Doncs un dissabte que vam aprofitar per anar al Jamboree per a gaudir de la proposta d'aquesta potent cantant, filla del gran Jon Hendricks, Michele. Ens va sorprendre la presència escènica, personalitat i empatia amb el públic, vaja, el que es diu vulgarment "taules". Aquestes però, semblen predominar en els artistes de l'altre cantó de la bassa, això sí, amb més o menys simpatia i sempre amb molta professionalitat. No vol dir això que els nostres músics no en tinguin, que sí, però més els que com l'Albert Marquès viuen i respiren l'ambient novaiorquès. Una proposta amb la formació de Michele Hendricks veu, Toni Solà saxo tenor, Gerard Nieto piano, Ignasi González contrabaix i Andrea Michelutti bateria.
El quartet de Toni Solà, en aquest cas trio amb el Gerard i l'Ignasi, varen estar acompanyats pel baterista italià Michelutti al qual hem vist força vegades en concerts a casa nostra tot i acompanyant grans màsters del Jazz mundial com Jerry Bergonzi i demés. Una base rítmica potent doncs, liderada pel multiinstrumentista Nieto que va servir de suport base pel solista i líder Toni Solà i la magnífica cantant filla del mestre Hendricks.
En Pere Pons ja ens parlava així del projecte que havíem de veure:
Filla del gran Jon Hendricks, una autèntica llegenda del jazz vocal, la cantant Michele Hendricks presentarà al Jamboree les seves credencials a l’entorn d’un repertori on no faltaran clàssics del jazz, el blues, el pop i els més diversos gèneres. Més enllà de les tècniques de l’scat i el vocalese i del coneixement profund de veus com les d’Ella Fitzgerald i Sarah Vaughan, Michele Hendricks sempre ha mantingut obertes les oïdes per a combinar altres registres provinents del blues, el funk i el pop. És per això que els seus concerts sempre són atractius per a tota mena de públic. Una celebració de l’art vocal.
Doncs així va ser, una celebració de l'art vocal i jo afegiria de l'art de la improvisació vocal en "scat". Poques cantants hem vist que improvisin a cada tema com ella va fer, i a més a més fent-ho la mar de bé. Amb una altra solista a l'escenari, Solà va poder gaudir compartint amb ella els seus sempre insuperables solos encabits en l'estil més "mainstream" amb espurnes de R&B quan convenia. El primer tema que van fer, ple de swing i tempo fast va ser-ne un que la gran Ella Fitzgerald interpretava molt i a ella li van dedicar, després d'uns magnífics solos de Solà i Nieto, a tot tren, gràcies al "walking" de l'Ignasi i el magnífic swing de Michelutti. Els "quarts" els va fer Michele amb el baterista, la cantant fent-ho improvisant en "scat". Geni Barry l'hauria acompanyat si hi hagués estat, segur més que segur. Michele va parlar-nos del tema anterior i presentà el següent anomenat "Cha Cha". I amb aquest càlid ritme ens va embolcallar ella i el quartet. Solà ja inspirat en el tema i ritme, va desenvolupar un solo potent amb els seus recursos habituals i fraseig personal. Gerard s'hi va posar de la mateixa manera, amb una digitació pulcre i sentit del càlid ritme mentre contrabaix i bateria li fornien el suport necessari. L'entranyable Ignasi també s'hi va ficar amb un solo força melòdic, amb bon gust i tempo. La magnífica cantant hi va tornar amb el tema, amb un chorus sencer per acabar el tema.
Ella mateixa es va encarregar de parlar del tercer tema, del qual n'havíem de conèixer la melodia i el títol. I sí que ningú va lligar el tema en la Intro i sí que ho vam fer quan va començar amb la coneguda melodia de "Tea for Two". Primer chorus fet a tempo medium i següent doblat de tempo i així va segui el tema i ella improvisant en "scat"· de manera magistral i amb la màxima llibertat. Tècnica i bon gust a l'abast de no gaires "singers" a la vegada que simpatia i bon rollo a l'escenari. Potser fa un excés de notes però el resultat és excel·lent i encoratja al públic i músics. Nieto va ser el primer que s'hi va llançar a "tot drap" seguint amb el tempo doblat i tècnica impressionant alhora que llenguatge jazzístic, i de la mateixa manera Solà s'hi va llençar, amb una demostració de tècnica tocant les notes de més curta durada amb precisió i bon gust i ritme. L'Ignasi estava en la seva salsa, desinhibit i ràpid, en un dia d'aquells de gaudi personal al màxim nivell tot i formant part d'un magnífic projecte, ell, que participa en els millors que podem veure. La magnífica cantant va acabar el tema tornant als inicis d'una melodia súper coneguda i per això no escoltada massa darrerament. Allò de, "fa temps que no l'escoltava, però te la podria cantar sense tremolar".
Michele va presentar-nos el següent tema, el simpàtic "Goody Goody" cantat per tanta gent com per exemple al delicada Peggy Lee a tempo manouche, la sensual Julie London i tantes altres. Michele i els seus la van "entomar" amb més marxa i "gresca" amb l'ànim en alça per acabar-nos d'aclaparar. Un tema divertit i farcit de swing i sobretot en la interpretació potent del Toni al tenor on se'l va tornar a escoltar en l'estil on se sent més còmode i també amb la sonoritat, la més texana de totes. Gerard ens va meravellar igualment amb un solo farcit de gust i melodia, deixant pas de nou a la cantant la qual encarà el final del tema, acabant-lo entre força aplaudiments. I amb tot això només estàvem a la meitat del concert, amb un Jamboree amb una bona entrada, amb molts guiris i també gent de casa, i havent escalfat l'ambient el quintet de Michele de la manera més adequada, amb el Jazz més divertit i ballable, que no sempre hem de considerar aquesta música com a "seriosa". El mateix Sonny Rollins era dels que deia que amb el Jazz s'havia de gaudir i fins i tot ballar, coses aquestes que es varen "prohibir" a les primeres èpoques del Be Bop. Temps era temps. Voilà.
Miquel Tuset i Mallol.
.jpg){kind=link}
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada