WTF amb Matías Míguez, Vicenç Solsona, Anton Jarl & Friends

Foto de Portada..Vicenç, Matías i Anton, by Josep Tomàs

La WTF d'aquest dilluns 2 de març de 2015 la va obrir el trio liderat pel baixista argentí Matías Míguez acompanyat del gran Vicenç Solsona, guitarra i Anton Jarl, bateria. 

Una proposta musical amb el Vicenç com a gestor i instigador de les músiques que varen anar des dels estàndards com "In Walk Bud", de Monk, primer tema fins els boleros i demés perles càlides com la magnífica versió de "Muñequita Linda", abans però amb el bolero "Obsesion" i una magnífica versió del "Someday my prince will come". Una primera part exquisida gràcies a la mestria del trio inicial, amb interpretacions memorables de tots tres en tots els solos que van acompanyar a les cançons que van tocar. A falta del "master" que tot just acabava d'arribar de l'altre cantó de la bassa, l'Aurelio, va ser en David, El Anónimo qui es va encarregar de fer-nos aplaudir a un públic aquesta vegada una mica esquerp a l'hora de picar de mans. Públic d'aquí i d'allà, aquest darrer amb cares de mobile congress. 

El blues....by Josep Tomàs

Vicenç és un dels guitarristes més fins de l'escena actual, amb una tècnica depurada i un control del tempo impressionant. Els seus solos van ser excel·lents, sota la meva perspectiva, i tot i demostrar el control sobre els acords, les melodies immiscides en aquests, els solos, varen fer-los més comprensibles. L'estil que més li agrada és el latin i així va ser que els tres temes que varen sonar després del Monk van ser d'aquest estil. Crec que després d'això va ser quan va iniciar a guitar solo una Intro en majúscules d'un tema que poc a poc vam anar descobrint, el magnífic "Blue in Green". Una meravella de tema interpretat amb la màxima calidesa i sensibilitat que segur gaudireu escoltant-lo tot i llegint aquestes quatre ratlles. Els acompanyants van estar superbs, com sempre que els veiem a ells, més sovint que el Vicenç, a les WTF. 

Vicenç i Matías, by Josep Tomàs.

Matías va estar sobri i com sempre força elegant amb el seu balanceig corporal seguint el ritme cadenciós dels temes més càlids. Ahir però vaig notar una cosa que si em permet diré relacionada amb el controlat volum del seu ampli. Normalment al Matías li agrada "fotre-li canya" al seu baix, sonant a un volum superior al d'aquest dilluns. Jo em queixo només pel meu problema (els més acúfens) però ahir no vaig dir ni "piu". Fins i tot em va semblar que sonava un pèl fluix..he..he. Sigui el que fos que el va decidir per sonar una mica més fluix, l'assumpte és que jo li agraeixo i constato que, sonant fort o fluix sempre és un plaer veure com desenvolupa els seus solos. L'altre "star" va ser el bateria suec Anton Jarl, que porta ja convivint amb nosaltres des de fa uns 10 anys. Aquest mestre de les baquetes te un estil força personal, sobretot a l'hora de fer els redobles amb els canells de les dues mans en paral·lel i agafant sempre les baquetes a l'estil dels rockers. No endebades aquest i els R&B és l'estil que desenvolupa força vegades amb la reeixida formació de gran èxit anomenada "Mambo Jambo" amb el Dani Nel·lo al capdavant. L'estil comentat no l'impedeix realitzar els solos en l'estil adequat al tema que estigui interpretant, havent-lo escoltat jo mateix infinitat de vegades tocant Jazz, Jazz-Rock, Latin, com molts dels temes d'ahir, i demés estils. 

Vicenç, Matías i Anton, by Josep Tomàs

Tot i escoltant la actuació en directe d'aquest trio i ara fent-ho amb el reproductor d'aquest blog, només puc dir dues coses: primera; deu ni do de lo bé que ha quedat enregistrat considerant de la manera que ho faig, posant el meu zoom H4 davant el piano, i enfocats els micros cap amunt, i en direcció al piano. segona; que és un plaer tornar-ho a escoltar tot, gaudint encara més amb les diferents intervencions d'aquests tres "mostrus", com diu el Joan Díaz. Les músiques van seguir amb aquest trio de protagonistes fins el darrer tema  del primer àudio, on ja amb l'Aurelio, aquest va convidar així de cop a dos dels millors metalls daurats de l'actualitat, en Raynald Colom i Guillermo Calliero. Aquests dos es van trobar amb un tema proposat pel Vicenç, crec, no gens fàcil. I això ho dic per la cara que van fer tots dos després dels seus respectius solos. Un quintet extraordinari va iniciar la Jam Session.

Després de fer més d'una hora de concert, al final ja amb el Raynald Colom i Guillermo Calliero, va començar la Jam amb gent com el Nicks Herrera, Quique Ramírez, Gilles Estoppey, Joao Silva, Walter, etc.....

Raynald, Matías i Guillermo

Una jam iniciada també amb ritmes llatins  amb un tema força divertit amb els dos vents tocant la melodia alhora i marcat el tempo pel baix, bateria i els acords del Vicenç. Aquest va iniciar el seu solo amb la pristina digitació que el caracteritza, polidesa i llenguatge, què més vols. El trio sonava a tutto caldo, seguint la tendència "sabrosa" de la primera part, exceptuant-ne honrosos i magnífics temes. Guillermo va seguir-lo i ho va fer de la manera tant personal i identificativa del seu so i llenguatge. El pont d'aquest tema és preciós, per cert, on hi ha la gràcia de la modulació, del canvi de registre. Raynald s'hi va afegir, primer tot i tocant les notes primeres de cada acord, (més o menys), per després del primer chorus ficar-s'hi de ple amb la seva personal interpretació harmònica del tema. Ray és ara per ara un dels més innovadors en aquest assumpte de la improvisació, no passant pels camins trillats i més aviat sempre buscant i trobant, o anant per on ell ja sap, per d'altres dreceres. Un parell d'asos entremig d'un trio d'asos. Un tema acabat de cop després d'una seqüència de redobles de l'Anton. 

Nicks

Després d'aquest tema, Ray va deixar sol al Guillermo, el qual es va veure acompanyat pel Nicks Herrera a la guitarra i pel jove Quique Ramírez, aquest músic fet al Conservatori del Liceu. Aquests dos músics, l'argenti Nicks, ja també xerrant en català com si res i el Quique, són força habituals a les WTF, havent-los escoltat una pila de vegades. La frescor d'aquest canvi va fer que el tema "But Not For Me" sonés amb un clar estil "jazzero", on el swing marcat pel Quique alhora que el "walking" del Matías, "el worker man de la nit", permetés desenvolupar un magnífic solo al Nicks, aquest amb un so més amb l'ona jazzing segurament provocat per la seva magnífica guitarra de caixa, i també evidentment pel seu propi gust interpretatiu. Matías va seguir-lo acompanyat només pel delicat so dels acords de Nicks i dels sons de plats i charles del Quique, tot farcit amb la màxima qualitat. Guillermo va entrar a fer els primers "vuits" amb el Quique compaginant-los amb el Nicks a la guitarra. Després d'això hi van tornar amb la preciosa i suau melodia del tema que tant bé ens va deixar Chet Baker.

Guillermo, Matías i Quique

 En el següent tema, "I night in Tuníssia", s'hi va afegir el Gilles Estoppey al piano. Aquest tema que Dizzie tocava a tota hòstia va ser interpretat a un tempo mig, força delicat. A mi particularment també m'agraden més els temes a mig tempo; em dona la impressió que puc gaudir força més i millor de tots els ets i uts. Un tempo súper ràpid mostra la destresa i habilitat dels músics per sobre del resultat musical, que a vegades és força estressant. Evidentment que només és la meva opinió. Em recorda un "Donna Lee" que van fer alguns dels mateixos protagonistes, Guillermo, Matías a més a més de Jurandir i Guillermo Carrizo, fet també a ritme de bossa i a un tempo com aquest. Pel que sigui, amb aquest tema vam tornar a gaudir força amb els solos de tots ells; un de magnífic desenvolupat pel Guillermo Calliero, i també el força suau delicat, i un pèl fluix del Gilles. A vegades el piano no el capturo massa bé. Els seus sons passen per sobre del meu cap i del cap dels micros del Zoom, i així és com, tot i encarar-lo cap amunt, no sembla que en tingui prou. Espero que em perdoneu. Matías va seguir-lo també amb la seva delicada sonoritat, allunyada de la habitual potència sonora. Un preciós solo marcat pel so del canto de la caixa del Quique i alguns subtils acords del Nicks. Què gran és aquest Matías...i quina magnífica persona. Guillermo va introduir uns riffs per iniciar els "quarts" amb el Quique. Uns riffs repetitius que van permetre encarar el final del tema amb el magnífic pont amb el swing adequat.

Joao, Matías, Walter i Quique

Seguidament l'Aurelio va convidar al Walter, al saxo tenor i a Joao Silva al violí. La resta van mantenir-s'hi amb el tema proposat pel Joao, un tema que li agrada força, el "Solar" de Miles Davis. Interpretat aquest a un tempo força més viu, però no excessivament, ens va activar a tots una mica més. Walter va iniciar els solos, fent-lo força ben interpretat amb un so un tant apagat del seu tenor, i sense voler-me significar en res. El va fer força bé, that's all. Joao el va seguir amb la seva particular manera de tocar i expressar-se amb el violí elèctric. Aquest jove músic estudiant de Grau Superior de l'Esmuc és un dels més habituals a les WTF havent participat acompanyat de molts i molts bons músics, mestres ells i diversos en els seus estils. Ell però és força fidel a les seves conviccions, i sigui pel seu instrument o sigui per la seva personal manera d'entendre el Jazz, cada vegada que el veiem i l'escoltem, literalment "flipem". Mentrestant, la secció rítmica va anar totalment compactada permetent-lo gaudir de la seva interpretació i de rebot, fer-nos gaudir a nosaltres. Aleshores va ser el càlid so de la guitarra de Nicks el que va sonar amb la participació d'aquest en el corresponent solo. La màquina no es va aturar però sí que va lleugerament emmudir deixant-lo al capdavant de la comunicació amb el públic. Mica a mica, la maquinària força ben trenada va anar agafant cos i vida sonora, i el swing permanent no va parar en cap moment fent-nos bellugar el cap d'un cantó a l'altre. Gilles hi va tornar amb la seva suavitat sonora i també delicada pulsió sobre les tecles del magnífic piano del Jamboree, amb una exquisida interpretació. Matías el va seguir, primer amb un so delicat i fluixet, per després, amb el swing del Quique augmentar-ne el volum, tot i que no massa, però sí la qüestió vital. Tots ells van encarar el chorus del tema i així van acabar-lo. 

Gilles i Nicks.

Doncs d'aquesta magnífica manera es va acabar la segona part de la primera part de la WTF. A partir d'aquí és l'Aurelio qui agafa les regnes de la nau, la qual es reconverteix en alguna cosa més que el meu estimat Jazz, i les músiques segueixen camins diversos, amb ritmes més marcadament hip-hop, rappers, beat, etc....és aleshores quan plego veles i vaig de cap al metro per poder agafar el tren i arribar a casa passades les 0h del dia després, i a vegades ben bé situats a quarts d'una de la matinada. 
Com semprem, el Josep Tomàs va ser qui va fer les fotos artístiques mentre que jo em vaig limitar a fer les presencials. A la barra, la amable presència del Ramon i l'Òscar, mentre que el so, llums i fresques van estar controlats per l'amic Àlex Monsoliu.

Miquel Tuset i Mallol.