Però deixeu-me que us recordi les, ara sí, quatre ratlles que vaig posar sobre el concert, i que ara miraré d'ampliar.
Ja estem en dansa amb Rick Margitza Group...collons com peta..en un Jamboree ple de gom a gom...fins i tot "pleno" d'amics fotògrafs com en Joan Cortès, Joan Carles Abelenda, Josep Tomàs i Oliver Adell. No se'n van perdre ni una de les millors imatges ni de la música.
I així va ser, pleno de tots, aficionats i amics, músics i fotògrafs. I tots nosaltres ens hi vam trobar per veure a aquests quatre mestres, Rick Margitza saxo tenor, Pierre de Bethmann piano, Darryll Hall contrabaix, Andrea Michelutti batería.
El mateix Pere Pons havia deixat escrit això, tot i presentant el concert en la pàgina web de la programació de la sala..
Tocat per l'encís de Miles Davis, qui el va posar en nòmina l'any 1989 després d'escoltar-lo amb el grup de Maynard Ferguson & Flora Purim i Airto Moreira, Rick Margitza és un dels saxofonistes més versàtils i polivalents de l'escena jazzística del planeta. Coltrane, Shorter o Michael Brecker són alguns dels referents que marquen la seva línia estilística i que han determinat que músics com Chick Corea, McCoy Tyner o Maria Schneider el cridessin a files per als seus projectes. Arriba al Jamboree amb el seu quartet per oferir les seves credencials més personals.
Aquest gran saxofonista de 55 anys, va començar la seva discografia el 1989 amb l'àlbum Color, editat per Blue Note i de moment havent enregistrat el darrer el 2016 anomenat Twilight Jamboree: Live at Bird's Eye, Basel.
Bé, dir-vos que va ser un concert extraordinari, en els dos passes, i que la solvència i professionalitat de tots quatre va ser abassegadora. Un primer tema amb aires funk estil Horace Silver, pels ritmes bàsicament, amb un Pierre de Bethmann increïble, en el seu solo, tot i després d'haver realitzat el seu el mestre i líder del grup, Rick Margitza. La secció rítmica, formada per Darryll Hall i Andrea Michelutti, potent i precisa, va fer anar la màquina amb contundència i no pel volum. Després del primer tema, ens va saludar i demanar si estàvem bé, i en trobar la resposta poc convincent, hi va tornar a insistir provocant més d'un somriure obtenint en una segona intentona una més i convincent resposta afirmativa. Els dos primers temes van ser originals seus, el primer quelcom com "Witches" i "Hands of Time", més o menys deduït. Aquest darrer, una mica més melòdic i calmat, inicialment, amb un marcat "riff" repetitiu pel piano, va deixar pas al primer i magnífic solo del gran Darryll Hall. Ben acompanyat per piano, alguns acords, i pels cops al canto de la caixa pel bateria, aquest baixista ens va delectar folgadament per la seva mestria. El solo del líder va ser líric, tot i les demostracions d'arpegis i escales en tots sentits. Líric i a la vegada modern, car una cosa no treu l'altra. El pianista francès hi va tornar amb total mestria amb un solo impressionant, que va deixar pas al "tema" de nou per apropar-se al final, com així van fer.
Un quartet "muntat" per la gira europea del mestre americà, car els altres tres, viuen i resideixen en el vell continent, dos a França i un a Itàlia.
El tercer tema va ser més a l'estil Rollins, semblant una mena de calypso en els inicis, tot i no ser-ho, car en escoltar la melodia vam identificar el magnífic tema de Fats Waller, "Jitterbug Waltz". Altre cop el solo de mestre francès ens va deixar garratibats, per la seva tècnica, velocitat i nitidesa en la pulsió, a la vegada que en la seva imaginació i creativitat. El ritme de vals insistent marcat pel bateria italià li va donar suport en tota la seva intervenció. El líder va fer també el seu, ara sense acords de piano i només a trio, like Sonny, en un solo majestuós amb demostració palpable del perquè Miles el va reclutar en els seus inicis. Tècnica desbordant i creativitat personal, a la vegada que sorgint del seu interior músiques dels seus antics mestres, Coltrane, Rollins, Henderson i demés dels quals en va ser fervent admirador i aprenent. Un solo ben portat pel baterista italià, no massa sorollós i executat amb precisió i tècnica professional, va donar pas a la magnífica melodia de Waller.
Per situar-nos en el segon passe i ja passat l'equador, Margitza va fer un tema propi basat i sobretot en la Intro, amb l'"Embracable You", fent una ironia sobre la situació al seu país després de la "Trumpada" majúscula, dient que més aviat seria "Disgraceble You", provocant més d'un somriure agre. Amb una intro llarguíssima a saxo tenor solo, tot i recordant aquest preciós tema en alguna de les seves frases i melodia, i recorrent sovint a l'execució d'arpegis inversemblants per la dificultat, el quartet s'hi va posar, ara sí amb la melodia propia del líder i compositor. Una balada a mig tempo, delicada i ben marcada rítmicament pel bateria, a la vegada que pel contrabaixista americà establert a la France. El pianista francès va desenvolupar un creatiu i rítmic solo, i així deixar pas al del contrabaixista americà, també força reeixit. Després d'ells dos va ser Margitza qui va fer el seu, ara curtet, per arribar a la melodia principal i així acabar el tema.
En definitiva, van ser dos passes magnífics, amb afluència de músics com l'amic Marc Miralta qui també hi va ser en els dos passes, arribant una mica tard en el primer. Així és com en el segon, li vaig comentar que semblava que repetiria tots els temes, car així va ser amb els dos primers realitzats també en el primer set. Afortunadament per a tots nosaltres no va ser així, la resta d'estona del segon passe van interpretar d'altres magnífics temes.
El so va sonar a la perfecció gràcies a les destres mans de l'Àlex Monsoliu i la barra, amb el sempitern somriure del nostre amic Òscar de Pombo. Gràcies Pere Pons per portar-nos a aquesta gent tant acollonant.
Miquel Tuset i Mallol.
Bé, dir-vos que va ser un concert extraordinari, en els dos passes, i que la solvència i professionalitat de tots quatre va ser abassegadora. Un primer tema amb aires funk estil Horace Silver, pels ritmes bàsicament, amb un Pierre de Bethmann increïble, en el seu solo, tot i després d'haver realitzat el seu el mestre i líder del grup, Rick Margitza. La secció rítmica, formada per Darryll Hall i Andrea Michelutti, potent i precisa, va fer anar la màquina amb contundència i no pel volum. Després del primer tema, ens va saludar i demanar si estàvem bé, i en trobar la resposta poc convincent, hi va tornar a insistir provocant més d'un somriure obtenint en una segona intentona una més i convincent resposta afirmativa. Els dos primers temes van ser originals seus, el primer quelcom com "Witches" i "Hands of Time", més o menys deduït. Aquest darrer, una mica més melòdic i calmat, inicialment, amb un marcat "riff" repetitiu pel piano, va deixar pas al primer i magnífic solo del gran Darryll Hall. Ben acompanyat per piano, alguns acords, i pels cops al canto de la caixa pel bateria, aquest baixista ens va delectar folgadament per la seva mestria. El solo del líder va ser líric, tot i les demostracions d'arpegis i escales en tots sentits. Líric i a la vegada modern, car una cosa no treu l'altra. El pianista francès hi va tornar amb total mestria amb un solo impressionant, que va deixar pas al "tema" de nou per apropar-se al final, com així van fer.Un quartet "muntat" per la gira europea del mestre americà, car els altres tres, viuen i resideixen en el vell continent, dos a França i un a Itàlia.
El tercer tema va ser més a l'estil Rollins, semblant una mena de calypso en els inicis, tot i no ser-ho, car en escoltar la melodia vam identificar el magnífic tema de Fats Waller, "Jitterbug Waltz". Altre cop el solo de mestre francès ens va deixar garratibats, per la seva tècnica, velocitat i nitidesa en la pulsió, a la vegada que en la seva imaginació i creativitat. El ritme de vals insistent marcat pel bateria italià li va donar suport en tota la seva intervenció. El líder va fer també el seu, ara sense acords de piano i només a trio, like Sonny, en un solo majestuós amb demostració palpable del perquè Miles el va reclutar en els seus inicis. Tècnica desbordant i creativitat personal, a la vegada que sorgint del seu interior músiques dels seus antics mestres, Coltrane, Rollins, Henderson i demés dels quals en va ser fervent admirador i aprenent. Un solo ben portat pel baterista italià, no massa sorollós i executat amb precisió i tècnica professional, va donar pas a la magnífica melodia de Waller. En definitiva, van ser dos passes magnífics, amb afluència de músics com l'amic Marc Miralta qui també hi va ser en els dos passes, arribant una mica tard en el primer. Així és com en el segon, li vaig comentar que semblava que repetiria tots els temes, car així va ser amb els dos primers realitzats també en el primer set. Afortunadament per a tots nosaltres no va ser així, la resta d'estona del segon passe van interpretar d'altres magnífics temes.
El so va sonar a la perfecció gràcies a les destres mans de l'Àlex Monsoliu i la barra, amb el sempitern somriure del nostre amic Òscar de Pombo. Gràcies Pere Pons per portar-nos a aquesta gent tant acollonant.
Miquel Tuset i Mallol.
.jpg){kind=link}
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada