Una nit magnífica, corprenedora i sorprenent amb FIVE IN ORBIT.

 Les 4h 53m i escric aquestes ratlles una vegada he arribat a casa i m'he assegut davant de la finestreta del món. No ho puc evitar.....tot i que estic fet pols després d'una moguda d'una pila d'hores, tinc la necessitat de deixar penjades les meves impressions després dels concerts que fem al Jazz Club La Vicentina.  
La meva primera impressió, i la de quasi la majoria dels qui han vingut, és que ha estat un concert sorprenent, captivador, increïble, meravellós....i se m'acaben els adjectius......Un concert de FIVE IN ORBIT a la Sala Xica amb un fantàstic aspecte, un dels dies més plens, si exceptuem un parell de concerts anteriors.....Gent de diferents llocs s'ha volgut trobar al Jazz Club La Vicentina. Ha estat un concert emocionant, ja que la música que fan també ho és. Un concert on no s'ha escoltat cap estàndard (amb tot el meu respecte, "carinyo" i admiració cap els estàndards), i on s'han escoltat composicions de Bronner-Brandily-Ramon Fossati. Un concert on les interpretacions han estat a un altíssim nivell, aplaudides totes les intervencions a "solo", i totes les col·lectives, ja que FIVE IN ORBIT és "realment un grup".
Però qui són FIVE IN ORBIT? Són cinc músics de primer ordre, establerts a França. De fet el grup s'auto anomena Franco-Català, i són....Ramon Fossati, trombó / Olivier Brandiliy, saxo alt i flautes / Laurent Bronner, piano / Nicolas Rageau, contrabaix i Luc Isenmann, bateria.
Ens varen oferir 11 temes repartits en dues parts, dels quals, quatre varen ser novetats absolutes, mentre que la resta varen ser temes inclosos en el seu darrer i magnífic treball discogràfic anomenat FREAKS, un disc de Fresh Sound Records New Talent!!!!
Varen començar la primera part amb tres temes del seu disc, seguint el mateix ordre, que deu ser el natural, emocional i musical.

El primer tema Five Angels, composició col·lectiva dels tres compositors del grup, R. Fossati, L. Bronner i O. Brandiliy, començà amb una introducció del piano acompanyat de la resta de la secció rítmica, contrabaix i bateria, per deixar pas als dos vents fent la melodia. Un tema viu, que per començar va anar de primera. Després de la introducció va ser l'Olivier Brandily l'encarregat de fer el seu primer solo amb el seu saxo alt. Un saxo alt "made in Germany", però que sonava de collons, amb un so molt greu, per ser un saxo alt. Va fer un solo ple de swing, de ritme i molt ben executat. Els primers aplaudiments varen deixar pas al solo de Laurent Bronner, per fer-nos gaudir del so del nostre "vell" piano. Laurent va deixar clar el perquè és un dels pianistes de l'estat veí més considerat. Un solo nítid, amb claredat de idees i amb una molt bona improvisació. Sempre al darrera la resta de la secció rítmica amb el Nicolas Rageau i Luc Isenmann, mantenint en tot moment la pulsió rítmica. Després, els dos vents, varen tornar a fer la melodia inicial per així anar acabant el tema. Aplaudiments per aquest primer tema, que tot s'ha de dir, varen ser menys tímids que els que hem pogut escoltar en els primers temes d'altres concerts que hem viscut al Jazz Club La Vicentina. El tema va entrar bé i la música va ser totalment comprensible i compresa.

El segon tema va començar després que Ramon Fossati agraís a tots els presents la seva assistència i presentés de nou els membres del grup. Aquest tema va ser el que dóna nom al disc, FREAKS, tema composat per Laurent Bronner, i que va ser qui va començar a fer la introducció amb el piano, acompanyat d'alguns sons estranys. Va continuar tocant dues notes greus, mentre bateria i contrabaix anaven incrementant la tensió per després ser els dos vents els encarregats de fer la melodia del tema. Una melodia canviant, en la part "B", i de ritme també. Tema inquietant tocat a un nivell auditiu mig, tirant a baix, iniciant Ramon el seu primer solo de la nit, mantenint l'esperit del tema. Sempre al darrera la secció rítmica i en el "pont" a ritme de swing, increïble Ramon amb el seu so potent del seu trombó. Un bon solo, on ens ha demostrat la seva habilitat i tècnica. Aplaudiments per deixar pas al solo de l'Olivier Brandily, tècnicament perfecte, i amb una gran inventiva melòdica i rítmica, i sempre en un registre no massa agut, tot i que en alguna ocasió s'hi va acostar. Aplaudiments per deixar pas al solo de Laurent Bronner,  un solo clar i nítid, amb una tècnica vinguda del clàssic i sensibilitat majúscula. Els dos vents varen tornar a re-prendre la melodia, per esdevenir tots plegats en un final apoteòsic, proper a l'esperit de "l'avantgarde", i així, a mode de catarsi, acabar el tema, arrencant llargs aplaudiments i el primer crit d'admiració.

El tercer tema va ser el magnífic Naked Snake de l'Olivier Brandiliy. Tema inquietant, que amb els sons inicials ben bé et podies imaginar a la "selva" contemplant com canvia de pell una serp. Sons estranys, obtinguts dels cargols de mar i d'altre estris, fins i tot del piano modificat acústicament. Tots plegats varen aconseguir una mena de comunió amb el respectable. Seguidament, els dos vents varen fer la melodia, primer suaument, però després amb un so més pujat de volum, més intens, per baixar-lo, fent els dos vents una mena de so dissonant. Això va deixar pas al solo de l'Olivier, un solo molt bluesero a l'estil Jazzero. Per darrera, una secció rítmica matxucant el tempo, arrastrat, i Olivier fent-nos gaudir d'una gran interpretació. El tema "era seu" i així ens ho va demostrar en el seu magnífic solo. Va acabar fent, al final, aquelles notes dissonants. Aplaudiments i crits d'admiració per escoltar els primers sons amb "sordina" del trombó de Ramon Fossati. Tot això a un nivell acústic prou baix, i fent una mena de "Wha Wha" amb la sordina i la seva mà. El so anava pujant poc a poc, a mode de crescendo, per passar directament a tocar sense cap impediment, deixant el so més lliure i obert, però no amb un volum massa estrident. Aplaudiments, en acabar, i crits d'admiració per com va controlar el so del trombó, per continuar els dos vents amb la melodia inicial, tornant a la "coda", i acabar la frase amb aquell so dissonat, però no desagradable. Finalment, només el piano, contrabaix i bateria, amb un so fluix i un final, com si fos un crit, de tots els membres del quintet. Llargs aplaudiments varen deixar pas al següent tema.

 Aquestes fotos són del Víctor Cassí, amic aficionat que ve sovint al Jazz Club. Encara hi haig de posar les que ens fa el "nostre fotògraf oficial", Gustau Soldevila.


El quart tema va començar després que Olivier presentés de nou als músics i va ser un dels temes "nous", el Tribulus Terrestris,  tema començat amb suavitat però que després de sons guturals del trombó i d'un ritme in crescendo de tots plegats, els dos vents varen fer la melodia. Al cap de poc, i després d'aquest crescendo, tots muts, amb un quasi silenci, i fent sons repetitius mentre que Olivier va tocar la flauta, i poc després se li afegís Ramon amb el trombó i tots dos encaressin de nou la melodia. Altra vegada el trombó fent notes allargassades i al darrera una secció rítmica precisa, que afavoria la intervenció del trombonista, explorant sons diversos. Sense adonar-nos-en, el piano de Laurent va començar a sonar de manera quasi desbocada, amb una pulsió nítida i clara, mentre els dos vents feien una mena de salutació cíclica. Un solo de Laurent que ens va deixar bocabadats a tots. Aplaudiments en la seva finalització, i ja només sonava piano i contrabaix, fent una mena de "riff" repetitiu, ideal per deixar volar al imaginació de Luc Isenmann fent el seu primer solo de bateria. Un gran i llarg solo, interpretat amb total precisió i energia. Explorant els diferents sons de tots els elements de la bateria, però també mostrant-nos la seva riquesa rítmica. Acabant el solo, va reprendre el ritme viu del tema per permetre als vents d'incorporar-s'hi, fent la melodia inicial a mode de coda.
Varen acabar aquesta primera part amb un altre tema nou, el de Laurent Bronner anomenat Dogs. De fet, és ell qui el comença i tots amb un ritme i una cadència lenta, que poc a poc va incrementant la potència acústica, seguint una melodia un xic malenconiosa. Olivier va seguir amb un solo ple de lirisme i sensibilitat, que va fer anar creixent la nostra concentració. Un tema impactant, melòdicament i rítmicament parlant, sempre amb un crescendo, però que al final, va acabar amb el mateix solo de l'Olivier, d'una manera suau. Impressionant la música que ens varen oferir en aquesta primera part.
S'ha d'agrair la col·laboració de Jaume Farrés Paris , ja que gràcies a que ens va deixar el seu contrabaix, Nicolas Rageau el va poder tocar i tots en vàrem gaudir d'allò més.

El descans va servir per xerrar amb la gent i comentar com havia anat la primera part. Tothom estava molt sorprès i admirat d'haver escoltat unes músiques, que, per noves no varen ser infumables, ans al contrari, tothom les va assimilar ràpidament i digerir. Una persona amiga del meu germà Carles em va preguntar fins i tot...."D'on els has tret aquests músics tant bons?"....jo estava parlant amb el Ramon i el Fede, ambdós membres de "La Vizzentina Big Band" i no la vaig poder contestar.....És la història del programa de ràdio, etc....
Varen començar la segona part amb un altre tema del seu disc Freaks, el 45º angle, un tema de D. Best i que també comença amb sons estranys amb xiulets i demés. Ramon va ser qui amb el seu trombó va fer una mena d'imprecació. Després s'apuntà Laurent al piano, i tot això a  un ritme bastant "Bop", per dir-ho d'alguna manera...ràpid vaja. Laurent   va fer  el seu solo al piano i al darrera, bateria i contrabaix a "tot drap". Un solo, com el tema, bastant divertit, jo diria. Ramon va seguir col·laborant amb el seu trombó amb un solo farcit d'arpegis i escales, i obtenint del seu trombó sons, de vegades, guturals i algunes vegades sons molt brillants. Finalment va fer una mena de "Riffs" curts per deixar pas al solo del Luc  a la bateria. Un altre solo magnífic, i gens sorollós. Gran tècnica i control en tocar caixa, timbala i goliat, i sincronisme en el pedal del "Bombo". Els plats també varen brillar, i tots els sons barrejats a una velocitat inversemblant, arrodonint el tema a la perfecció. Finalment varen entrar els vents amb una mena de "lick" curtet per tornar a la "coda" del tema. El tema va acabar de manera sobtada i va arrencar uns bons aplaudiments.
El segon tema de la segona part va ser un dels nous i que no hi son en el Freaks. El tema es diu Night of the dead cats, composició de Laurent Bronner, la "nit dels gats morts". Com el títol ja indica, te tota la pinta de Inquietant i així va ser, ja que Laurent el va començar tocant poques notes, inquietes notes. Piano, contrabaix i bateria, aconseguiren  una atmosfera "especial". Seguidament, els dos vents varen fer també poques notes, les d'una curta melodia, per deixar pas a una mena de "break" i seguidament deixar pas a l'Olivier  a iniciar la seva particular visió del tema fent un gran solo, com ja ens tenia acostumats. En acabar va deixar pas al so potent i brillant del trombó d'en Ramon per fer-nos el seu solo. "Licks" diversos i repetitius, clau per seguir la música i per seguir els de vegades difícils solos dels músics. Un altre "break" i varen tornar al ritme inquietant marcat pel contrabaix del Nicolas i per la bateria de Luc i per iniciar el seu solo, el Laurent , fent-lo a un tempo doblat, igualment per tots, i tocant-lo seguint una mica l'estilística "Free", per després una vegada acabat, els dos vents fer la melodia inicial, amb aquell  regust "inquietant" i acabar el tema de manera suau, després d'una incursió dels dos vents.
El tercer tema de la segona part va ser el tema de la Carla Bley, el famós Chicken. De fet, el so de la "granja" el varen fer en Ramon i l'Olivier fent una mena de "lluita de galls" o quelcom de similar. Vàrem gaudir d'una bona estona escoltant com aquests dos grans músics obtenien sons similars als que se senten en una granja. En finalitzar aquesta "batalla", va ser l'Olivier qui va començar el seu solo, i pel darrera Ramon dialogant una miqueta amb ell. I sempre, la incommensurable secció rítmica, a tot drap. De cop i volta només va quedar el Nicolas amb el seu contrabaix, fent el seu solo, molt "picat" i ben marcat. Un solo més aviat rítmic, ja que el tema així ho marcava. Un gran solo tocat amb un "gran contrabaix", aplaudit en finalitzar-lo, per seguir els dos vents fent la melodia i acabar el tema de cop. Aplaudiments sempre, que demostraven de quina manera aquella música impactava en el públic. Un públic, que com a cada concert, es va mantenir totalment respectuós escoltant en silenci i gaudint de la música que ens oferien aquests grans músics.
El quart tema va ser un altre tema de Laurent Bronner, que està en el disc i es diu K. Varen començar els dos vents fent també una melodia un xic "malenconiosa". Nicolas va fer una mena de introducció, un solo perfectament executat, sense cap més so que el del seu contrabaix, bé, el contrabaix del Jaume Farrés. Un solo inicial prou llarg, per acabar-lo amb dues notes que obriren la porta a la intervenció de la resta dels músics, per deixar pas a la continuació del tema. El ritme, més viu, marcat per la bateria, amb tots els músics incorporats, fent una mena de diàleg el Ramon i l'Olivier. Xiulets i sons diversos amb "breaks" inclosos varen deixar pas al solo de Laurent. Un solo a ritme de "swing", rítmic i a vegades melòdic, quedant després només la màquina rítmica perfecte, la de piano, contrabaix i bateria. Un solo molt ben realitzat, i que finalment va permetre tornar a escoltar els dos vents i també els xiulets. I amb un silenci sepulcral, el piano tocant poques notes, varen permetre a l'Olivier iniciar la seva història soloística. Realment el conjunt sonava molt inquietant, fantàsticament inquietant, amb el so del trombó, so allargassat i així varen acabar el tema suaument.
Aplaudiments de tots i Ramon que va acomiadar el concert, tot agraint els presents la seva assistència,  interpretant ara el grup un tema del mateix Ramon. El tema és el darrer del disc i és el Line 475. Tema que va començar amb un ritme entretallat de la bateria i una mena de diàleg entre els dos vents. Ramon va iniciar el seu solo al trombó, sempre tant efectista i brillant en la concepció de les idees i en la interpretació. Un solo magnífic que va anar "in crescendo" a mica a mica, per finalitzar-lo com si res i deixar pas a l'Olivier que va fer el seu solo, amb la flauta però. I sempre al darrere, piano, contrabaix i bateria mantenint el ritme "entretallat" a la perfecció. Olivier va fer sonar la flauta de manera suau però també la va fer "picar". Aplaudiments per deixar pas a Laurent fent el seu solo al piano. Un bon solo que va deixar pas als dos vents fent la melodia del tema i acabar-lo de cop. Gran tema, com tots els que vàrem escoltar.
Els llargs aplaudiments em varen permetre acomiadar el concert llegint un text escrit per la Isabel Coixet parlant de com la varen impactar aquestes sonoritats.
El tema BIS, va ser també una novetat, Jungle Soul. Tema en el qual em vaig incorporar jo mateix amb el meu saxo alt, després que a l'hora de sopar, m'enredessin a pujar a tocar amb ells. Un tema molt divertit iniciat també amb sons diversos de xiulets, i que te una melodia prou enganxosa i simpàtica, la qual em va permetre fer un petit solo mentre ells, em feien una mena de coixí. De fet, va ser un privilegi poder tocar amb ells, sense haver assajat res de res, que te la seva gràcia. Al final, tot va anar baixant, el so i també nosaltres mateixos, baixant, baixant, fins tocar el terra, i de cop pujar i acabar el tema, tot i que jo no ho vaig fer bé, deixant anar algun esgarip. Ja em perdonareu. 
En definitiva, jo diria que va ser una nit magnífica de músiques, melodies i ritmes molt ben trobats, i tot passat pel sedàs del Jazz. 
Una última reflexió relacionada amb les persones i no els músics. Us haig de dir que, com a persones, són unes magnífiques persones, tots ells. Varen ser amables, simpàtics i unes persones prou extravertides, lo suficient per passar-s'ho d'allò més bé amb ells, com així va ser.
Miquel Tuset.

Concert de "La Vizzentina Big Band" i posterior Jam Session.

Hola de nou amigues i amics del Jazz Club La Vicentina. Aquest cap de setmana tenim Jazz el divendres i el diumenge. El concert del divendres serà amb els FIVE IN ORBIT a la Sala Xica, mentre que el diumenge, a partir de les 18h, serà LA VIZZENTINA BIG BAND l'encarregada de fer un gran concert a la Sala del Teatre, per després, i abans de finalitzar, encetar una Jam Session entre els membres de la big band i algun altre músic o aficionat que vulgui pujat a tocar. Us esperem als dos esdeveniments! Miquel Tuset.

Concert increïble i únic a la Llibreria El Siglo de Sant Cugat del Vallès, amb Llibert Fortuny i Jordi Rabascall.

Avui he assistit, hem assistit, a un concert únic, per improvisat i per quins han estat els protagonistes. No és que el concert s'hagi fet de manera improvisada, no, és de quina manera i com han sorgit les músiques des de l'escenari. LLIBERT FORTUNY + 1,  a la Llibreria El Siglo (El Mercantic), de Sant Cugat del Vallès, i promogut per l'associació Promúsica mitjançant El Club de Jazz Sant Cugat. Aquest +1 és Jordi Rabascall, cantant eclèctic, improvisador nat, amb un gran sentit del ritme, no només del tempo musical, sinó també del ritme escènic. Una unió d'un dels grans dels saxos amb un que esperem que pugui ser reconegut per tothom com a cantant innovador, free i improvisador complert que sí que és. A la primera part, de prop d'una hora, Llibert ha fet una classe magistral de com tocar el tenor, soprano i l'EWI, amb l'ajut de dos ordinadors i diversos programes per tractament de so. Realment ha estat impressionant!! Mentre que a la segona ha pujat el Jordi, i tot i estar totalment enregollat, ha pogut cantar, interpretar diria jo de la manera més artística possible, i tècnica  també.
Si entrem en més detalls......aquí tenim la primera part del vídeo del concert.

Llibert va muntar un escenari, com ja és habitual en els seus concerts a solo, amb dos ordinadors, una sèrie de teclats que controlaven els softwares de so, una mena de mixer manual que ell controlava amb la mà i tot això mentre tocava el saxo tenor o l'EWI. Va començar explicant de quina manera aniria la seva aportació al concert, dient que miraria d'explicar tot el que faria, per així fer-nos-ho a tots més comprensible. Sempre havia cregut que s'havia de tenir molta concentració a l'hora de tocar un instrument d'alt d'un escenari. Has de passar de la melodia als solos i viceversa i sempre fer-ho en el moment precís, modular les dinàmiques, i un llarg etcètera que només el saben "ells", els músics que ho fan. Si a tot això li afegeixes que....fas un lick o riff, passats uns segons l'enregistres, actives la part enregistrada, toques a sobre fent un altra melodia, que també enregistres, l'actives també i llavors toques el solo a sobre. Al cap de poc ja tens el "tema" i el desenvolupes una estona. Després has d'anar pensant en com l'acabaràs; vas desfén els processos anteriors fins arribar a l'inici, i acabes....Uff....quin control, quina concentració ha de tenir Llibert Fortuny per fer tot això. 

Després va agafar l'EWI i va fer quelcom similar, tot i explicant abans les diferències entre ambdós instruments. L'EWI pot arribar fins a vuit octaves mentre que el saxo tenor n'arriba a dues i......Els sorprenents efectes obtinguts amb el saxo electrònic són increïbles, i si a més a més els hi afegeixes un sentit humorístic a l'assumpte, fent cantar al personal, i fent-lo seguir els diferents sons obtinguts, doncs t'adones al cap d'una estona que estàs somrient, divertit o divertida, i penses....però jo no havia anat a un concert de Jazz? I veus que t'ho estàs passant de collons, participant en una mena de show tot i col·laborant amb un dels més grans músics de l'escena peninsular. 
D'aquesta manera van anar sorgint les músiques improvisades, a partir d'una nota, fer una seqüència de notes. A partir d'un ritme senzill, fer-ne de més complexos. I tothom, bocabadat, amb una expressió que barrejava incredulitat, admiració i una gran satisfacció i plaer.

Ell va anar canviant d'instrument acústic, compartint el tenor amb el soprano, fent-nos gaudir per igual amb qualsevol dels instruments.

De sobte, es va posar a tocar una melodia que per lleugerament modificada d'entrada em va semblar desconeguda, però no, era un salt de Patum, de la Patum de Berga, festa pagana que s'inicia el dijous de corpus. Llibert ho va dir posteriorment preguntant-nos si l'havíem reconegut.....Des de fa uns anys, se'l pot veure a Patum, tocant el seu saxo, integrat a la banda municipal encarregada de tocar les músiques Patumaires, els salts de plens, el tirabol, el passacarrers, etc. Ja ho va dir, "jo aniré a Patum fins que rebenti", o quelcom similar.

Llibert, ha representat a la cultura catalana de manera oficial en diversos indrets, Frankfurt 2007, un passeig per la Cultura Catalana, tocant "El Ball de l'Àliga", de la Patum, També ho va fer al MOMA de Nova York, aquesta vegada tocant "El cant dels ocells", 27 anys després que ho fes el mestre Pau Casals. Ell però, ho fa de manera personal anant cada any a participar, a tocar els balls i salts de Patum, acompanyant a la banda municipal de Berga.

La primera part va continuar de la mateixa manera, amb la mateixa tònica, fent interpretacions úniques, inventades en aquell mateix moment, i utilitzant la tecnologia, dominant la tecnologia, diria jo. Feina esgotadora que va fer una única persona durant una llarga estona, propera a la hora.

La segona part va començar amb el +1 dalt l'escenari, Jordi Rabascall. Després que Llibert fes la presentació, Jordi es va posar al piano, i aquí va continuar la màgia, interpretant una balada suau, amb Llibert al saxo, que va fer arrencar un "Ei man" d'en Valentí Grau que també havia vingut a veure l'esdeveniment. Valentí, va tenir ocasió de conèixer Jordi a les Jam Sessions que es fan els dijous a la Nova Jazz Cava, o sigui, que ja sabia el què anava a veure, encara que no amb tota la seva totalitat. Van seguir fent un tema, on Jordi ens va ensenyar l'abecedari en anglès, tot i cantant-lo, considerant la seva limitació fònica pel mal de coll. La imaginació de Jordi és sorprenent, per lo inacabable. Parlant, xiuxiuejant, inventant sonoritats, paraules i frases que semblen inconnexes, etc....i al darrera de tot això, un Llibert generant sons electrònics mitjançant els seus estris, fent-nos tremolar de sorpresa. Un Summertime increïble, que a moments, semblava enganxar-nos  en una mena de simbiosi, en una mena d'èxtasi. Així ens sentíem tots plegats, atrapats en aquell núvol màgic. 

Varen seguir improvisant a partir de petites idees inicials, les quals es desenvolupaven de manera sorprenent i majestuosament. Jordi, de cop es posava  a parlar en un marcat accent "mexicà", fent-nos somriure per la sorpresa i gràcia de la situació, i fins i tot, sorprenent al mateix  Llibert. Més músiques sincopades partint d'una línia de baixos, per després anar-hi incorporant instruments, sons.......I així fins el final.......Increïble!!!

Havent-hi els vídeos, poques paraules més es necessiten per explicar el que vàrem escoltar i veure. O sigui, que gaudiu dels vídeos, gaudiu de l'espectacle, tot i la limitació sonora, ja que la filmadora que es va utilitzar no enregistra l'àudio tant bé com el vídeo.
Un concert que es repetirà en el mateix indret, amb un Jordi en plenes facultats, i que jo miraré de portar al Jazz Club La Vicentina. Miquel Tuset.

Jam Session de Gener. Èxit de públic i de músics.

Hola amigues i amics de  Jazz Club La Vicentina, de nou ens tornem a trobar per comentar-vos novetats. La darrera Jam Session, la del mes de gener, va anar força bé. Molt públic i bastants músics varen fer-la excel·lent, també per la qualitat dels músics que hi varen participar. Els qui la varen coordinar, tots ells havent participar en les dues Jams anteriors, varen demostrar la seva vàlua amb grans interpretacions i sobretot, per les ganes que hi van posar, la qual cosa els va permetre tocar fins prop de les 2h de la matinada sense interrupció. Evidentment no sempre varen tocar els mateixos, que per això era una Jam, pujant a l'escenari guitarristes, saxofonistes, cantants, bateries i pianistes. En definitiva, un èxit que esperem que es repeteixi en la Jam del darrer divendres de febrer. 

El Gustaf Soldevila, com sempre fa en tots els concerts que fem, va fer fotos i enregistrar vídeos. Ell ja sap l'agraïment que li tenim per la feina, desinteressada, que fa. Quan em passi les fotos les penjaré.

Els músics que varen coordinar la Jam varen ser:

Carles Pineda, saxo alt / Albert Caire, piano / Toni Torras, contrabaix i Felipe Muñoz, bateria.

Els músics que varen participar a la Jam varen ser:

Xavier Aymà, Arnau Alonso Montané (13 anys), Lluís, Josep Mª, bateries

Jordi Pujol, guitarra

Miquel Tuset, saxo alt

Luís Blanco, veu

i els professors de l'Escola Jam Session de Barcelona, que varen venir acompanyats d'un gran i jove pianista que ens va deixar bocabadats. 

Quan tingui la informació dels noms dels músics que no he posat, la posaré.

Agrair als amics col·laboradors la seva assistència, així com també  a la resta d'amigues i amics que ens varen acompanyar en una Jam Session tant animada. Miquel Tuset. 

Gran actuació de Marina Tuset & David Sam Quartet al Jamboree

Hola de nou amigues i amics del Jazz Club La Vicentina. Ahir vàrem assistir de nou a un gran concert de Marina Tuset & David Sam Quartet, aquesta vegada però, al local de Jazz més emblemàtic, conjuntament amb la Nova Jazz Cava de Terrassa, el Jamboree! Dos passes increïbles, el de les 20h ple de gom a gom i el de les 22h amb una trentena de persones, que ja és molt, considerant que s'estava jugant el partit del Barça-Madrid. Dir-vos que es va enregistrar el concert de les 20h en àudio i vídeo, de manera professional. Les despeses de la producció, edició i demés, aniran a càrrec dels professionals que ho varen fer, ara, posteriorment, se'n faran algunes còpies en DVD de vídeo i potser CD de música a l'espera que entre tots n'adquirim unes quantes que puguin ajudar a cobrir les despeses inicials. l'Àudio que sentireu en el reproductor és el que jo vaig enregistrar, i és el que se sentirà, no tant bo de qualitat. Gràcies per venir als qui ho vareu fer, amigues i amics, que varen ser uns quants d'aquest poble, com també als amics del Club de Jazz de Sant Cugat, i a tothom que ho va fer, i fins aviat. Miquel Tuset.

Gran Concert i Íntim del Juan Pablo Balcazar septet amb Sofia Ribeiro

Encara amb les percepcions del darrer concert, de Festa Major, satisfacció per la proposta, diferent sí, però plena de música, sensibilitat i "cultura". També Jazz, és clar que sí. 

El concert el varen fer:

Juan Pablo Balcazar septet feat. Sofia Ribeiro: Juan Pablo Balcazar, contrabaix i arranjaments / Sofia Ribeiro, veu / Marco Mezquida, piano / Joan Mas, saxo alt / Miguel "Pinxo" Villar, saxos tenor i soprano / Tom Johnson, trombó i Gonzalo del Val, bateria.

Juan Pablo Balcazar, va acabar el Grau Superior de Música Moderna i Jazz al Conservatori del Liceu, a l'Aula de Música Moderna, presentant el seu projecte fi de curs, que va ser aquest mateix que vàrem tenir el plaer d'escoltar aquest dissabte de Festa Major. Una proposta plena de sensibilitat gràcies a les cançons escollides, totes emmarcades en el folklore d'Amèrica del Sud, i gràcies també a la gran i delicada veu de Sofia Ribeiro. 

Temes de Víctor Jara, Silvio Rodríguez, etc... varen "vestir" una nit magnífica de música i Jazz. Grans improvisacions de tots els membres del septet, totes en clau de Jazz, tot i que els temes no ho eren. En breu, faré la crònica dels temes. Miquel Tuset.

Totes les fotos by Gustaf Soldevila.

JAM SESSION de DESEMBRE de 2011.

Jam session de 30 de desembre

View more presentations from mtuset.

Hola de nou, amigues i amics del Jazz Club La Vicentina. A la darrera Jam Session de l'any 2011, els qui hi vàrem ser, una vintena, ens ho vam passar de collons. Una Jam Session coordinada per GENI BARRY, i acompanyat inicialment per Albert Caire, Felipe Muñoz, Toni Sanchez i Jordi Pujol. Varen venir, mai fallen, el Luís Blanco al capdavant d'altres membres, alumnes i professors de l'Escola Jam Session, entre els quals el jovenet bateria Arnau de només 12 anys, el Quim Castanyer, la Marina (va cantar només un tema, per mal de caps diversos), el Josep Mª a la bateria, i el sempre incommensurable Carles Pineda. Segur que em deixo algú, sorry. De públic, agrair sempre la presència als amics del Club de Jazz de Sant Cugat, als amics de Rubí amb la Susi i el Toni i una parella d'amics seus, a les parelles sacrificades dels músics, als pares i mares dels joves (Arnau) que sempre acompanyen els fills en totes les seves aficions i al Carles Guillem, un dels amics col·laboradors i company en el programa de ràdio Jazz Club de Nit. Agrair-vos a tots la vostra presència i encoratjar-vos a continuar amb aquestes Jams mensuals. I als qui encara no heu vingut, dir-vos que esteu convidades i convidats a venir a escoltar, cantar o tocar i així poder ser més colla, i passar-nos-ho més be. De cara aquest mes, recordar-vos que ens tocarà fer-la el 27 de gener, desprès d'organitzar dos concerts de Jazz. El primer serà el 13 de gener amb el Lucas Martínez Membrilla Quartet "featuring" Raynald Colom. El segon serà el 21 de gener, celebrant la Festa Major d'Hivern, on tindrem el Juan Pablo Balcazar septet "featuring" Sofia Ribeiro. Abraçades per a tothom, i molt bon any. Miquel Tuset.

PREMIS de RECONEIXEMENT CULTURAL DEL BAIX LLOBREGAT

Hola amigues i amics del Jazz Club La Vicentina: Cada dos anys es premien, al Baix Llobregat, les entitats que han realitzat determinats actes en l'àmbit cultural, sigui teatre, dansa, música, etc. Comunicar-vos que l'Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts va seleccionar, en l'apartat de la música a la Coral El Llesamí i el Festival de Jam Sessions.

Ambdós estàvem nominats, a més a més d'altres entitats d'altres pobles del Baix. El Festival de Jam Sessions no va guanyar, ja que els competidors ens porten molta avantatge en tots els àmbits, però vàrem quedar nominats, que ja és molt. Agrair a l'Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts haver-nos seleccionat, i mirar de continuar-ho fent els propers anys, no tan per obtenir un guardó, sinó per millorar la proposta. Miquel Tuset.

PRIMERA JAM SESSION AL JAZZ CLUB LA VICENTINA (entre setmana)

Ahir, dimecres 23 de novembre, vàrem fer la primera Jam Session (entre setmana) al Jazz Club La Vicentina. De fet, la primera organitzada pel Jazz Club La Vicentina entre setmana es va fer el 9 de juliol de 2009, i es va fer a la Cuina d'en Toni. O sigui que aquesta darrera és la primer que fem, entre setmana, a la Sala Xica. Era un dia complicat (Milan-Barça) i es va notar. Tot i això, s'ha de dir que, gràcies a l'afluència generosa de músics i d'alguns incondicionals, Carles Guillem entre els amics col·laboradors, l'Emili i amics de Rubí i els amics del Club de Jazz de Sant Cugat, David Carreres i Carlos Sampietro, vàrem ser una trentena de persones i la Sala Xica no es va veure buida. Entre el públic hi havia també les parelles d'alguns dels músics que hi varen participar. La Jam la va coordinar Geni Barry, acompanyat inicialment de l'Albert Caire al piano, Felipe Muñoz a la bateria i companys al contrabaix i guitarra. Tots sabem de les maneres interpretatives de Geni Barry i el seu vessant pedagògic. Els seus solos sempre deixen bocabadats als pròpies músics. La presència de Leandre Lopes i Carles Pineda va donar color a la sessió. Ells dos ens varen meravellar també amb els seus solos i melodies.  L'Albert va fer una magnífica feina acompanyant i fent els seus solos així com també la resta de músics de la sessió inicial. Es fa difícil comentar abastament l'esdeveniment i poder parlar de tots els músics que hi varen participar, que varen ser molts. 

1a Jam Session: Geni Barry and friends

View more presentations from mtuset.

Em sap greu no recordar els noms de tots la qual cosa esmenaré a la propera convocatòria del mes de desembre. Només és qüestió d'estar a l'aguait, apuntar noms i mòbils, i poder contactar amb tots ells i poder parlar de cadascun d'ells. Esment especial a la presència de Toni Albors, (gràcies per portar l'ampli de baix) i la col·laboració incondicional de l'Escola Jam Session amb el Luís Blanco al capdavant i amb el Geroni, Emili i resta de companys. Geroni va compartir escenari assegut davant del piano i s'ha de dir que te una molt bona tècnica a part de demostrar que te una gran inventiva a l'hora de fer els solos. Vàrem tenir cantants, sí, i varen ser tres els qui varen fer-nos les veus. Darrerament hem descobert al Jordi Rabascall (amic del David Carreres) qui ens sorprèn dia a dia i Jam darrera Jam. Jordi canta després d'haver escoltat el tema, que a vegades desconeix, i que ell interpreta a la seva manera, amb veu potent i molt ben entonada i sempre amb una gran presència escènica. Seriós i concentrat, va cercant i cantant i trobant. Sorprenent, en una sola paraula. Qui va cantar va ser també el Luís Blanco, director de l'Escola Jam Session amb la seva característica veu, demostrant que te un gran registre de veu, a més a més d'una càlida veu. En el registre agut es transforma i endevines l'estil principal d'aquest músic i amic, el Rock Simfònic. En acabar va cantar el All the things you are, de manera perfecte, demostrant la seva versatilitat. També va cantar el Carles Pineda fill. Jove krooner que es va atrevir amb diversos estàndards cantant i després improvisant fent skat. Jove però amb una molt bona solidesa escènica, atrevit fent les seves modulacions i sobretot, encantat fent el que feia. En definitiva, un home jove que li agrada el Jazz i que el canta. Ja sabem que n'hi ha pocs d'homes cantants de Jazz, només es qüestió d'oferir-lis espais on poder-ho fer. Bé, no em volia estendre però sembla inevitable, per a mi ho és, el poder explicar i parlar de tots (tot i que me'n deixo alguns) els qui varen fer possible que aquesta primera Jam al Jazz Club La Vicentina fos un èxit. Un dia més que arribo a casa a les 4h. Je je. Abraçades per a tothom. Miquel Tuset.

Reportatge sobre el Jamboree (Treball Fi de Carrera)

Reportatge final de carrera realitzat per Joan Carles Perez, Oriol Pablo, Oriol Bäbler i una servidora sobre les Jam Sessions de la mítica sala de jazz Jamboree de Barcelona.
(A hores d'ara, encara no he esbrinat qui és "una servidora". A veure si ho puc saber. Miquel Tuset)

Concert de Jazz Tradicional a la Llibreria el Siglo

Hola de nou amigues i amics del Jazz Club La Vicentina. Aquest darrer divendres vaig anar a Sant Cugat, concretament a la Llibreria el Siglo, a veure un concert de Jazz dels que programen els nostres amics.

La proposta era de Jazz Tradicional a càrrec dels Barcelona Swing Serenaders i la col·laboració especial de Ricard Gili. Els músics varen ser el quartet dels Barcelona Swing Serenaders, amb Oriol Romaní al clarinet, l’Òscar Font al trombó i clarinet, la Queralt Camps al contrabaix i l’Albert Romaní a la guitarra, amb el Ricard  Gili a la trompeta.

Dalt l’escenari teníem una mena de “Marching Band”. Només havíem de substituir el contrabaix per la tuba, i ja ho seria i els podríem imaginar tocant pels carrers de Sant Cugat, com si fos New Orleans. Tots els temes els varen tocar de memòria, melodia i després les improvisacions, la qual cosa ens situa ben bé al carrer on els músics de l’època tocaven hores i hores.

El concert va començar amb un molt bon tema, que ja ens va deixar entreveure com aniria la nit. El Revolutionay Blues, amb un swing “arrastrat” a un tempo moderat, tema ballable com molts altres de la nit, que ens va fer veure la tècnica i sensibilitat dels músics que eren dalt l’escenari. Varen fer-nos els primers solos, plens de swing i blues i molta, molta tècnica. El següent tema va ser el Sugar Blues, un tema lent tocat amb sordines. Se’n pot escoltar una versió del 1931 del Clide McCoy preciosa, tal i com va ser de preciosa la versió que ens varen tocar els nostres amics. Sordina a la trompeta i al trombó, i molta tendresa en aquest Blues tocat magistralment. El tercer tema de la nit va ser el High Society, tema amb molta trempera, alegre i amb un gran solo de l’Oriol al clarinet. Després s’hi varen posar amb el conegut St. Louis Blues, tema amb swing on la melodia de tema va anar a càrrec de la trompeta del Ricard, amb posteriors solos del mateix Ricard, l’Oriol, l ‘Albert a la guitarra i un magnífic solo de l’Òscar al trombó, fent-lo parlar com pocs ho saben fer. La sensibilitat que expressa el so de la trompeta del Ricard ens va impressionar amb el seu so tant nítid i clar i els solos tant ben trobats melòdicament parlant. Després s’hi varen posar amb el Sheick of Araby, tema carregat de swing, aquest a un tempo més viu. Tema interpretat per Django Reinhardt amb el Quintette du Hot Club de France, i que els nostres músics varen interpretar amb tècnica i precisió. A considerar que la manca de bateria en la formació que vàrem veure dóna molta més rellevància a la única secció rítmica formada per la Queralt al contrabaix i l’Albert a la guitarra. En tots els temes, però més encara en aquest, es va veure com ambdós músics varen mantenir el tempo viu i constant, veient a la Queralt polsar el seu contrabaix amb una gran consistència. Bravo per la Queralt i l’Albert que varen saber mantenir el ritme tota la nit. Seguidament varen interpretar una divertida balada cantada per l’Òscar i  després per alguns de nosaltres, a  més a més de la resta de companys de l’escenari. El tema va ser el I can’t give you anything but love baby. L’Òscar ens va deixar bocabadats amb la seva veu profunda i càlida com si d’un “krooner” es tractés. Una primera part la va cantar en anglès, i en una mena de “lick” repetitiu, nosaltres ens hi vàrem afegir fent el “baby”, fent-nos gaudír del moment que resultava més i més divertit. Encara ho va ser més quan, en una segona part del tema el va cantar en català, fent referència a la Costa Brava i a d’altres indrets i nosaltres on dèiem “baby” ara dèiem “xata”, i alguns “nena”. El concert anava derivant cap a lo que seria la sensació de tota la nit. Un concert divertit, amb la gent passant-s’ho d’allò més bé, i participatiu. Després va venir el Some of these days on ara va ser el Ricard qui ens va cantar el tema. El Ricard, a part de tocar la trompeta molt bé, canta igual de bé. És una mena de reflex del seu ídol estimat, el gran Louis Armstrong, igualment trompetista i cantant. Alguns diuen que millor cantant que trompetista. Deixem aquesta discussió pels entesos i centrem-nos en el tema cantat amb la veu ronca del Ricard. Veu ronca, amb gran entonació i millor sentiment és el que ens fa sentir el Ricard quan canta. Dóna gust escoltar-lo, i veure com sap gestionar el seu registre per emocionar-nos.

Desprès d’un petit descans, merescut, per reposar forces, descansar llavis, braços, mans i dits, i beure una mica per refrescar  la gola, s’hi varen tornar a posar amb el Royal Garden Blues. Tema aquest amb un swing pujat de to, amb un tempo viu. El Bix Beiderbecke en fa una versió esplèndida enregistrada el 1927. Amb les mateixes ganes ho varen fer els nostres músics després del merescut descans, i nosaltres ja ens vàrem tornar a trobar a New Orleans, on de fet, no havíem marxat. Tema simpàtic, com molts d’aquests temes es podrien considerar, tot i que aquest qualificatiu no sigui el més adequat, però que vol expressar la sensació comunicada. Després d’aquest primer tema ens varen presentar el tema de la pel·lícula de Woody Allen, Midnigth in Paris, tema que es diu Si tu vois ma mère. Tema preciós interpretat pel gran Sidney Bechet a l’època dels anys 50s. Tothom sap que és la música la segona gran afició d’aquest gran director de cinema, i la seva participació en una banda de Jazz Tradicional, i que ens ha visitat diverses vegades a casa nostra. De fet, en aquest tema, l’Òscar va treure el seu clarinet que ni més ni menys, havia estat propietat del mateix Woody Allen. L’Òscar havia tocat en aquesta banda i també va estar tocant per New Orleans. En aquest tema vàrem tenir doncs els dos clarinets, un més agut que l’altre, tocant plegats la melodia i després gaudint cadascun d’ells fent els seus solos. A nosaltres ens va encantar aquesta nova sonoritat que ens varen oferir. Una balada dolça, on els dos clarinets varen fer una mena de diàleg, pregunta un i respon l’altre. Després d’una cosa tant preciosa varen tocar el Weary Blues amb un swing molt més viu. Aquí varen ser els tres vents els que varen ser els protagonistes, amb melodia i solos. No oblidem però, que darrera d’ells hi havia la Queralt i l’Albert, mantenint el ritme de manera incansable. Hi ha una versió “folk” interpretada pel Brother Oswald amb banjo a un ritme trepidant prou engrescadora. Després d’aquest tema varen tocar el  Texas Moaning Blues, un blues més lent. Aquí vàrem tornar a escoltar de quina manera feia parlar el seu trombó l’Òscar, amb sordina incorporada. Igualment el Ricard amb la trompeta i sordina va tocar el seu solo amb una gran calidesa i sensualitat. L’Oriol va fer-nos el seu solo ple de tècnica i sensibilitat i també l’Albert ho va fer amb molt de swing. Després va venir el Sweet Georgia Brown, tema que serveix de presentació dels coneguts GlobbeTrotters abans de fer els seus malabarismes amb la pilota de Basket. Aquí el Ricard hi va tornar fent-nos un solo delicat i preciós amb sordina a la trompeta. L’Oriol ens va deixar clavats una vegada més veient-lo anar amunt i avall del seu instrument, demostrant la gran tècnica que atresora i també l’Òscar va tornar a fer parlar el seu trombó, de vegades emprenyat i d’altres suau i delicat. Una Queralt incansable va fer-nos uns “quatres” amb l’Oriol, veient-la trepitjar les grosses cordes del seu contrabaix amb gran energia i concentració. Podem escoltar el Django en aquest tema amb el seu Quintette du Hot Club de France interpretant-lo amb la seva característica tècnica. Després va ser el gran tema Basin Street Blues, tema interpretat per Louis Armstrong i interpretat per multitud de Big Bands de l’època. Tema cantat pel Ricard, amb la seva característica veu, a lo Armstrong, amb gran delicadesa. El mateix Ricard ha tocat aquest tema multitud de vegades, i també acompanyant als nois i noies de la Sant Andreu Jazz Band, on també ho ha fet cantant. Després els vents varen fer els seus solos, el de l’Oriol molt delicat el de l’Òscar molt potent i precís el del Ricard. Aquest tema sol tenir un canvi de ritme al bell mig, on agafa un tempo més viu, on solen fer els solos els instrumentistes. Després, celebrant el 60è aniversari del Fidel, present a la sala, varen tocar un fantàstic Happy Birthday to you a ritme de Jazz. Tema que vàrem xiular tots plegats acompanyant a aquests grans músics. Sempre que hi ha participació del públic, aquest ho gaudeix d’allò més i s’ho passa pipa. I així va ser també amb nosaltres. Aquest havia de ser el darrer tema de la nit, però entre tots ens vàrem encarregar, aplaudint i xiulant, de fer-los sortir a tocar-ne un parell més, cosa gens habitual, ja que la majoria de músics fan només un tema bis. Aquest primer tema va ser el Jada, on ens hi vàrem tornar a trobar cantant tots i gaudint d’allò més mentre que el darrer va ser el magnífic What a Wonderful World. Aquest gran tema, magnificat pel mateix Louis Armstrong, i que hem escoltat tantes i tantes vegades, hem de dir però que mai ens cansaríem d’escoltar-lo, donada la gran transcendència de la lírica del mateix. La lletra, sovint oblidada en molts temes degut al nostre desconeixement de l’anglès, en aquesta adquireix una gran importància i tothom sembla que fins i tot la sap i la canta, i així va ser com vàrem acompanyar Ricard cantant aquest memorable tema. Ell ens va tornar a meravellar amb la seva veu i la seva manera de  cantar, amb la seva simpatia i tendresa de persona entranyable que és.

Concert per superar la crisi, concert que ens va fer sortir de la Llibreria el Siglo amb un gran somriure després d’haver passat un parell d’hores llargues gaudint amb la música, amb les cançons i la gran comunicació entre públic i músics, cosa que és bastant habitual en aquest magnífic indret, gràcies també a la gran personalitat dels nostres músics i a la gran recepció del nostre públic. Miquel Tuset

Crònica del 3r dia del 2n Festival de Jam Sessions a Sant Vicenç dels Horts

Dissabte 23 de juliol, dia complicat amb moltes activitats alhora, la qual cosa està molt i molt bé, considerant que hi ha d'haver en aquest nostre estimat poble gent suficient per anar a les diferents convocatòries. Així va ser, i a la plaça de St. Jordi hi va haver gent suficient per mostrar-se generosa d'audiència. Aquest dia era el dedicat a l'Escola de Música Moderna Sant Vicenç i als seus combos d'alumnes i professors.

El combo de professors va estar dirigit pel David Sam, professor de piano de l'escola, acompanyat per la seva pròpia formació, amb el Marc Bahamonde a la guitarra elèctrica, Jordi Jornet "Cobre" al baix elèctric i Dani Catena a la bateria. David és un gran músic, especialitzat més en el blues, però que és capaç de tocar diferents estils, com puguin ser balades  i estàndards de jazz. Els músics que el varen acompanyar varen estar a un altíssim nivell, en les seves diferents interpretacions i solos.

De fet, la nit va començar amb una gran actuació d'aquest grup liderat pel David Sam interpretant una sèrie de temes amb molta trempera, tècnica i sensibilitat. Esment especial a diversos blues que varen tocar que ens varen impressionar d'allò més.
El primer tema, a ritme de rock, un rythm&blues, amb una trempera important, amb la guitarra del Marc fent ja els seus primers rifs, va deixar pas al David a la veu, on va fer la introducció del tema. Després, ell mateix es va abocar a fer el seu solo tipus "Stride" martellejant amb suavitat el seu teclat. Marc va continuar amb un solo farcit de sensibilitat, ja des de l'inici, amb un crescendo posterior marcat per la secció rítmica. Tot seguit el tema cantat pel David, per ja anar acabant. Aplaudiments engrescats d'un públic que ja veia de quin pal aniria la nit.
Un segon tema "Mama I love you so" molt més pausat ens introduí més en l'univers musical d'aquest quartet impressionant. Tema cantat també pel David, i que ens recordava anys anteriors, tot i la versió més moderna que en varen fer. Després de la intro el Marc s'hi va posar amb un solo preciós, com n'és d'igual la melodia, acabant el rif cantat pel David, per tornar al tema.
Sense parar varen començar amb el tercer tema amb una força considerable i gran ritme. David cantant el tema, un altre rock and roll, molt més marcat que el primer, amb solos per part de tots, fins i tot amb el David a l'harmònica, amb ritme imparable ideal per ballar un bon "rock", enganxós rítmicament amb els canvis harmònics típics del blues. Tema molt aplaudit pel personal deixant pas al quart tema, amb un ritme trencat i assenyalat pel Jordi al baix. Un tema dels anys 60 de l'Steve Winwood, "Gimme some loving", i ja després dels primers versos i d'haver-los cantat repetides vegades, va començar el seu solo el Marc, amb una sensibilitat increïble, tot i les cridòries de la gent, que n'impedien l'audició amb prou claredat. Llàstima que hi hagi gent que no sap el què és més convenient per a la majoria. Seguidament qui va continuar amb el seu solo va ser el Jordi al baix, un solo esplèndid. El Dani a la bateria, va marcar uns tocs, a mode de solo però sense marcar-lo massa, però sí que va marcar uns contratemps molt ben executats. Seguidament el solo del David al piano, ric en idees i ràpid, molt ràpid i marcant el ritme trencat al final per fer la introducció al tema, ja cantat de nou pel David i ja arribar al final per acabar-lo de manera sobtada.
El cinquè tema ja ser a ritme de Boogie-Boogie, frenètic, però versionant un Blues el "Hoochie Coochie Man" del gran Willie Dixon i que va ser interpretat per primera vegada pel gran Muddy Waters. Després de la intro cantada s'hi va posar de nou el Marc, amb una trempera increïble a la guitarra, fent un gran i llarg solo, però que a nosaltres ens va semblar curt. De nou el David amb el tema i després ell mateix fent un solo "Stride" típic dels músics de Blues, solo increïble que va donar pas a la finalització del tema de manera abrupta, de cop.
El sisè tema va entrar amb un rif marcat per la guitarra bàsicament però també per bateria i baix iniciant el David un solo que es va anar convertint en aires aràbics per després tornar a l'essència del tema. Gran pianista David, i on ho podem comprovar és quan remena un piano acústic. Després, Marc s'hi va afegir amb el seu solo, nítid com el que més. Marc obté aquest tipus de so de la seva guitarra Gibson, guitarra vermella tipus "Lucille" del gran B.B. King. En finalitzar-lo varen continuar amb un tema cantat en castellà, Vete no quiero verte jamás, amb el so característic dels M-Clan, i que ells varen interpretar mantenint el feeling original del grup.
Varen finalitzar la seva gran intervenció amb un rock and roll cantat pel David i continuat amb el solo del Marc a la guitarra i el del David a l'harmònica, ja per tornar al tema i acabar una actuació memorable.
Si considerem que, mentre aquests grans músics tocaven, hi havia presents els components de tres combos d'alumnes de l'escola de música Sant Vicenç, convindreu amb mi que va ésser com una mena de Master Class dedicada als propis alumnes.

 Combos d'alumnes
Va començar el combo "liderat" per la cantant Isabel, i ho varen fer amb un tema funky, marcat per les guitarres i secció rítmica, tot i que va ser un tema instrumental, el qual va deixar pas a la formació completa, ja amb la Isabel per iniciar el segon tema. Aquest, el segon que varen interpretar, tenia un marcat accent bluesero, un rythm&blues, molt ben executat i cantat. Va començar a fer el seu solo a la guitarra el Rafa, també una guitarra de mitja caixa, típica de Blues. S'ha de dir que aquest combo estava format per la Isabel Jarque a la veu, Dani Catena a la bateria, Rafa Aguilar a la guitarra, Gabriel Romero  a la guitarra i el Carles Jarque al baix.
Varen continuar amb un tema de Bob Dylan, una balada preciosa que varen interpretar de manera excel·lent.
Després s'hi varen ficar amb un tema dels Pretenders, "Don't remember", tema amb un ritme suau però enganxós, i amb una melodia coneguda per tots, i que vàrem poder seguir, al menys internament. Tema molt aplaudit que va donar pas al següent, mantenint el ritme cadenciós, per un Dani a la bateria que va estar immens. El tema va ser "I wonder", cantat per la Isabel perfectament, per després començar amb un curtet i precís solo el Rafa, per tornar al tema cantat i acabar-lo. Després ens van presentar un tema propi, anomenat "Avui". Comença el tema amb una intro a la guitarra, per després iniciar-lo la Isabel, cantant en català. Tema a l'estil de balada, amb una melodia prou acurada i maca, que permet a la veu fer incursions en diferents registres. Amb un solo del Rafa, per després tornar a la melodia. Gran tema, amb uns aires melancòlics però amb un missatge de caire vital i finalment positiu.
S'hi varen posar amb un tema més marxòs, "I don't need no doctor", però mantenint el ritme cadenciós que la banda havia utilitzat durant tota la nit. Cantat per la Isabel en els primers compassos per després deixar pas al solo a la guitarra del Rafa qui fa fer un rif marcat, i on es va enganxar l'altra guitarra del Gabriel, repetint-lo tots dos. Un Dani sempre al darrera de la secció rítmica però sempre al cap davant mantenint el ritme d'una manera clavada i que va ser qui es va encarregar de tancar el tema amb un  redoble espectacular. Finalment varen acabar amb un tema del B. B. King anomenat "Nigth Life". Va començar la guitarra del Rafa fent el rif característic del tema per després deixar pas a la veu, bluesera, de la Isabel. Tema amb un ritme marcat per la caixa del Dani. En aquest tema hi va col·laborar el David Sam als teclats, la qual cosa va ser un luxe per a tots. Varen acabar el tema amb grans aplaudiments i ja per deixar pas al següent combo de la nit.

El segon combo van intervenir de nou el combo de professors amb el David Sam, Marc Bahamonde, Jordi Jornet, Dani Catena, Marc Ferrer a la guitarra i Marina Tuset a la veu.
Varen fer un tema molt marcat pel ritme funky i cantat per la Marina, de manera impressionant, tal i com ella ho fa, amb tot el cor. Després s'hi va posar el David fent un solo als teclats, amb un so mecànic, robòtic, per desprès canviar-lo a so d'orgue hammond. Tornem-hi amb la veu, per impressionar-nos a tots amb la força interpretativa. Fer el rif final i acabar de manera sobtada. Un molt bon tema, enganxós, ideal per ballar. Et fa bellugar l'esquelet. El segon tema va ser un tema típic de blues amb marcats canvis de ritme i cantat per la Marina amb el feeling adequat i que també et fa bellugar el cos. Gran interpretació de tots, en especial la del Marc Ferrer, que acompanyant a aquests cracks, no es va arronsar i que també va fer algun solo. Seguidament varen començar la Marina i el David sols un gospel típic de la Mahalia Jackson. Tot i el silenci inicial de dos músics, l'un al piano i l'altra a la veu, també ens vàrem trobar amb gent que, sense entendre res del que allí passava, xerraven sense cap consideració vers la resta, o sigui tots nosaltres, públic i músics. Després d'una llarga introducció d'ells dos sols, quasi sense ritme, el tema canvia finalment a un ritme ràpid i finalitza, a modo de crescendo, arribant al clímax final, apoteòsic, amb la veu de la Marina i el piano del David, junts amb una gran comunió. Gran actuació d'aquests joves músics, Marina Tuset i Marc Ferrer, acompanyats del combo de professors.

El tercer combo va estar format per la Mireia a la veu, Xavier Aymà a la bateria, Mariano al baix elèctric, Marc i Manel a les guitarres. Varen començar amb un tema amb un ritme molt marcat, i cantant la Mireia, cada vegada més, amb gran seguretat i força. Els riffs de les guitarres marcaven el ritme conjuntament amb la bateria. Primer solo de les guitarres per donar pas al tema cantat i finalitzar-lo. El segon tema va ser una balada dels Beatles, concretament del George Harrison, "Something". Per raons desconegudes, el so d'aquest combo, el so de les guitarres, va sortir distorsionat.....què hi farem! Després d'aquest preciós tema varen fer una altra balada, molt ben interpretada per la Mireia, conjuntament amb la resta de companys. Tema llarg, melòdic, que ens va emocionar. Varen seguir amb un tema marcat pel baix del Mariano, a ritme de swing, tema anomenat "I don't care", i tocat amb estil i sensibilitat per tots els joves músics. Ja em dit abans que cada vegada més se la veu més segura a l'escenari i també molt més segura cantant, i així ho constatem cada vegada que la veiem. El grup va anar seguint el tema amb aquest ritme tant marcat i varen finalitzar amb un redoble impressionant a càrrec del Xavier Aymà.

Bona actuació d'aquests joves músics, que varen donar pas al combo de professors per acabar aquesta darrera nit del 2n Festival de Jam Sessions. Varen pujar de nou el David Sam, Jordi Jornet, Marc Bahamonde i Xavier Aymà, substituint Danic Catena. El tema amb el qual varen iniciar aquesta recta final de la magnífica nit va ser un dels Specials, el "A message to you, Rudy". Un tema a ritme de reggae, interpretat magníficament per aquests grans músics. Amb un solo del Marc, tocat amb la nitidesa i claredat d'idees que el caracteritzen. Tema simpàtic i divertit que va servir per donar pas a un altre de més marxós que faria de "cirereta" per acabar aquesta magnífica nit. Tema iniciar per l'harmònica del David recolzat per un bon ritme marcat excel·lentment pel Xavi, i la resta de companys a les guitarres. Després, en David continuà el tema alternant-se amb el Marc a la guitarra, fent també veus els companys, a modo de "chorusses", i així continuà fins la finalització del tema, acabant-lo amb una parada brusca del ritme i fent un riff final tots plegats.

La nit havia d'acabar així, però havíem d'escoltar encara una nova veu d'una noia, la qual, acompanyada pel Marc Ferrer, van pujar d'alt l'escenari per interpretar un darrer, aquest cop sí, darrer tema. Tot i les dificultats interpretatives entre ambdós joves, els quals no havien assajat, tots plegats vàrem aplaudir amb molt de carinyo la seva interpretació.

Així vàrem donar per finalitzat el 2n Festival de Jam Sessions, donant les gràcies a tothom, public i músics que hi varen participar, i només esperar que el proper sigui al menys igual que aquest, i si podem, que sigui millor en tots els aspectes possibles. Miquel Tuset.