WTF amb Martín Laportilla, Andreu Martínez i Dídak Fernández

Andreu, Martín i Dídak  by Josep Tomàs

Bé, avui tinc la sensació agradable d'haver passat una magnífica estona, prop de 3 hores, escoltant música....a seques....o a toves....El Martin Laportilla obria la WTF d'avui, organitzada per lAurelio com sempre des de fa més de 12 anys, que ja en son d'anys, tot i que el líder de la formació ha estat lAndreu Martínez a la guitarra, extraordinari, acompanyats tots dos pel no menys eclèctic Dídak Fernández, bateria. Tinc la sort de conèixer una mica l'Andreu pel fet de compartir projecte amb la meva filla Marina i l'he pogut veure i escoltar unes quantes vegades. Sempre m'ha impressionat gratament el seu estil i la seva tècnica interpretativa, i avui no ha sigut cap excepció. Ha demostrat de quina manera domina les sis cordes i els estris electrònics literalment als seus peus. El Wha-wha i d'altres pedals, tampoc masses, els ha manipulat amb els peus (??? com collons es dirà ?) "jugant" amb les diferents sonoritats. S'ha bellugat com una "bèstia" dalt l'escenari mantenint sempre un ritme corporal que incitava a seguir-lo amb els nostres cossos i/o amb les nostres mans. Ha fotut uns solos brutals i el ritme de tota la maquinària ben bé semblava la dels millors Cream, i perquè no dir-ho, el del Jimi Hendrix Experience...També hi ha hagut moments de delicadesa que ell ha sabut encadenar amb dues de les seves magnífiques composicions també cantades per ell mateix. Pels qui no el coneixien, ara ja el coneixen i saben a qui tenim entre nosaltres. Martin ha estat una peça clau amb el seu baix elèctric, (baix vell i camisa bella) de la mateixa manera que el seu company a les baquetes. Temes propis del guitarrista amb estils diversos tot i presentant el seu darrer disc, tot i tocar també un tema d'un disc anterior. Delicadesa en alguns i molta contundència en d'altres. A vegades et podies imaginar a Cream dalt l'escenari del Jamboree Jazz, ben atapeït de públic forani i d'aquí. Més encara quan el primer que s'ha plantat, convidat per l'Aurelio, dalt l'escenari ha estat ni més ni menys que en Pere Soto. Llavors la història ha circulat per indrets encara més trencadors. S'ha de dir que la compenetració entre ambdós guitarristes ha estat perfecte, tot i ser la primera vegada que ho feien plegats. En Pere ha lloat el trio inicial tractant-los com una de les millors bandes que han trepitjat la Cava i a l'Andreu com a un dels millors guitarristes. Paraula de Pere. Marxar l'Andreu i pujar un xicot amb una harmònica per fer un blues que li ha sonat d'aquella manera arrenglerat per la formació sòlida. Hem tingut de nou al l'Artashes Ashlaian, pianista de digitació nítida i clara acompanyada d'una gran tècnica que ens ha fet gaudir d'allò més. Hi ha hagut canvi de bateria i baix, Daniel Gonzalez a les baquetes, i ha pujat pel morro un magnífic trompetista a tocar un estàndard conegut "There will never be.....", i després, ja amb el Raynald Colom, han fet un magnífic "A Night in Tunissia", del Dizzie, a un tempo impressionant i amb uns solos de gran factura. Els dos trompetistes han estat a un nivell altíssim fent que la resta també s'espavilés i sonés tot encara millor. Una mirada de complicitat del Pere tot reafirmant la situació que tots plegats estàvem vivint, volent dir...collons, noi, que de puta mare que sona això...i quina gent que tenim aquí dalt....Llargs aplaudiments i finalment un missatge d'en Pere Soto, missatge d'amor i una queixa d'incomprensió pel fet que la gent, en general, no valora la seva pròpia vida i menys la de l'altre, tot i celebrant que després d'haver estat a les portes de la mort, i després de quatre anys i més de 6 operacions, avui finalment li han donat l'alta definitiva....ell ho ha volgut celebrar fent el que més sap fer, tocar la guitarra i compartir experiències musicals amb la resta de companys. Pau i amor Pere, i molta sort a la vida. Hem marxat, el Josep Tomàs i jo, quan ja li estaven fotent a la "trully WTF" prop de les 23h, hora mítica. Un que també ha vingut a capturar les millors imatges ha estat el Sergio Mayoral , amic, mànager, músic i fotògraf...que ha marxat una miqueta abans que nosaltres i que també s'ho ha passat pipa. Segur que ara l'Andreu estarà tocant, i potser amb el seu amic Sergio Cebrian i per descomptat que també amb la resta de companys, Martín, Dídak, etc... i que tindran a tot el públic rendit a les noves experiències, úniques experiències. Tot això ha esta possible, com sempre, gràcies a les magnífiques arts acústico-sonores del gran Leo Bianchi, el qual, ha controlat a més a més que la nevera no es desmarxés. Voilà. Miquel Tuset i Mallol.