Doncs val més que em dediqui a deixar quatre ratlles sobre el concert d’aquest passat divendres amb en Jordi Bonell i amics i el seu projecte "Coral Pulse".
Haig de dir que vaig anar-hi amb avantatge respecte la majoria car, aquest és un disc que em va arribar des de Temps Record i que jo vaig posar en un anterior programa del Jazz Club de Nit, concretament en el 263. Ho sigui que ja sabia el que anava a escoltar, les músiques, però el que no sabia és que sonarien quasi millor que en el disc. Hi havia motius diversos entre els quals el fet que un directe motiva molt més, i encara més si és al Jamboree i dia de primera presentació davant de públic d’aquest projecte. Aquest és un projecte personal, jo diria que potser el més personal de tots els que ha fet el Jordi, i l’ha fet en un moment personal de màxima creació, maduresa i serenor. Un moment així s’havia d’aprofitar per crear una obra mestra i així ha estat.
M’imagino que devia pensar amb alguns dels acompanyants en el moment d’anar-ho composant, o potser no. Les idees bàsiques devien anar sorgint inicialment potser inconnexes, i després tot devia agafar cos a mida que pensava amb les veus (les tres del disc increïbles, tot i no poder-les escoltar juntes, car la Ganavya Doraiswamy no hi va ser, però sí les altres dues de Ferran Savall i Daniel Lumbreras) però també amb els altres músics. Per descomptat que les percussions havien de ser les de Roger Blàvia i Ramon Olivares, vells amics de músiques retrobades. En aquesta música aèria hi havia d’haver més cordes i l’arpa del Josep-Maria Ribelles i el contrabaix, en el disc, Pedro Campos i al Jamboree l’amic DeeJay Foster són les que hi van ser. De fet aquest i en Roger Mas, piano, són inseparables i companys de molts projectes entre els quals el de Roger Mas Trio amb Jo Krause. Roger substituí a Iñaki Sandoval ara mateix per terres del nord d’Europa dirigint una de les millors universitats d’Estonia, ni més ni menys. També devia pensar en els metalls i el seu amic de fa tants anys, en Matthew L. Simon. El més mestre de tots es va fer esperar de la mateixa manera que en el disc, car en Carles Benavent, el més internacional dels nostres músics el qual va compartir escenari amb Paco de Lucia, ho ha fet i potser encara ho fa amb Chick Corea i molts altres, va aparèixer en el darrer tema que ens van oferir en la nostra cova-cava. Vet aquí doncs que en aquest moment hi havia a l'escenari el Carles Benavent Trio, amb els Rogers, Mas i Blàvia, alhora que tots els demés.
Hi vaig ser en els dos passes per motius diversos. En el primer vaig fer fotos presencials, enregistrar alguns vídeos, i tot això penjat in situ, excepte els vídeos als quals els costa bastant pujar dalt del núvol. Escoltant sí, però captant imatges. La música entrava sola i sense cap dificultat. Les precioses melodies flotaven per la sala. Les veus, magnífiques de tots dos, captaven encara més la nostra atenció per la interpretació artística d’aquests dos joves mestres. Ferran Savall és conegut per la seva participació amb projectes diversos com són els de l’amic Jordi Gaspar i d’altres més; també ho és per ser qui és i d’on ve, tot i que el més important és el què ell fa, que és magnífic. Daniel Lumbreras és un descobriment, un talent nou i així el va presentar en Jordi en parlar d’ell tot i presentant el tema que seguidament tocarien. Vaig posar que aquesta era una música que havia estat parida per fer feliç a la gent i em reafirmo en escoltar de nou tot el segon passe enregistrat amb el meu P9 Plus. Tot i tenir el disc a les mans, em plau més escoltar el directe del segon passe on m’hi puc trobar a mi mateix en quasi cos i ànima.
Jordi va estar tranquil, com a casa, què és com se sent ell a molts escenaris després de tants i tants anys trepitjant-los, i el públic, amics i aficionats, va estar bocabadat en els dos passes i va omplir el Jamboree en cadascun d’ells. Després de cada tema, aplaudiments, oles, i més manifestacions de goig sorgien del pati de butaques per tota una colla d’entusiastes aficionats que li reconeixen el seu mèrit, el mèrit de tots els qui l’acompanyaven. El seu so va ser delicat, moltes de les vegades, i quan va ser més elèctric, també ho va ser però controlat. Les melodies fluïen de la seva guitarra amb total transparència, lleugeres, flotant per sobre els nostres caps. Els acompanyants, de luxe, li donaven un total suport rítmic, del qual no s’havia de preocupar. Tothom sabia el que havia de fer i ho feia amb la màxima professionalitat. Els solistes s’anaven intercanviant; Roger Mas al piano hi participà en alguns temes, en d’altres no, car els temes requerien diversa participació. La secció rítmica, potent, de contrabaix, bateria i percussions, feia anar alguns dels temes amb un groove imparable, un tempo doblat que sovint el solista interpretava a la meitat, amb notes llargues que contrastaven en com caminava el tema. La presència de Matthew Simon, en Mateu que va dir el Jordi, en dos dels temes del disc i en el darrer amb tots plegats, va donar el toc melòdic del metall primer amb sordina i després amb el fiscorn, amb unes precioses melodies i millors solos.
Un concert que va començar amb el “Qué será” i el Ferran Savall a la veu, per seguir el “Nature”, a guitarra solo en un tema exquisit. Amb “Dues cançons” s’hi va afegir el so de l’arpa amb el Josep-Maria Ribelles en el "Dona de l'aigua", per després seguir amb un tema que no he pogut reconèixer en el disc. Seguidament “Des de la finestra” va propiciar la presència de la increïble veu de Daniel Lumbreras, per després seguir amb el “Breakfast at Mele’s” amb la trompeta amb sordina de Matthew Simon. Va seguir a l’escenari canviant per un metall més càlid, el fiscorn en el tema “Indian Winter”, aquest però amb una magnífica intro a contrabaix solo a càrrec del gran DeeJay Foster. Anàvem acabant però encara havíem d’escoltar el tema que dóna títol al disc, “Coral Pulse” de nou amb la exuberant veu de Ferran Savall i el concert s’havia d’acabar amb el gran Carles Benavent, fent una intro a baix elèctric primer solo i després amb el Jordi, bateria i percussions, tot això per poder-lo escoltar tocant el baix com només ell sap fer. Amb una intro de 1, 2, 3 i....van encarrilar el final del concert amb el tema “El despertar” on s’hi van afegir tots els possibles, és a dir, veus i metall, exceptuant el contrabaix, car la batalla la hauria perduda havent-hi qui hi havia en els més baixos. Només hi va faltar l'amic comú i mestre dels vents i més de totes les flautes, en Jorge Pardo Cordero.
En definitiva un concert per a mi entranyable i amb una música que a mi em va deixar en un estat ple de felicitat. I és que només em vaig deixar portar pel que sonava sense fer cap altra valoració ni comparació. M’agradava. Ja m’havia agradat tot i preparant el programa de ràdio i el directe més encara veient els músics, les persones, i com ho vivien.
En Pere Pons hi va ser fent els honors en els dos passes, i parlant amb ell comentava que aquest era el concert del mes, i jo que li vaig dir de l'any. Felicitar a l'Àlex Monsoliu pel magnífic so obtingut, cosa gens trivial considerant la quantitat de músics que hi va haver a l'escenari, i la barra va somriure amb la joventut i simpatia de Marlene Martin. Voilà.
Miquel Tuset i Mallol.
.jpg){kind=link}
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada