HatTrick de concerts el 24 de setembre: 23 Robadors Free Sessions, Jamboree i El Foro

Doncs sí, el dijous 24 de setembre, dia de Festa Gran a Barcelona, va ser diguem-ne un dia complet. 

Ramon

1er gol: Un dijous ja és sinònim de 23 Robadors i les Free Sessions coordinades pel Ramon Prats. Aquesta vegada no s'hi podia faltar per diversos motius: el primer era que era la primera sessió de la temporada amb el Ramon i l'altre, i aquest hi és sempre, la colla de grans músics que la encetarien. Estem parlant dels sempre habituals Ivan González, trompeta; Tom Chant, saxo tenor; Àlex Reviriego, contrabaix i el mateix Ramon Prats. A més a més, hi tindríem al Marcel·lí Bayer, clarinet baix i Marco Mezquida, piano. Poca broma. 

Va ser una sessió magnífica amb moments impressionants on la compenetració dels músics provocaria connexions mentals i acústiques que es realitzarien mitjançant els seus instruments. 

En els 10 llargs primers minuts del primer tema, la delicadesa acústica va planar per la petita cova. Els fidels que ens hi vam congregar n'estàvem encantats, veient i escoltant els diversos sons que allà sorgien. Sons escridassats, grinyols, i demés sorolls a base de bufar els instruments sense embocadura, o picar la canya de la manera tan enigmàtica com fan els mestres com el Tom. Fregar les sordines pel terra i fer qualsevol classe de sorolls, enriquia la sonoritat global. Passats alguns minuts més, i amb la intervenció del Marco al piano, en Ramon i la resta de companys, es va arribar a una mena de clímax rítmic totalment descontrolat que ens anava deixant bocabadats mica a mica. El volum es va fer eixordador a uns nivells importants, i jo a primera fila, com sempre, amb els auriculars com a taps a mode de protecció d'una magnífica bogeria estratosfèrica d'aquells joves i desbocats mestres. Al final, i després de quasi mitja hora, les aigües varen tornar al seu lloc de calma i pau.

Àlex

Descans curt i ràpidament les cordes fregades i demés sorolls apareixen de manera progressiva i delicada. Sempre dic que aquestes esdeveniments guanyen molt en veure'ls en directe, tot i reconèixer que amb l'escolta posterior són també molt interessants. Només cal deixar-se portar, relaxar-se quan toca i acceptar el que vingui. Una altra cosa que convé pensar és que aquests músics no només saben fer això. (Recordeu que algú havia dit que els quadres que pintava Miró també els podria fer ell, oi? Error craso) Aquests músics són uns súper professionals, dominen l'instrument i és per això que obtenen aquests sons tant diferents dels originals (i ara em refereixo més als vents). Un tema delicat, inicialment, que es va desenvolupant poc a poc, mica a mica, i va agafant l'embranzida que el portarà a una mena d'apoteosi col·lectiva certament brutal. Abans però, hi haurà moments encara més "silenciosos" acompanyats per cops sonors amb estris diversos. L'esclat arribarà de la mà del piano del Marco, el qual amb "riff" (es pot dir així, aquí també?) repetitiu, imbuirà l'energia acústica suficient als companys, els quals s'hi afegiran amb els seus instruments. Una petita espera, on el so torna a decaure, donarà pas al darrer clímax final on els vents, cordes fregades i demés s'hi afegiran, i lentament decauran fins arribar al silencia total.

Tom

Un petit descans, moment en el qual Ramon presenta als amics músics i ens passa la guardiola per dipositar-hi la nostra voluntat, i ja s'hi posen de nou per fer el darrer tema, que asseguren serà curtet. Piano i vents comparteixen idees sobre escales descendents diverses o arpegis estrambòtics i els sons amb trèmolo dominen l'espai. A la bateria, en Ramon s'hi posa amb cames sobre timbales per amortir els cops. Els cops de llengua a les embocadures del tenor del Tom van encarrilant el final que aviat arribarà. Ells van sabent, a mica a mica, com ha de ser el final i de quina manera es produirà, no és res més que un decaïment general el què ens portarà al silenci definitiu. Silenci trencat pels nostres aplaudiments.




2n gol: Paolo Tomaselli i el seu "Floating Bridges", estaven tocant al Jamboree quan vaig arribar des de 23 Robadors. Aquesta era una proposta que volia veure, encara que només fos una petita estona com així va ser. La formació que hi havia al Jamboree era la del quartet Texas-NYC Connection amb Gianni Gagliardi, saxos tenor i soprano; Tomàs Fosch, piano; Pedro Campos, contrabaix i Carlos Falanga, bateria, tots ells liderats pel guitarrista d'aquí, però també italià, i també de Nova York, i també de....en Paolo Tomaselli.

Un jove humil, agradable i bon músic amb un preciós projecte sota el braç, el qual va sonar també en un anterior programa a Jazz Club de Nit. Vaig poder veure com s'ho feia, perquè escoltar-lo ja l'havia escoltat i força. La diferència fonamental eren els acompanyants, tots ells d'un nivell extraordinari. Què podem dir d'en Gianni que ja no s'hagi dit, mestre ell que no para de circular per aquest món amb els seus projectes com el Nomadic Nature o acompanyant a d'altres. Igualment parlar d'en Tomàs Fosch és parlar de progressió, de canvis importants en la seva manera d'entendre i interpretar el Jazz. Estudiar un màster a la prestigiosa escola de Texas li ha donat el que calia per tirar endavant, i vaja si ho ha fet. Del més jove de tots, alt ell com un sant pau i un dels reputadíssims contrabaixistes del moment actual, en Pedro Campos. Un home jove i estudiant encara del G.S. al Conservatori del Liceu cridat a ser un dels grans d'aquest instrument, i sinó el temps ho dirà. Per últim, en Carlos Falanga, un home amb un disc preciós sota el braç, acompanyant sempitern de projectes diversos amb el Juan Pablo Balcázar, Marco Mezquida, Carme Canela i un llarg etcètera, va estar precís i sobri a la bateria, deixant-nos bocabadats en un magnífic solo que va desenvolupar ja cap el final del concert del passe de les 20h. En definitiva un altre molt bon concert dels músics de casa nostra a la nostra i estimada cova-cava, la del Jamboree. 

Aquí havíem quedat en trobar-nos amb l'Antonio Narváez a fi i efecte de dialogar per com ens ho podríem fer per anar al Sunset Club a fer-los-hi una visita, prèvia invitació de l'Anna Gisbert. Ho vam començar a dirimir tot i menjant-nos una mena d'empanades a la italiana i unes birres Peroni. Vaig intentar convèncer-lo que m'acompanyés però va adduir feina i cansament. 

HatTrick: La Banda del Foro amb Juan de Diego i Gorka Benítez.
Tot just després de gaudir amb la proposta d'en Paolo Tomaselli, i de sopar amb l'Antonio vam fer unes quantes gambades pel Gotit i ja al darrera de la plaça de Sant Jaume ens vam separar i vaig enfilar el carrer Princesa per anar de cap al restaurant El Foro. Vaig arribar a l'entreacte, o llarg descans que solen fer entre el primer passe i el segon. Sembla que la intenció submergida és la d'incitar als assistents a la primera part a fer unes menges de les exquisides carns que allà s'hi couen (eps...no, si al final em faré vegà). El cas és que ja en arribar em vaig trobar al Joan Monné ben estarrufat a la barra de baix, tot i a punt per anar a l'escenari, la qual cosa va fer després de saludar-nos mútuament. Bé, doncs ja vegeu que ja en tenim tres, i la resta van ser el Pere Loewe, contrabaix i Caspar St. Charles, bateria. 

En aquestes les mogudes dels dijous, hi ha al darrera un home dedicat a la obtenció d'una de les millors ginebres del país, el sempre extravertit Stefan Lismond, home aquest que ja va protagonitzar un Jazz - BCN Gin al Jamboree amb el mateix Gorka i l'amic David Xirgu. Bé, doncs aquest gran comunicador  va l'encarregat de donar el tret de sortida a la segona part. La música va començar a brollar i les composicions dels dos líders van dominar la nit. Com què això només pretén ser un petit resum, dir-vos que el Juan ens va regalar algunes de les seves, i ja conegudes cançons, mentre que Gorka va fer tres quarts del mateix. La vitalitat d'aquest darrer es ve fer palesa en les seves balades a ritme de vals i que ell es va encarregar de fer-nos cantar, tot i acompanyant-los. Jo ja me les sé, i només les he escoltat dues vegades. No us he dit que ja en arribar i asseure'm a la taula em vaig trobar a la entranyable Glòria Torres, saxofonista, la qual s'asseia just al davant. I tampoc us he dit que tot just començar la segona part se'm va asseure al costat en Pol Pedrós, Julián Sánchez i Pep Tarrades, tots tres trompetistes de pro. Escoltant els temes compartint taula amb aquests joves i ja grans músics em va fer molta il·lusió, i amb la Glòria al davant. El final arribava, i abans que arribés vam poder gaudir amb il·lustres convidats a compartir escenari com el Julián Sánchez, trompeta i Víctor de Diego, flauta, de Gorka. Doncs ja veieu com devia ser el final, de feliç, oi?
Miquel Tuset Mallol.