Doncs avui hem flipat, literalment, amb en Josef Dumoulin & Red Hill Orchestra amb Ellery Eskelin & Dan Weiss....Un projecte que no et deixa impassible. M'han agradat les diferents sonoritats dels tres músics i la posició a l'escenari, aconseguint d'aquesta manera repartir millor els sons diferents del saxo tenor i de la bateria, un a cada cantó i amb diferent sonoritat més aguda la de la bateria, mentre que al mig, el líder Dumoulin ens ha regalat la sonoritat del Fender Rodhes i un teclat pels molt baixos, el primer però, convenientment modificat a base de múltiples estris electrònics aconseguint sons estratosfèrics.
Tot i baixant les escales m'he trobat a l'Ellery i li he demanat si podia enregistrar el concert....No, m'ha dit, i després, thank you per haver-li-ho demanat i també que com em deia..
En el primer passe érem 8 comptats, entre els quals dos dels nostres millors captadors d'imatges fixes, en Joan Cortès i Joan Carles Abelenda....i entre el públic, i a la segona fila, dues "senyores d'avançada edat" les quals, tot i haver constatat el seu possible error, han aguantat com dues "jabates". Abans i després hem parlat sobre la manca d'assistència de públic i ja se sap, no hi ha resposta. És imprevisible, aquest. En acabar el concert m'he trobat al Dan al servei i és clar que l'he felicitat i hem comentat com havia anat i m'ha dit que el primer set li havia agradat més, tot i ser diferents tots dos, i pel fet de ser molt més "hard" haver de tocar només per vuit ànimes, ells, acostumats a omplir sales i festivals.
Després de acompanyar al Joan a fer unes pizzes i convidar-lo, hem tornat per gaudir del segon passe i tot i pensant que seríem igualment "quatre gats x 2", hem tingut la grata sorpresa de trovar-nos amb tota una colla d'amics músics, molt frees alguns i no tant uns altres. Bé, la cosa s'animava i l'esglai que se li notava al líder en el primer set, ara no se li veia de cap de les maneres.
La nostra cova-cava es veia ara amb un bon aspecte i tots amb unes immenses ganes d'escoltar la seva proposta de molts de nosaltres coneguda. Els temes, com no podia ser d'una altra manera han estat diferents, i també el projecte que m'ha semblat més "canyero" que en el primer set, on hi ha hagut força espai per a la intimitat, amb moments similars als de "the sound next to silence" de ECM. En aquest segon passe, hem tornat a comprovar de quina manera es complementen aquests tres músics els quals ja porten un camí conjunt de fa alguns anys.
A moments, en Dave Weiss s'embrancava a un tempo endimoniat tocant redobles fins sobre la caixa i suaus cops als plats, mentre els altres dos deixaven anar notes llargues simulant un tempo molt més relaxat, i a voltes era a l'inrevés, amb uns solos desbocats del saxofonista mentre que el teclat fent de baix tocava les notes guia i feia la mateixa rítmica que el jove bateria. Sovint el líder ens ha mostrat el seu domini del Fender en alguns solos força reeixits i dominats també pels sons més inversemblants, allunyats del típic so del piano elèctric que va fer famós el Fender Rhodes de la mà de Jarrett, Corea i demés allà pels anys 70s. Els temes tenien la seva estructura i melodia, interpretant-la les més de les vegades el saxofonista de Kansas, i fent-ho conjuntament amb el líder algunes altres vegades. A partir d'aquí, les improvisacions les podia començar el saxofonista o el líder amb el Rhodes i sempre amb un increïble suport rítmic d'aquest gran mestre de les baquetes, no endebades, i en el segon passe, han aparegut alguns dels nostres millors bateristes per a contemplar-lo de ben a prop.
El saxofonista americà ha resultat ser un home al qual no li agrada que li facin fotos ni veure mòbils encesos des de l'escenari. M'ha tocat el rebre en un parell d'ocasions, una per fer-li una foto, (sense flaix) i l'altre quan (ell no ho sabia) estava penjant-vos les fotos al facebook. En Sergio Sabini també ha rebut un missatge clar després d'enfocar-lo amb la seva màquina...el músic ha aixecat el faristol i se l'ha posat davant seu impedint-li fer més fotos. A d'altra gent del públic també els hi ha fet senyals de fum que no fessin fotos. Al líder tampoc li ha agradat (i a nosaltres tampoc) escoltar la sintonia d'un Samsung en rebre algun missatge, de fet, tres missatges, quan ell estava tocant el Rhodes de manera suau, tot i esperar que acabés la "cançoneta" del mòbil per poder continuar, tot i mantenint-se impertèrrit en la seva expressió. Una música feta des de l'enteniment, des del cervell (bé, em direu que com totes), intelectual i de permanent auscultació d'un i dels altres, i també amb el control visual tal i com es mirava Dave al líder i mestre del Fender a la vegada que també l'Ellery vers el puntal central i líder del projecte. La única llàstima és no haver vist el Jamboree ple en els dos passes. Potser sí que en una altra època de l'any hi hauria hagut més joves estudiants i avui no han vingut pels seus exàmens....potser sí, o potser no.
Miquel Tuset i Mallol.
.jpg){kind=link}
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada