tema, Michael va presentar els músics i va convidar Marco a iniciar el tema “Ashé” que intitula el disc. A piano solo, Mezquida ens va anar embolcallant per la dolça sonoritat de la melodia d’aquest tema, d’Olivera, com tots els que vam escoltar aquesta nit. Al cap d’una llarga i preciosa introducció, Marco va iniciar la melodia, magnífica i càlida, acompanyat també per l’Ariel, una cançó maca que podríem haver cantat fàcilment. I així van seguir, moment en el qual vaig situar-me al lateral assegut a primera fila, lloc ideal per captar tots els moviments del bateria, el qual es va mantenir en tot moment contingut i escoltant la música dels altres companys, i per tant no sobrepassant-la en cap moment amb les seves intervencions. Un altre tema que es va anar “animant” poc a poc, com si aquest fos el “leitmotiv” del projecte. Al meu costat Julio Nahinim Carbonell “flipava” com molts de nosaltres, o quasi tots. Latrece intervenia acompanyant la melodia que cantaven tots, Munir i Michael i així van acabar aquest preciós tema. D’altres moments màgics vans seguir, i els vaig enregistrar en vídeo, com el tema que Michael toca el cajón d’una manera suau i magistral i Brínguez enlluernava amb el tenor amb una altra melodia enganxosa que cantaria Munir tot i acabant el tema, i que l’Ariel es va encarregar de transmetre amb tota la glòria i calidesa interpretativa. El ritme hi era d’una manera impressionant i se’ns emportava dolçament cap a un ball sensual, un ball que ja feia Munir tot i tocant el seu baix i que ben aviat es posaria a cantar. Un solo magistral de l’Ariel que els companys s’encarregarien d’acompanyar amb la màxima complicitat. Al final la melodia, preciosa i que se’ns emportava al més enllà. Seguint amb el tema, el mateix Munir va lluir-se a la guitarra d’una manera magnífica tot i mostrant-nos la seva versatilitat, també com a cantant, tot i acompanyant-se amb la veu en les intervencions amb les sis cordes. Ritmes i melodies s’alternaven amb els solos magistrals, i sempre la rítmica del líder als bongos i cajón. Seguint el tema ens vam trobar amb el so dolç del tenor de l’Ariel i sempre el ritme persistent de Michael Olivera, i ben aviat de nou, la preciosa melodia que Munir i tots es van encarregar de fer-nos cantar. La veritat és que tot i ser una melodia senzilla, ella i el ritme se’ns emportaven hipnòticament cap un estat emotiu magnífic.
Vaig tenir la sort de situar-me a la segona fila on vaig poder enregistrar en vídeo aquests magnífics moments i viure’ls tan a prop. Ja acabant el concert, de més d’hora i mitja, ens van tornar a situar en un món oníric mitjançant una altra preciosa melodia ara amb el soprano de Brínguez, i la delicadesa rítmica dels altres companys, Mezquida, Hossin i Olivera, mentre Miryam omplia els espais sonors amb platerets i demés. Un fina magnífic de més de 13 minuts que se’ns va endur de nou a un altre “espai”, o potser ja no ens havíem bellugat d’aquí des del primer tema que ens hi va portar. Munir, cantant i acompanyant-se de baix elèctric es va situar també en un espai sonor translúcid, transparent on podies quasi veure l’ànima de tot plegat. Ben aviat ens vam veure submergits i transportats a un espai rítmic potent però no pel volum i sí per la persistència rítmica. Munir, no parava de cantar, tocar i ballar i tots “flipavem” sense cap remissió, i al final retrobament amb el so del soprano per apaivagar els ànims. La veu de Miryam, el piano, el soprano, tots plegats estàvem sotmesos a una altra melodia que se’ns enduia sense cap impediment per part nostra. Brínguez, mentrestant enlluernava amb el so del seu soprano. Ben aviat, imbuïts per Latrece, estàvem cantant de nou una altra preciosa melodia, i la resta de músics drets i picant de mans portant el ritme, magnífic final cooperatiu. Gràcies a tots els músics que van aconseguir això, al Michael Olivera per les seves composicions i per crear aquest projecte. Ell mateix va agrair estar al Jamboree i a Pere Pons per haver-ho fet possible. Increïble, per bo i diferent.Veiem alguns moments d'aquest magnífic concert:
https://www.facebook.com/mtusetmallol/videos/10207071307535762/
Miquel Tuset i Mallol.
.jpg){kind=link}
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada