Petites Cròniques de les WTF....amb l'Armand Sabal-Leco Trio

Armand Sabal-Lecco i David Gómez by Josep Tomàs

Després de reposar el dinar i repensar la moguda d'ahir a les WTF del Jamboree Jazz, he acabat entenent el per què les WTF són el què són. A un, que ja en porta uns quants a sobre, també li ha costat d'entendre. I és que, les WTF són qualsevol cosa menys el que t'esperes. A mi m'ha passat aquests dos darrers dilluns....T'esperes mogudes més estàndards i no, no les tens. Tens el que l'Aurelio Santos i músics han decidit fer. L'Aurelio hi pinta pel motiu que els ha convocat però no per la música que ells extreuen. O sigui que en definitiva són ells els qui decideixen fer el que fan. Sorprenent ho és sempre, fins i tot quan estàs des de les 20h passades fins prop de les 23h escoltant una Jam ininterrompuda, només per dues grans cantants que ens van acompanyar ahir, la Paula Dominguez i la Txell Sust. Ambdues van pujar a l'escenari a cantar quelcom de desconegut, primer per què s'havia de decidir allà dalt i després per què tampoc va ser un "tema" tal i com els entenem la majoria. El grup que es va encarregar de la moguda va ser el liderat per l'ARMAND SABAL-LECCO, MARK AANDERUD y DAVID GÓMEZ, essent aquests dos darrers els qui varen seguir en tot moment els inicis rítmic-melòdics del líder.

Txell Sust by Josep Tomàs

Fins i tot a elles els hi va passar el mateix i tot i la incertesa inicial, van estar excel·lents ambdues cantants. El primer a pujar a continuar la Jam va ser el cada vegada més solvent Claudio Marrero Santana, i el va seguir el magnífic Guillermo Calliero. Ho dic per què ho penso, i què dic? Doncs que a mi m'agrada que hi hagi més modulacions harmòniques en els temes, la qual cosa no implica necessàriament haver de fer un estàndard.  Però bé, és el què hi ha, i s'accepta per diversos motius. El primer, que jo no soc qui per qüestionar el què fan uns músics que tots ells són uns cracs, i després per què qui ho planteja, l'Aurelio, te al darrera 11 anys que l'avalen amb històries de tots tipus, a tots els nivells amb els millors músics de casa i de fora. L'Aurelio hauria d'escriure un llibre de les mogudes a les WTF, amb la llista de músics que hi han passat, que segur que seria interminable. Au vinga Aurelio, anima't, que conjuntament amb el documental dirigit i produït per la Carme Puche Moré seria un treball complet. Tornant al què deia, només dir que el meu és un comentari d'un aficionat que procura gaudir cada dilluns dels que hi va, i que sempre gaudeix amb els imprevistos i que també gaudirà el proper dilluns, és clar. 

l'Aurelio cantant i l'Armand petant-se de riure  by Josep Tomàs

Com a sorpresa majúscula que sembla que ningú ha comentat encara, va ser la gran interpretació cantada de l'Aurelio, que, cos a cos amb l'Armand, que es partia de riure, es va posar a cantar "un tema"? Doncs sí, es va posar a cantar, i si voleu que us ho digui, es va escoltar una bona veu (la qual cosa ja sabíem) i el què és millor, una veu entonada en tot moment, i no per què ell estès a gust, no, (que si) per què va cantar força bé, tot i fer-ho mig en broma mig en serio. Érem davant amb el David Carreras i ho vam comentar, collons si és que podria cantar.... mentre en Josep Tomàs s'ho mirava repenjat a les voltes del local amb cara d'incredulitat, la mateixa que fèiem nosaltres. L'Aurelio demostra dilluns a dilluns, (deu ser dia a dia) que te una gran imaginació, un humor seriós, com el del Grouxo Marx, l'Eugenio, tots ells intel·ligents i seriosos mentre explicaven les seves històries fent petar al personal de riure. És enginyós i això és un altre motiu per anar al Jamboree els dilluns, ja que saps que a més a més de la música, hi trobaràs els intel·ligents arguments del Regidor.

Paula Domínguez by Josep Tomàs

Tot just quan l'Armand explicava algunes coses, quan érem a punt de marxar, ens vam posar a xerrar amb el Josep de no sé què carall, la qual cosa no va complaure a l'Armand que em va incitar a callar, amb raó, i jo que no me n'havia donat, mel vaig mirar amb cara un xic seriosa d'incredulitat....bé, ja se'm disculparà....a vegades t'agafen amb els pixats el ventre, i com que no li agrada a ningú, no treus lo millor de tu mateix. A mida que recollia els trastos (el Zoom H4) escoltava com l'Aurelio mencionava els músics que mica a mica ja pujaven a l'escenari, el Daniel González, l'Apelles Carod, etc...però nosaltres havíem de marxar. I serà fins el proper dilluns, Of Course! Miquel Tuset.