Crònica del magnífic concert d'en Matthew Simon Quartet

Hola de nou amigues i amics del Jazz Club La Vicentina, de nou em teniu aquí per escriure unes quantes ratlles del concert que vam fer a la Sala Xica el darrer divendres 19 d'octubre, dia de diluvis diversos i espantada general. En calent, la mateixa nit en arribar a casa, vaig deixar unes ratlles agredolces que ara mateix us planto... 
A bones hores arribo a casa....les 3h 08m. Bé no és gaire tard, no. Un arriba amb una sensació estranya, una mena de sensació agredolça. Un pel agre per haver fet un concert amb la sala amb no gaire bon aspecte, més aviat mitja entrada. Ai, ai, quan sumes i veus que no hi has arribat encara és un pel més agre. Què hi farem. Però sí que vull dir-vos que entre "l'home del temps" i "el temps", em quedo amb el temps, ja que aquest no ha fet ni de bon tros, mullar-nos tant com deia que faria el "savi" primer. Aquest, ha "espantat la canalla" i vet aquí que, ho s'han quedat a casa per mor de mullar-se, i finalment, res de res, o han marxat a mirar bolets, o ves a saber què més. Cadascú te el dret a fer el que vulgui, però quan tothom sap que només fas una moguda d'aquestes al mes, un pensa, jo penso, res, és qüestió de programar-se les sortides i ja que et porten un concert de Jazz a casa, doncs hi vas i ja està, i la setmana vinent una altra cosa.
Això, així ho han entès els qui han vingut, i gràcies per entendre-ho així. La sensació dolça, molt dolça és la que tinc després d'haver gaudit d'un concert complet, un concert amb molt de "swing", aquell que ajuntant-se amb el "blues" fa el "hard bop". Un concert amb el Matthew Simon Quartet, amb balades, i temes més rítmics, on la trompeta i el flugelhorn d'en Matthew han brillat amb molta calidesa. En Matthew i companys ens han deixat clavats a les cadires bocabadats i amb mirada d'incredulitat per la música que ens han regalat. Presentava el seu disc "Continental Blues", tema propi, i nosaltres hem tingut el privilegi de ser els primers en gaudir d'aquest el seu darrer projecte. S'han passejat per diversos estils, tal i com ho fan en el disc, fent-nos gaudir tant en temes "bop", un tema de Gillespie, com amb un tema popularitzat per Louis Armstrong, el conegut "On the sunny side of the street". La diversificació dels registres de la trompeta i el flugelhorn han fet que en cap moment estiguéssim tips d'escoltar el vent metàl·lic, ans al contrari, ens ha fet veure la gran capacitat d'en Matthew de comunicar-nos la seva música de manera diversa. La resta de companys l'han acompanyat a la perfecció, fent-se evident la gran compenetració pel temps que porten junts. L'Oriol Gonzalez Orti, en Federico Mazzanti Perez i en Manuel Krapovickas, han estat a un gran nivell, i en tot moment s'ha vist una màquina rítmica molt compacte i acostumada a córrer conjuntament. Els solos d'uns i dels altres ens han fet gaudir d'allò més i els que ha fet en Matthew en particular, ens han fet veure que si hi ha cel en el més enllà, serà així la sensació. Bé, ho deixo aquí, que per una primera entrada del resum del concert n'hi ha prou. Més endavant la crònica completa, comentant cadascun dels temes, a més a més de penjar al blog els temes que han tocat i que es podran escoltar en el reproductor. Bona nit d'una tacada! I són les 3h 51m, collons..., i gràcies que m'ha ajudat a recollir en Llorenç Fumador, que sinó encara hi seria.
Així va acabar aquesta primera sensació.....i ara la crònica una mica més ampliada.
Vegem primer els temes que van tocar a la primera part:
I'll close my eyes
Ceora
Move
You don't know what love is
Autumn leaves
El primer tema "I'll Close My Eyes", música de William Gordon Reid i lletra de Buddy Kaye interpretat per un dels grans de la trompeta i que en Matthew es va encarregar de recordar-nos, el gran Blue Mitchell. Aquest el va enregistrar en el seu disc Blue's Moods. Tema amb un "swing" suau, escombretes per l'Oriol i amb una melodia "maca", que s'enganxa amb una certa facilitat que va deixar pas al primer solo de la nit a càrrec del líder del quartet. Vam poder escoltar el perfecte so de la trompeta d'en Matthew fen un magnífic solo, amb un so clar i per tant gens estripat, seguint la melodia i arribant a tons aguts però no estridents ni massa aguts. La "dolçor" com en Matthew Simon toca la trompeta és una de les seves característiques, també la extraordinària tècnica emprada. Després d'ell vam poder escoltar el nostre vell piano a través de les mans de Federico Mazzanti, aquesta vegada sí en millors condicions que l'anterior concert, on en Francesc Cepella es va haver de barallar amb els apagadors i etc. Federico va fer-nos un solo "modern", si considerem les estructures harmòniques que escoltàvem. Mentre, la resta de companys de la secció rítmica, l'Oriol Gonzalez Orti i en Manuel Krapovickas seguien mantenint el tempo però ja amb la substitució de les escombretes per les baquetes, amb una mica més de "punch". Després en Matthew va fer uns "quatres" amb l'Oriol  per després tornar tots plegats a la melodia. Va sonar tant bé i semblava tant fàcil que fins i tot ens va estranyar com en Matthew , amb la seva particular naturalitat, fes sonar la trompeta d'aquella manera tant natural. Van sonar els primers aplaudiments, encara una mica tímids,  però que després s'anirien tornant molt més explícits.

El segon va ser el conegut "Ceora", tema d'un altre gran, el Lee Morgan, autor i intèrpret en el disc CornBread, acompanyat de Jacky McLean, Hank Mobley, Herbie Hancock, Larry Ridley i Billy Higgins. Una magnífica "Bossa-Nova", que Matthew  ens va interpretar amb una gran sensibilitat. Va començar la secció rítmica fent una petita introducció per ja posar-s'hi en Matthew amb la trompeta fen la preciosa melodia, a ritme de bossa-nova. Després va entrar a fer el solo que va resultar igualment magnífic, mostrant-nos la seva gran versatilitat en la improvisació. Va fer uns "riffs" mantinguts a modo de "obstinato" de gran factura i dificultat tècnica. Una dolçor en la interpretació que es va mantenir pe deixar pas al solo d'en Federico seguint amb la mateixa suavitat del ritme i melodia. Al darrere, bateria i contrabaix, fen pinya amb el Federico i l'Oriol amb insistents cops al canto de la caixa. Aplaudiments pel pianista per deixar pas al primer solo de la nit del contrabaixista Manuel Krapovickas. Només dos músics sonaven, dos instruments sonaven inicialment, petites marques rítmiques de la bateria van acompanyar el perfecte solo d'en Manuel, que una vegada acabat va rebre els merescuts aplaudiments. Després, altre cop la melodia, altra cop la preciosa trompeta d'en Matthew.

Després ens vam endinsar en una altra manera de tocar la trompeta amb el tema "Move", tema del bateria Denzil Best i arranjada per John Lewis en la interpretació de Miles Davis en el seu fantàstic disc Birth of the Cool, i que en Matthew ens va tocar amb sordina i a un tempo molt més viu que els anteriors, tema aquest inclòs en el disc que ens estaven presentant. Una introducció curta per deixar pas al primer solo del pianista. Al darrera, la resta de companys de la màquina rítmica estaven fent-la córrer al ritme adequat. En Federico es va endinsar en el seu solo, estil del tema a cavall entre el bop i el cool, i que ell es va encarregar d'interpretar magistralment. Aplaudiments i només contrabaix i trompeta, inicialment, van començar a sonar. La trompeta amb sordina ens oferia una altra possibilitat, un altre so, un altre registre, i un so una mica més contingut. Després tots ells seguint en Matthew  i el solo va agafar una altra envergadura, més sòlida pel suport dels companys i amb més contundència també. Després del gran solo, hi van tornar amb el "tema", curtet, i van acabar sobtadament entre grans aplaudiments.

Va seguir una de les grans balades del Jazz, que com moltes d'elles, els diferents músics les han tocat a tempos diversos, fins la versió super ràpida que va fer el magnífic (potser el millor?) Clifford Brown, "You Don't Know What Love Is", de Raye i De Paul. Aquest tema és originàriament una balada i en Matthew la va fer com a tal i la brodar, també inclosa en el disc. Una balada interpretada amb el "flugelhorn" o trompeta baixa, molt més adequat aquest instrument per aquest preciós tema. el "flugelhorn" te un so més càlid encara, i el seu registre comença a un to més greu permetent obtenir un so ple ideal per aquest tema. Va iniciar el solo ell mateix deixant-nos clavats després d'escoltar-lo en algun dels típics "trulls" que fan els trompetistes. Difícil se li fa a un que és qui ho escriu definir tot el munt d'impressions sonores que em venen al cap.....Després d'uns més que merescuts aplaudiments, en Federico s'hi va posar al piano, i amb una semblança melòdica i suavitat va fer el seu trosset de solo, per sense interrupcions, deixar al Manuel la seva part del seu. Aquest gran contrabaixista ens va meravellar també, aplaudint-lo en acabar el seu solo i deixar pas altra cop al tema, preciós tema, melòdica balada, amb la trompeta baixa del millor Matthew, acabant-lo amb un "final" ell sol per fer-ho definitivament amb la resta de companys de manera diluïda. Llargs aplaudiments per a una de les grans balades.

Per acabar el primer set, van tocar un tema inclòs en els estàndards però que originalment és una cançó popular francesa, "Les feuilles mortes", que traduïda a l'anglès es va dir "Autumm Leaves". Tema original de 1945 escrit per Joseph Kosma amb lletra de Jacques Prevert introduïda per  Ives Montand a la pel·lícula "Les portes de la nuit" el 1946. Matthew  hi va tornar amb la trompeta, dolça trompeta, tocant un dels estàndards més interpretats en concerts i en Jam Sessions. Després de passejar-se pel tema  i fer-ne un cor, ell mateix s'hi va posar a fer el solo. Un tema que es toca a un ritme viu, amb molt de "swing" i que l'Oriol  es va encarregar d'executar a base d'escombretes. En iniciar el solo, en Matthew ho va fer amb l'exclusiva participació del piano de Federico, per després ajuntar-se la resta de la màquina rítmica. Un magnífic solo d'en Matthew que seguint les estructures melòdiques el vam poder seguir amb prou claredat, tot i les seves incursions en arpegis i diverses frases de rigorosa dificultat. Després d'ell va ser el Federico qui va segui l'estela del líder fent-nos gaudir d'allò més amb la seva gran imaginació i inventiva harmònica. El va seguir en Manuel al contrabaix, acompanyat per soto-voce per la resta de màquina i aplaudit en acabar, va deixar pas de nou a la melodia interpretada amb la gran solvència del mestre de mestres, d'en Matthew Simon. Acabant el tema, ell mateix va recordar-nos que la gent, si volia, es podi emportar un record del concert a casa per mitjà de l'adquisició del disc. Va presentar també els companys i finalment varen acabar el primer set enmig de llargs aplaudiments. 

Després d'aquest primer passe vam fer la mitja part, moment en el qual els que encara estan enganxats varen baixar les escales per precipitar-se al buit del carrer. Mentre, uns anaven a refrescar-se i altres s'emportarien el disc d'en Matthew Simon Quartet signat pels protagonistes. Uns minutets i s'hi van tornar a posar.

Els temes que van tocar d'ençà fins el final van ser:
Caravan
The night has a thousand eyes
Mazl
Continental blues
You made me love you
On the sunny side of the street
Ow!!

El primer tema d'aquest set va ser el conegut "Caravan", composat pel trombonista de l'orquestra de Duke Ellington, en Juan Tizol, autor també de "Perdido". Tema que es va interpretar per primera vegada per la orquestra d'en Duke el 1936, tema aquest inclòs en el CD. El va iniciar l'Oriol a la bateria incitant-nos a un recorregut pel desert fent una llarga introducció "percussiva" per ajuntar-se la resta de companys de la màquina rítmica. Com si res, amb el so esmorteït per la sordina, en Matthew hi va entrar amb solvència i molta suavitat. Un parell de passades pel tema i ja endinsar-se en el seu solo. Aquest, i també en el tema, la "A" es toca a ritme latin mentre que la "B" es fa amb "swing". Igualment així va ser, fins i tot doblant el ritme fent-lo molt més viu, com si la "caravana" es posés a córrer al galop. Després del magnífic solo d'en Matthew amb el magnífic so de la sordina s'hi va posar el Federico que ens va deixar també bocabadats, doblant el ritme igualment i mostrant-nos la plenitud de la secció rítmica. Aplaudiments que van deixar pas al primer solo de l'Oriol a la bateria. Ja es veia en començar el tema, que aquest era adequat per a ell i les seves capacitats rítmiques. Bon solo de l'Oriol i ja tots varen tornar al tema, magnífic tema de Juan Tizol que es deu haver tocat milions de vegades. 

Llargs aplaudiments per deixar pas al següent tema que va ser-ne un altre que surt en el disc, el magnífic  "The Night Has A Thousand Eyes", de Jerry Brainin Buddy Bernier, tema de 1948 i del qual se n'han fet moltes versions, algunes magnífiques com la que fa ver John Coltrane en el seu disc Coltrane's Sound. També a un bon ritme i amb molt de "swing", va començar l'Oriol i la resta de companys per deixar pas a la melodia interpretada pel gran Matthew. Tema que en la part "B" fa una modulació preciosa. Ja s'hi va ficar a fer el seu solo a un tempo bastant increïble i sempre anant amunt i avall del registre de la trompeta, i fent uns "licks" i arpegis magnífics, demostrant-nos la gran tècnica i inventiva en la improvisació, i mostrant-nos lo millor d'ell mateix ja que, "Tal ets, tal toques". Un magnífic solo que va estar acompanyat en tot moment per la secció rítmica mantenint la pulsió rítmica en tot moment de manera increïble. Després d'ell, va fer-ho el Federico amb una gran varietat d'idees i inventiva, fent-nos gaudir escoltant el nostre "vell" piano, ja que va sonar com en les millors ocasions. Solo amb varietat rítmica de "latin" a "swing" tal i com es fa en aquest tema i en molts altres. Després d'ell, en Matthew  hi va tornar amb la melodia, magnífica repeteixo en el pont, i ja anar-la acabant amb ritme llatí mentre anaven allargassant frases per acabar-lo baixant el nivell auditiu. Aplaudiments acompanyats d'admiració van deixar pas al següent tema.

Van seguir amb un altre dels temes del disc, el "Mazl", de Abraham Ellstein - Molly Picon. Una balada d'arrels israelianes inicialment dolça i que es va convertir amb un tema a ritme de vals, seguint la mateixa melodia. Tema suau que ell es va encarregar d'iniciar en la tanda de solos, mentre al darrera, la secció rítmica mantenia el vals i així permetia a Matthew fer els seus "trulls" molt ben mesurats i fer les seves frases de manera repetitiva però no massa. Un tema no massa conegut ni escoltat ni interpretat en les Jam Sessions però que ens va agradar força. Federico va seguir-lo amb el seu solo, ja tots molt més calmats mantenint el ritme de vals i mentre ell, anava desgranant les notes i ja per acabar-lo i deixar al Manuel fer la seva aportació només lleugerament acompanyat per l'Oriol i en Federico. Després hi van tornar amb el tema, deixant-nos Matthew algunes frases del món clàssic, i ja per acabar-lo suaument.

Després s'hi van posar amb el tema que dóna títol al disc, el "Continental Blues" d'en Matthew Simon. Un Blues a molt bon ritme i amb una melodia molt enganxosa i que ràpidament s'ens va ficar al cap. Una mena de R&B, quasi a ritme de R&R però suau que després d'un parell de passades ja va servir perquè en Matthew  hi entrés en el solo. Mentre al darrere, la secció rítmica hi anava a totes seguint l'estela del líder, que ens va deixar una perla de solo. Aquest músic i gran persona, californià de naixement però català d'adopció ens va meravellar durant tota la nit, i vam tenir ocasió de conèixer-lo els qui no el coneixien . Després d'ell de nou va ser en Federico qui va fer la seva part de solo, magnífica, per deixar pas de nou al tema, curt, però enganxós tema propi d'en Matthew, i així repetint el cor un parell de vegades van arribar al final acabant-lo de manera sobtada.

Van continuar amb un altre dels temes del disc, el  "You Made Me Love You, I Didn't Want to Do It",  de James V. Monaco - Joseph McCarthy, Ara li va tocar a una altra balada, preciosa balada i que va calmar els ànims dels temes anteriors. Matthew va saber conjuntar diversos temes, diversos ritmes i estils interpretatius amb la trompeta i el flugelhorn, fent que fos un concert variat, gens monòton ni per excés de ritme ni per manca, i amb melodies molt variades, aconseguint mantenir-nos atents en tot moment. Després de la introducció del tema pel mateix Matthew va continuar Federico en la seva part de solo d'aquesta preciosa balada. Després d'ell va ser el líder, qui amb la seva particular sensibilitat ens va deixar bocabadats, per la tendror en la interpretació d'un tema un xic melancòlic, acabant-lo fen una sèrie de "trulls" i per després fer-ho dolçament entre càlids aplaudiments. Explicant-nos en finalitzar-lo que aquest era el tema que la seva mare volia que toqués quan ell, a l'edat de 10 anys s'estava barallant amb les escales.

Ja anaven arribant cap al final quan ens van fer el preciós tema popularitzat per Louis Armstrong, el "The Sunny side Of The Street", de Jimmy McHugh-Dorothy Fields. Tema interpretat a un ritme de "swing" molt temperat, suau, diríem. Tema interpretat per multitud de músics i també cantat per multitud de cantants. Després de la coneguda melodia, interpretada amb la trompeta, apagant-ne el seu so de tant en tant per una mena de barret, obtenint-ne aquell característic so "Wha-Wha", i fer-ne la seva part de solo, altra cop magnífic, va deixar pas al Federico qui va seguir amb la tònica de l'estil del tema situat el 1930. Després d'ell altra cop la melodia per finalitzar-lo a base de Wha-Wha. 

Llargs aplaudiments pel que havia de ser el darrer tema i presentació dels músics per part del seu líder, que van aconseguir el "bis" de rigor i que va ser el magnífic "Ow!!", que Dizzy Gillespie va escriure el 1947, tema immers en el món del "BOP" i que va finalitzar una magnífica nit. Tema "bop" però que ell va saber interpretar segons el seu estil pausat, gens eixelebrat, mantenint la tònica del concert, la suavitat i dolçor. Després dels inicis i petit solo d'en Manuel va continuar el solo el magnífic trompetista que ens va enlluernar tota la nit. Federico el va seguir, amb la secció rítmica de bateria i contrabaix fent-li el coixí suficient i així recolzar-lo. Van fer una sèrie de "vuits" entre el pianista i trompetista per acabar tocant només pianista i trompetista en una demostració de gust interpretatiu que es va mantenir durant tota la vetllada d'aquest magnífic concert que només es va veure enterbolit per la manca de públic. Hi vàrem ser uns quants, però no els suficients. Un quartet com el que ens va acompanyar es mereixia un local ple en tota la seva magnitud. Miquel Tuset.


2 comentaris:

scriptorium ha dit...

Amic Miquel,
em sap molt de greu la falta de asistencia a ciertos concierttos que organizas con tanta pasión y dedicación, y además de tanta calidad.
El concierto ha sido realmente magnífico con un Matthew Simon aparentemente en gran forma. Tiene un sonido nítido, cálido y un swing increíble.
El tema que menos me ha gustado ha sido la bossa, principalmente por el acompañamiento un tanto pesado (hubiese podido tocarla sólo con el bajo, por ejemplo).
Un momento muy agradable y una cita (dentro del límite de las posibilidades de uno) imprescindible en mi agenda mensual.
Venga, no te desanimes.
Abrazos.
JC

JAZZ CLUB LA VICENTINA jazzclub.lavicentina@gmail.com ha dit...

Hola amic J.C. La veritat és que desanima que la gent no es plantegi incloure el concert de cada mes en la pròpia agenda. Els que no fallen mai, segur que ho fan, entre d'altres coses per què es paguen l'entrada. Hi ha qui pensa que essent amic col·laborador ja n'hi ha prou, i sí que sense els amics col·laboradors ja ho hauria deixat, però la presència de la gent és important, entre d'altres coses per què m'ajuden a poder pagar el concert a base de les consumicions. Pel que fa al Matthew jo penso que ara per ara és el millor dels trompetistes actuals, el més complet, amb diversos registres i sonoritats i d'una gran tècnica i sensibilitat. Espero que quan t'estiguis a Sant Cugat ens continuïs visitant. Una abraçada ben forta i fins aviat.

Publica un comentari