Una nit magnífica, corprenedora i sorprenent amb FIVE IN ORBIT.

 Les 4h 53m i escric aquestes ratlles una vegada he arribat a casa i m'he assegut davant de la finestreta del món. No ho puc evitar.....tot i que estic fet pols després d'una moguda d'una pila d'hores, tinc la necessitat de deixar penjades les meves impressions després dels concerts que fem al Jazz Club La Vicentina.  
La meva primera impressió, i la de quasi la majoria dels qui han vingut, és que ha estat un concert sorprenent, captivador, increïble, meravellós....i se m'acaben els adjectius......Un concert de FIVE IN ORBIT a la Sala Xica amb un fantàstic aspecte, un dels dies més plens, si exceptuem un parell de concerts anteriors.....Gent de diferents llocs s'ha volgut trobar al Jazz Club La Vicentina. Ha estat un concert emocionant, ja que la música que fan també ho és. Un concert on no s'ha escoltat cap estàndard (amb tot el meu respecte, "carinyo" i admiració cap els estàndards), i on s'han escoltat composicions de Bronner-Brandily-Ramon Fossati. Un concert on les interpretacions han estat a un altíssim nivell, aplaudides totes les intervencions a "solo", i totes les col·lectives, ja que FIVE IN ORBIT és "realment un grup".
Però qui són FIVE IN ORBIT? Són cinc músics de primer ordre, establerts a França. De fet el grup s'auto anomena Franco-Català, i són....Ramon Fossati, trombó / Olivier Brandiliy, saxo alt i flautes / Laurent Bronner, piano / Nicolas Rageau, contrabaix i Luc Isenmann, bateria.
Ens varen oferir 11 temes repartits en dues parts, dels quals, quatre varen ser novetats absolutes, mentre que la resta varen ser temes inclosos en el seu darrer i magnífic treball discogràfic anomenat FREAKS, un disc de Fresh Sound Records New Talent!!!!
Varen començar la primera part amb tres temes del seu disc, seguint el mateix ordre, que deu ser el natural, emocional i musical.

El primer tema Five Angels, composició col·lectiva dels tres compositors del grup, R. Fossati, L. Bronner i O. Brandiliy, començà amb una introducció del piano acompanyat de la resta de la secció rítmica, contrabaix i bateria, per deixar pas als dos vents fent la melodia. Un tema viu, que per començar va anar de primera. Després de la introducció va ser l'Olivier Brandily l'encarregat de fer el seu primer solo amb el seu saxo alt. Un saxo alt "made in Germany", però que sonava de collons, amb un so molt greu, per ser un saxo alt. Va fer un solo ple de swing, de ritme i molt ben executat. Els primers aplaudiments varen deixar pas al solo de Laurent Bronner, per fer-nos gaudir del so del nostre "vell" piano. Laurent va deixar clar el perquè és un dels pianistes de l'estat veí més considerat. Un solo nítid, amb claredat de idees i amb una molt bona improvisació. Sempre al darrera la resta de la secció rítmica amb el Nicolas Rageau i Luc Isenmann, mantenint en tot moment la pulsió rítmica. Després, els dos vents, varen tornar a fer la melodia inicial per així anar acabant el tema. Aplaudiments per aquest primer tema, que tot s'ha de dir, varen ser menys tímids que els que hem pogut escoltar en els primers temes d'altres concerts que hem viscut al Jazz Club La Vicentina. El tema va entrar bé i la música va ser totalment comprensible i compresa.

El segon tema va començar després que Ramon Fossati agraís a tots els presents la seva assistència i presentés de nou els membres del grup. Aquest tema va ser el que dóna nom al disc, FREAKS, tema composat per Laurent Bronner, i que va ser qui va començar a fer la introducció amb el piano, acompanyat d'alguns sons estranys. Va continuar tocant dues notes greus, mentre bateria i contrabaix anaven incrementant la tensió per després ser els dos vents els encarregats de fer la melodia del tema. Una melodia canviant, en la part "B", i de ritme també. Tema inquietant tocat a un nivell auditiu mig, tirant a baix, iniciant Ramon el seu primer solo de la nit, mantenint l'esperit del tema. Sempre al darrera la secció rítmica i en el "pont" a ritme de swing, increïble Ramon amb el seu so potent del seu trombó. Un bon solo, on ens ha demostrat la seva habilitat i tècnica. Aplaudiments per deixar pas al solo de l'Olivier Brandily, tècnicament perfecte, i amb una gran inventiva melòdica i rítmica, i sempre en un registre no massa agut, tot i que en alguna ocasió s'hi va acostar. Aplaudiments per deixar pas al solo de Laurent Bronner,  un solo clar i nítid, amb una tècnica vinguda del clàssic i sensibilitat majúscula. Els dos vents varen tornar a re-prendre la melodia, per esdevenir tots plegats en un final apoteòsic, proper a l'esperit de "l'avantgarde", i així, a mode de catarsi, acabar el tema, arrencant llargs aplaudiments i el primer crit d'admiració.

El tercer tema va ser el magnífic Naked Snake de l'Olivier Brandiliy. Tema inquietant, que amb els sons inicials ben bé et podies imaginar a la "selva" contemplant com canvia de pell una serp. Sons estranys, obtinguts dels cargols de mar i d'altre estris, fins i tot del piano modificat acústicament. Tots plegats varen aconseguir una mena de comunió amb el respectable. Seguidament, els dos vents varen fer la melodia, primer suaument, però després amb un so més pujat de volum, més intens, per baixar-lo, fent els dos vents una mena de so dissonant. Això va deixar pas al solo de l'Olivier, un solo molt bluesero a l'estil Jazzero. Per darrera, una secció rítmica matxucant el tempo, arrastrat, i Olivier fent-nos gaudir d'una gran interpretació. El tema "era seu" i així ens ho va demostrar en el seu magnífic solo. Va acabar fent, al final, aquelles notes dissonants. Aplaudiments i crits d'admiració per escoltar els primers sons amb "sordina" del trombó de Ramon Fossati. Tot això a un nivell acústic prou baix, i fent una mena de "Wha Wha" amb la sordina i la seva mà. El so anava pujant poc a poc, a mode de crescendo, per passar directament a tocar sense cap impediment, deixant el so més lliure i obert, però no amb un volum massa estrident. Aplaudiments, en acabar, i crits d'admiració per com va controlar el so del trombó, per continuar els dos vents amb la melodia inicial, tornant a la "coda", i acabar la frase amb aquell so dissonat, però no desagradable. Finalment, només el piano, contrabaix i bateria, amb un so fluix i un final, com si fos un crit, de tots els membres del quintet. Llargs aplaudiments varen deixar pas al següent tema.

 Aquestes fotos són del Víctor Cassí, amic aficionat que ve sovint al Jazz Club. Encara hi haig de posar les que ens fa el "nostre fotògraf oficial", Gustau Soldevila.


El quart tema va començar després que Olivier presentés de nou als músics i va ser un dels temes "nous", el Tribulus Terrestris,  tema començat amb suavitat però que després de sons guturals del trombó i d'un ritme in crescendo de tots plegats, els dos vents varen fer la melodia. Al cap de poc, i després d'aquest crescendo, tots muts, amb un quasi silenci, i fent sons repetitius mentre que Olivier va tocar la flauta, i poc després se li afegís Ramon amb el trombó i tots dos encaressin de nou la melodia. Altra vegada el trombó fent notes allargassades i al darrera una secció rítmica precisa, que afavoria la intervenció del trombonista, explorant sons diversos. Sense adonar-nos-en, el piano de Laurent va començar a sonar de manera quasi desbocada, amb una pulsió nítida i clara, mentre els dos vents feien una mena de salutació cíclica. Un solo de Laurent que ens va deixar bocabadats a tots. Aplaudiments en la seva finalització, i ja només sonava piano i contrabaix, fent una mena de "riff" repetitiu, ideal per deixar volar al imaginació de Luc Isenmann fent el seu primer solo de bateria. Un gran i llarg solo, interpretat amb total precisió i energia. Explorant els diferents sons de tots els elements de la bateria, però també mostrant-nos la seva riquesa rítmica. Acabant el solo, va reprendre el ritme viu del tema per permetre als vents d'incorporar-s'hi, fent la melodia inicial a mode de coda.
Varen acabar aquesta primera part amb un altre tema nou, el de Laurent Bronner anomenat Dogs. De fet, és ell qui el comença i tots amb un ritme i una cadència lenta, que poc a poc va incrementant la potència acústica, seguint una melodia un xic malenconiosa. Olivier va seguir amb un solo ple de lirisme i sensibilitat, que va fer anar creixent la nostra concentració. Un tema impactant, melòdicament i rítmicament parlant, sempre amb un crescendo, però que al final, va acabar amb el mateix solo de l'Olivier, d'una manera suau. Impressionant la música que ens varen oferir en aquesta primera part.
S'ha d'agrair la col·laboració de Jaume Farrés Paris , ja que gràcies a que ens va deixar el seu contrabaix, Nicolas Rageau el va poder tocar i tots en vàrem gaudir d'allò més.

El descans va servir per xerrar amb la gent i comentar com havia anat la primera part. Tothom estava molt sorprès i admirat d'haver escoltat unes músiques, que, per noves no varen ser infumables, ans al contrari, tothom les va assimilar ràpidament i digerir. Una persona amiga del meu germà Carles em va preguntar fins i tot...."D'on els has tret aquests músics tant bons?"....jo estava parlant amb el Ramon i el Fede, ambdós membres de "La Vizzentina Big Band" i no la vaig poder contestar.....És la història del programa de ràdio, etc....
Varen començar la segona part amb un altre tema del seu disc Freaks, el 45º angle, un tema de D. Best i que també comença amb sons estranys amb xiulets i demés. Ramon va ser qui amb el seu trombó va fer una mena d'imprecació. Després s'apuntà Laurent al piano, i tot això a  un ritme bastant "Bop", per dir-ho d'alguna manera...ràpid vaja. Laurent   va fer  el seu solo al piano i al darrera, bateria i contrabaix a "tot drap". Un solo, com el tema, bastant divertit, jo diria. Ramon va seguir col·laborant amb el seu trombó amb un solo farcit d'arpegis i escales, i obtenint del seu trombó sons, de vegades, guturals i algunes vegades sons molt brillants. Finalment va fer una mena de "Riffs" curts per deixar pas al solo del Luc  a la bateria. Un altre solo magnífic, i gens sorollós. Gran tècnica i control en tocar caixa, timbala i goliat, i sincronisme en el pedal del "Bombo". Els plats també varen brillar, i tots els sons barrejats a una velocitat inversemblant, arrodonint el tema a la perfecció. Finalment varen entrar els vents amb una mena de "lick" curtet per tornar a la "coda" del tema. El tema va acabar de manera sobtada i va arrencar uns bons aplaudiments.
El segon tema de la segona part va ser un dels nous i que no hi son en el Freaks. El tema es diu Night of the dead cats, composició de Laurent Bronner, la "nit dels gats morts". Com el títol ja indica, te tota la pinta de Inquietant i així va ser, ja que Laurent el va començar tocant poques notes, inquietes notes. Piano, contrabaix i bateria, aconseguiren  una atmosfera "especial". Seguidament, els dos vents varen fer també poques notes, les d'una curta melodia, per deixar pas a una mena de "break" i seguidament deixar pas a l'Olivier  a iniciar la seva particular visió del tema fent un gran solo, com ja ens tenia acostumats. En acabar va deixar pas al so potent i brillant del trombó d'en Ramon per fer-nos el seu solo. "Licks" diversos i repetitius, clau per seguir la música i per seguir els de vegades difícils solos dels músics. Un altre "break" i varen tornar al ritme inquietant marcat pel contrabaix del Nicolas i per la bateria de Luc i per iniciar el seu solo, el Laurent , fent-lo a un tempo doblat, igualment per tots, i tocant-lo seguint una mica l'estilística "Free", per després una vegada acabat, els dos vents fer la melodia inicial, amb aquell  regust "inquietant" i acabar el tema de manera suau, després d'una incursió dels dos vents.
El tercer tema de la segona part va ser el tema de la Carla Bley, el famós Chicken. De fet, el so de la "granja" el varen fer en Ramon i l'Olivier fent una mena de "lluita de galls" o quelcom de similar. Vàrem gaudir d'una bona estona escoltant com aquests dos grans músics obtenien sons similars als que se senten en una granja. En finalitzar aquesta "batalla", va ser l'Olivier qui va començar el seu solo, i pel darrera Ramon dialogant una miqueta amb ell. I sempre, la incommensurable secció rítmica, a tot drap. De cop i volta només va quedar el Nicolas amb el seu contrabaix, fent el seu solo, molt "picat" i ben marcat. Un solo més aviat rítmic, ja que el tema així ho marcava. Un gran solo tocat amb un "gran contrabaix", aplaudit en finalitzar-lo, per seguir els dos vents fent la melodia i acabar el tema de cop. Aplaudiments sempre, que demostraven de quina manera aquella música impactava en el públic. Un públic, que com a cada concert, es va mantenir totalment respectuós escoltant en silenci i gaudint de la música que ens oferien aquests grans músics.
El quart tema va ser un altre tema de Laurent Bronner, que està en el disc i es diu K. Varen començar els dos vents fent també una melodia un xic "malenconiosa". Nicolas va fer una mena de introducció, un solo perfectament executat, sense cap més so que el del seu contrabaix, bé, el contrabaix del Jaume Farrés. Un solo inicial prou llarg, per acabar-lo amb dues notes que obriren la porta a la intervenció de la resta dels músics, per deixar pas a la continuació del tema. El ritme, més viu, marcat per la bateria, amb tots els músics incorporats, fent una mena de diàleg el Ramon i l'Olivier. Xiulets i sons diversos amb "breaks" inclosos varen deixar pas al solo de Laurent. Un solo a ritme de "swing", rítmic i a vegades melòdic, quedant després només la màquina rítmica perfecte, la de piano, contrabaix i bateria. Un solo molt ben realitzat, i que finalment va permetre tornar a escoltar els dos vents i també els xiulets. I amb un silenci sepulcral, el piano tocant poques notes, varen permetre a l'Olivier iniciar la seva història soloística. Realment el conjunt sonava molt inquietant, fantàsticament inquietant, amb el so del trombó, so allargassat i així varen acabar el tema suaument.
Aplaudiments de tots i Ramon que va acomiadar el concert, tot agraint els presents la seva assistència,  interpretant ara el grup un tema del mateix Ramon. El tema és el darrer del disc i és el Line 475. Tema que va començar amb un ritme entretallat de la bateria i una mena de diàleg entre els dos vents. Ramon va iniciar el seu solo al trombó, sempre tant efectista i brillant en la concepció de les idees i en la interpretació. Un solo magnífic que va anar "in crescendo" a mica a mica, per finalitzar-lo com si res i deixar pas a l'Olivier que va fer el seu solo, amb la flauta però. I sempre al darrere, piano, contrabaix i bateria mantenint el ritme "entretallat" a la perfecció. Olivier va fer sonar la flauta de manera suau però també la va fer "picar". Aplaudiments per deixar pas a Laurent fent el seu solo al piano. Un bon solo que va deixar pas als dos vents fent la melodia del tema i acabar-lo de cop. Gran tema, com tots els que vàrem escoltar.
Els llargs aplaudiments em varen permetre acomiadar el concert llegint un text escrit per la Isabel Coixet parlant de com la varen impactar aquestes sonoritats.
El tema BIS, va ser també una novetat, Jungle Soul. Tema en el qual em vaig incorporar jo mateix amb el meu saxo alt, després que a l'hora de sopar, m'enredessin a pujar a tocar amb ells. Un tema molt divertit iniciat també amb sons diversos de xiulets, i que te una melodia prou enganxosa i simpàtica, la qual em va permetre fer un petit solo mentre ells, em feien una mena de coixí. De fet, va ser un privilegi poder tocar amb ells, sense haver assajat res de res, que te la seva gràcia. Al final, tot va anar baixant, el so i també nosaltres mateixos, baixant, baixant, fins tocar el terra, i de cop pujar i acabar el tema, tot i que jo no ho vaig fer bé, deixant anar algun esgarip. Ja em perdonareu. 
En definitiva, jo diria que va ser una nit magnífica de músiques, melodies i ritmes molt ben trobats, i tot passat pel sedàs del Jazz. 
Una última reflexió relacionada amb les persones i no els músics. Us haig de dir que, com a persones, són unes magnífiques persones, tots ells. Varen ser amables, simpàtics i unes persones prou extravertides, lo suficient per passar-s'ho d'allò més bé amb ells, com així va ser.
Miquel Tuset.