NIT GENIAL DE JAZZ AMB GENI BARRY TRIO & FRIENDS

Hola amigues i amics del Jazz Club la Vicentina: aquest divendres varem assistir a un dels concerts més entranyables que hem fet mai. Un concert de Jazz en directe no només és escoltar i sentir la música, gaudir-la, emocionar-te amb aquesta sinó que hi ha quelcom més. És el que sempre diem; no és el mateix veure una pel·lícula que anar al teatre; no és el mateix escoltar un disc a casa teva que anar a escoltar un concert de música, la que sigui, en directe. El directe te això i que és el contacte entre músics i públic, cosa que no passa amb els enllaunats. Si a més a més, qui tens al davant és un home  comunicador com el qui més, entranyable, gran persona, gran músic, un dels millors vibrafonistes i un gran "mestre", i la única persona capaç de trencar el gel entre públic i músics de la manera més natural, doncs llavors convindràs amb mi que la sintonia entre músics i públic és completa. Geni Barry fa sempre el mateix en els concerts, explicar les coses que farà, explicar alguna experiència viscuda, en definitiva ensenyar Jazz a tothom. Així va anar aquest divendres, però hi van passar  moltes més coses. Geni Barry Trio van ser un quartet. Geni va venir acompanyat d'un jove bateria anomenat Carles Goberna, alumne del gran Aldo Caviglia, (qui havia tocat amb el Tete Montoliu Trio). En Carles Goberna va fer el que havia de fer, acompanyar a tres grans músics, i ho va fer a la perfecció, sempre discret. Garry Fimister, contrabaixista escocès, va mantenir sempre una pulsió rítmica perfecte. Va fer uns solos de gran factura i va fer possible que la secció rítmica anés com un rellotge. José Alberto Medina va "estrenar" el benvolgut piano, que després d'un any de vendre números, vam aconseguir comprar-lo (en primera instància semblava que l'havíem cagat), transportar-lo, ajustar-lo i afinar-lo. Gran èxit doncs el que hem aconseguit amb l'adquisició d'aquest piano, que en paraules de José Alberto Medina, "m'agraden aquests pianos que sonen a vell", ja que afinat, ho estava del tot. Ara el que farem serà anar-lo arreglant poc a poc. Un dia li canviarem els bordons, l'altre arreglarem el que s'hagi d'arreglar, una altre alinear totes les tecles, etc...José Alberto Medina, pianista canari establert a casa nostra des de fa 10 anys, parlant català molt correctament, ens va deixar meravellats de la manera com va tocar el piano. Un home d'una trentena d'anys, jove pel seu gran nivell demostrat tan al piano com tocant la melòdica. La melòdica és una mena d'harmònica que toques bufant però que incorpora un petit teclat de dues octaves, i s'usa per fer solos i tocar melodies. Ell ho va fer d'una manera impressionant. Em comentava després que a casa seva també te un saxo alt, i que el toca molt sovint. Gran músic i una persona molt  afectuosa tal i com varem poder copsar posteriorment. Geni Barry.....molt difícil poder expressar en uns poques ratlles el que hom podria dir o escriure d'aquesta figura del Jazz actual, de casa nostra i de més enllà les contrades. Un músic que va viure llargues estones de música en companyia del millor músic de Jazz que, de moment, hi ha hagut a casa nostra, de Tete Montoliu. Va aprendre el que li va ensenyar, van tocar junts, van viatjar junts amb el seu mestre del Vibràfon, en Bobby Hutcherson. Ell diu que toca el vibràfon a la manera del Bobby, i que pocs ho fan així. Hi ha diverses escoles, la del Gary Burton és una altra manera de fer-lo sonar. Ell, el Geni és de l'escola de Bobby Hutcherson, l'escola més Bop. Van començar els quatre músics tocant diversos estàndards incloent-hi un tema preciós d'Henry Mancini. Una primera part que s'ens va fer molt curta!! Solos diversos dels tres grans músics i sobretot una gran connexió entre ells; a destacar però la que van tenir el Geni i el José Alberto. Quan el Geni feia la seva improvisació, i n'obtenia una estructura rítmica insòlita, José Alberto la copsava immediatament i senties com anaven tots dos a la vegada, un fent el seu solo i l'altre acompanyant-lo rítmicament. Increïble el que varem poder veure i escoltar. Sense fer cap descans (la primera vegada que ens passa) Geni va voler començar la Jam Sesion. Havia convidat a un  alumne seu molt jove, jovenet jo diria, de només 15 anys, noi molt alt i seriós, anomenat Roc Fargas a qui va fer pujar a fer el primer tema. Van començar amb el Blue Bossa ells cinc, mentre que els "pitus" (saxos i trompetes) ens anàvem apropant a l'escenari. Després de demostrar les seves habilitats al vibràfon en la melodia, va encetar la seva improvisació. Ho va fer perfecte; es va passejar pels acords d'una manera correcta i ens va impressionar d'allò més. Després dels aplaudiments, ens hi vam anar incorporant la resta, fent esment però en la gran interpretació al saxo soprano que fa ver el meu mestre i amic Toni "Pato", gran músic i amic també del Geni. El soprano és dins dels saxofons el que te el so més particular. Te un so molt càlid, ideal per tocar balades i també per estripar com ho feia en Coltrane, és clar. Però amb temes com Blue Bossa, How insensitive, és particularment preciós. Va fer uns solos de gran factura interpretativa, de gran dificultat i sobretot amb molta sensibilitat. El Toni ens va acompanyar una molt bona estona havent de marxar quan el seu fillet Víctor ja no podia més d'adormit com s'estava a la cadira. Gràcies Toni per venir i acompanyar-nos en aquest nit tan genial. El Quim Castanyer i jo mateix, trompetes diverses i saxo alt respectivament, alumnes com som del Geni, hem tocat junts unes quantes vegades, sempre amb el Geni, i en diversos llocs. On va ha tocar el Geni, i si ell creu que hi podem anar, ens convida i així ha estat que hem pogut tocar al seu costat en llocs com el Luz de Gas, El Bel-luna, a la botiga que te la Victòria (companya del Geni) al barri de Gràcia, durant  el Festival de Jam Sessions que varem fer aquest estiu a la Sala Xica i en la Jam d'aquest divendres. El Quim l'ha acompanyat en d'altres llocs també. O sigui que, mica a mica les coses comencen a sonar cada vegada millor, i haig de dir que aquest divendres, ens va sortir bastant bé. Jo resumiria el concepte de la Jam Session com el lloc on poden tocar músics aficionats amb els professionals i aconseguir que la gent no "foti el camp". Que jo recordi no va marxar ningú d'ençà que vam començar a tocar nosaltres. Després d'una estona de "pitus" i amb un darrer tema suau, el How Insensitive, varem convidar a cantar a la Marina. Sense haver-so preparat gaire, ja que havia tingut una audició a l'Escola de Música Sant Vicenç la mateixa tarda, va sortir a cantar. El grup es va diluir i va quedar només el José Alberto Medina. La Marina li va comentar el tema que volia fer i que va resultar ser el Angel Eyes. Varen començar el tema...silenci absolut a la Sala Xica i tothom "frapat". Un Angel Eyes lent, molt lent, amb temps per gaudir de cada nota de cada so, gaudint de la veu, gaudint del piano. Un tema que ens va deixar veure el gran nivell del José Alberto, nivell que ja li havíem vist però que encara ens va impressionar més. Gran compenetració entre ambdós, l'un professional i l`altra estudiant de cant i piano. A la Marina ja l'hem escoltat d'altres vegades, ja que quan fem una Jam Session, lloc on hi pot venir tothom qui vulgui a cantar o a tocar, ella sempre s'hi apunta. El divendres però ens va deixar emocionats, tal va ser la manera com va cantar el tema, afegint-li el punt dramàtic adequat. Grans aplaudiments per després continuar amb el My Funny Valentine. Tema estàndard, balada també i gran interpretació d'ambdós músics. Abans hem parlat de la manera de ser afectuosa del José Alberto i va ser així per la manera com aquest va acaronar a la Marina, amb els seus aplaudiments vers ella i també per la seva emoció expressada visiblement a la seva cara durant i després de la interpretació. Gràcies a tots, ens vam emocionar d'una altra manera. Encara haig de dir que, el Xavier Lumbiarres va pujar també a l'escenari a tocar la bateria en un parell de temes que vam fer. El Xavier ha tocat en algunes Jams que hem fet i ell sempre s'hi ha apuntat i va col·laborar a que aquesta sortís rodona, que és com va sortir. El Roc Fargas al vibràfon va tocar el So What, de Miles, tema de Jazz Modal i que el noi va tocar d'una manera excel·lent. El que varem veure en aquest tema realment va ser increïble, al menys jo no ho havia vist mai. Mestre i alumne tocant el mateix vibràfon, mentre el Geni li anava dient, "ara ve el pont", "ara tornem al Tema", "...canvi...molt bé molt bé Roc". Va ser increïble, va ser una demostració d'amor per la música, per la pedagogia del Jazz, una demostració de com és el personatge, de la gran talla humana del gran Geni Barrera. Va ser una nit GENIAL. Creieu que m'he deixat alguna cosa, alguna observació? Que tingueu un bon Nadal i molt bona entrada d'any, a veure si aquest 2011 s'ens arregla una mica. Una abraçada a totes i a tots i fins el 15 de gener que tindrem de nou a Susana Sheiman, Ignasi  Terraza i Manel Álvarez. Miquel Tuset.

0 comentaris:

Publica un comentari