Una altra nit màgica de bon Jazz al Jazz Club La Vicentina amb Dani Molina Quartet presentant-nos Àfrica.

Hola amigues i amics del Jazz Club La Vicentina. De nou hem pogut gaudir d’un gran concert de Jazz a la Sala Xica. Ens va acompanyar aquesta vegada el Dani Molina Quartet. Una formació liderada per Dani Molina – saxo alt, i acompanyat per Pere Arguimbau – guitarra, Joan Solà-Morales – contrabaix i Ramiro Rosa – bateria. Vàrem comentar a la presentació que els vents venen del sud, fent referència a la gran quantitat de músics d’instruments de vent que estan entre nosaltres, tots ells d’una extraordinària qualitat i arribats des de les terres Valencianes. A la sala li va mancar la plenitud d’altres concerts, tot i la quarantena que hi érem, ja que, entre els esports i el bon temps, sovint, aquestes arts musicals queden una mica al darrere de les opcions. Gràcies als assistents i als amics col·laboradors, presents i absents, ja que és gràcies a totes elles i ells, que podem gaudir d’un concert de Jazz una vegada al mes.

La nit musical va començar, podríem dir, una mica freda. Comprensible del tot. Quan el públic desconeix la música que sona, pel fet de ser composicions pròpies, i quan encara manca la compenetració entre públic i músics, doncs dóna aquesta sensació i així es podia veure a les cares de la gent. El primer tema va ser La serp, tema de Joan Solà-Morales que va arrencar els primers aplaudiments després d’una molt bona interpretació del grup. El saxo alt del Dani ja va començar a sonar càlid, i així seguiria tota la nit. El següent tema va ser Odisea, del Dani Molina,que després d’una introducció free, va deixar-nos les notes de la melodia; una mena de “motiu” que ràpidament se’t ficava al cap. Tema variat i així ens ho va mostrar la suavitat com ens va fer el seu solo el Pere Arguimbau a la guitarra. Després, ritme potent i un saxo alt desenfrenat, movent-se per notes de sons moderns, gens fàcils però d’una gran bellesa. Les dinàmiques del concert varen ser de grans contrastos, cosa que s’agraeix, ja que discerneixes molt millor el propi tema, fent que no tot soni a tot drap, i així, en les parts on la música te una sonoritat suau, esbrines i gaudeixes molt més. Tema llarg, que després d’aquest solo del Dani, va tornar al motiu principal per acabar d’una manera molt suau. Els aplaudiments anaven en crescendo de la mateixa manera que la compenetració entre tots els presents. El tercer tema Recés, del Pere Arguimbau, va arrencar també d’una manera dolça, amb una melodia bella que s’anava ficant mica a mica al cap i ja sense posar-hi cap trava per part dels oïdors. Es veia que allò que sonava ens agradava, agradava cada vegada més al públic, que silenciós, intentava comprendre allò que l’hi arribava, i que sí que ho entenia, que sí que li agradava. Un gran i llarg solo del Dani aplaudit per tothom, per continuar el Pere amb les harmonies i acords suaus a la guitarra . El títol del tema ja ens va fer entreveure una  mica de tristor per la pèrdua d’alguna persona estimada. Els sons del saxo alt del Dani, així ens ho mostraven. El següent, un altre tema del Dani, Farica, amb un swing que el Ramiro Rosa  es va encarregar de marcar a la perfecció. Començà el tema, la melodia amb el saxo alt, per després continuar amb un molt bon solo, i seguidament el Pere fent  el seu, acords i punteig de la guitarra amb un gran swing. Varen tornar a la coda per acabar amb la mateixa suavitat que havien començat. La tònica del concert va ser aquesta, sons i música comprensible, amb solos de gran bellesa i dificultat tècnica però sobretot, lluny de malabarismes tècnics que de vegades resulten incomprensibles pel gran públic.

Després de mitja hora de música van tocar el No more fast and no more slow, tema que després de la intro va incrementar el ritme, per després suavitzar-se altre vegada. Aquesta tònica de variació rítmica també va dominar el tempo del concert. Ara sí que el swing es va accelerar i ambdós músics de la secció rítmica al contrabaix i a la bateria així ens ho varen fer saber. Mentre, el Pere feia el seu solo amb la seva Telecaster, ple d’acords, harmonitzant a la perfecció per després intervenir el saxo alt del Dani, mai agressiu, sempre amb un so càlid, tot i les seves variacions post hard boperes. Encara ens varen oferir un darrer tema, un blues, abans de fer el descans, Blues for Pat, aquest sí totalment Parkerià. El Dani va començar el seu solo, llarg, ben elaborat, gens sorollós i totalment comprensible, ple de blues. Va continuar el Pere fent un gran solo amb la seva Telecaster, ple de swing, incloent-hi les seves variacions a base d’acords, ja per deixar pas als 4 que varen fer amb la col·laboració del Ramiro Rosa, qui després ens va deixar anar el seu molt bon solo. El tema seguia amb el seu motiu, i poc a poc va anar acabant-se i així vàrem anar al descans.

Durant aquesta estona vàrem poder copsar les diferents impressions del nostre públic, que sempre atent i sense dir ni mu, va escoltar tots els temes que els nostres músics varen oferir, amb el màxim respecte i silenci. Comentàvem aquesta primera part i la impressió era totalment positiva, tot i que el començament a la gent li va costar “entrar”. El Salvador em deia que aquest Jazz és el que més li agradava, apartat de les melodies fàcils. Els nostres amics del Club de Jazz Sant Cugat també mostraven les seves bones impressions, i així, jo diria que la majoria estava totalment convençuda que la música que escoltàvem aquella nit valia molt la pena, era de moltíssima qualitat, estava molt ben interpretada i a més a més, ens agradava.

La segona part va començar amb una balada del Pere Arguimbau, Clara, on la melodia interpretada pel Dani, s’anava esfilagarsant de manera suau. Això va donar pas al solo al contrabaix del Joan Solà-Morales, qui ens va omplir l'espai amb el seu so ampli i greu. El tema va seguir en solos diversos. A mencionar el del Dani, qui ens en va fer un de magnífic. Mantenint el tempo de balada, com una mena de vals, Dani, va brillar d’allò més, anant amunt i avall pel seu instrument, tocant uns molt aguts magnífics i suaus, i sense donar-nos compte, tots ells varen retornar a la melodia de Clara, una melodia un tant malenconiosa i d’una gran bellesa. Ja ens ho va dir el Dani més d’una vegada, que els temes del Pere eren tant macos com ell. Ara va venir l’estona dels homenatges, i varen començar per fer-li al Duke amb La línia groga, tema del Pere, que està basat amb el Take the A train. Tema viu, molt més que el tema pare, seguint una melodia que sembla que vagi mitjos tons per sota de la melodia del tema pare. Un homenatge interpretat a la perfecció, i on el solo del Dani, va tornar a mostar la brillantor. Inventiva, tècnica, sensibilitat, modernitat, tot això ens fa pensar en escoltar aquest gran músic. So càlid, mai eixordador, so brillant. Després d’un magnífic i llarg solo, recolzat pels aplaudiments de tots nosaltres, varen arribar a la coda i a la melodia principal on el Ramiro va acompanyar amb més èmfasi l’arribada al final. Gran tema amb una gran força rítmica i melòdica. Varen continuar amb el tema que dóna nom al disc, Àfrica, del Dani Molina. Tema que te una melodia marcada pels contratemps,  i que en començar te una força rítmica que posteriorment es veurà suavitzada pels sons suaus de la guitarra del Pere. Ramiro però s’encarregava de mostrar-nos el camí del ritme, del swing amb els tocs als plats, amb el seu peu incansable trepitjant el seu Xarles, i cops a contratemps a la seva caixa. Un ritme incansable el que va mantenir el Ramiro en aquest tema en concret. Després del solo del Pere va fer el seu el Dani. Només saxo i bateria una estona ens va semblar extraordinari. Després s’hi van afegir el Pere i el Joan Solà-Morales, qui passat una estona ens va fer el seu millor solo de la nit. Ell sol, remenant el contrabaix amunt i avall, fent una mena d’acords de gran dificultat tècnica i posicional. Un solo llarg que va arrencar forts aplaudiments en acabar-se. Després el tema segueix amb el swing inicial a contratemps i s’acaba de manera sobtada amb tots els músics a la vegada. Arribàvem al final i el tema de nou va començar de manera dolça, un tema del Pere és clar. 22 de febrer és el nom d’aquest tema. La melodia se’ns va ficar ràpidament al cap; melodia de gran bellesa, interpretada amb la dolçor adequada, i també un xic malenconiosa, en el seu punt, però. Gran solo del Joan per continuar amb el del Dani. Quasi no aplaudíem els solos per no molestar els magnífics sons que ens regalaven els nostres músics. Gran solo del Dani, que a mida que l’executava anava “in crescendo” arribant a cotes altíssimes de tècnica i sensibilitat. Va donar pas al solo del Pere, com sempre gens estrident, ans al contrari, sempre suau, dolç, ple de sensibilitat. Tímids aplaudiments, pocs, ja que els sons no volien interrupcions i poques en van tenir. Un tema suau acabat d’una manera no tant suau. El darrer tema abans del bis va ser una mena d’homenatge als argentins, i a la seva manera peculiar i personal de parlar, tema també del Pere Arguimbau, tema d’una melodia complexa i tal va ser la interpretació del Dani, complexa, moderna, tocant en el registre greu del seu saxo alt, per després tornar a pujar cap el registre mig. Unes frases interpretades deixant anar tot una torrentada de notes, sota el més pur estil modern, de vegades boperià, per la velocitat interpretativa i no tant pel fraseig en si. El solo del Dani va deixar pas al del Pere, com sempre suau i ple de modernitat. Finalment van tornar a fer una sèrie de 4 amb el Ramiro, per tornar a la coda i encarar ja la recta final del tema. Melodia inicial i final que ambdós, Dani i Pere van interpretar a la vegada de manera excel·lent. La nit s’anava acabant, però encara  vàrem reclamar el tema bis d’obligat compliment. El tema va ser el All the things you aren’t, una mena d’homenatge al All the things you are? Tema dintre de la línia melòdica interpretada pel quartet durant tota la nit. Mentre que el Dani feia la melodia, el Pere improvisava per després canviar-se els papers. Tema marcat per síncopes i contratemps que va acabar una nit de gran Jazz, personal i mediterrani. Agrair de nou a totes i a tots els qui vàreu venir la vostra presència i als amics i amigues col·laboradors que no vareu poder venir el vostre suport. Ara ja us esperem pel proper concert al Jazz Club La Vicentina, que serà el divendres 20 de maig amb el quartet del Friedrik Carlquist. Miquel Tuset.