......avui encara amb el record del magnífic concert viscut ahir al Jamboree amb el gran Harold Mabern & Eric Alexander Quartet, increïbles tots dos co-líders, i també el més "nostre" Thomas Kent Warburton Jr..
Segons el meu humil parer, ahir vaig "entendre" que hi havia dalt l'escenari quatre músics les similituds dels quals anaven "dos a dos". És a dir, els estils del mestre Harold al piano i el del bateria Bernd Reiter eren força similars, mentre que l'Eric i el Tom es podien situar en un altre context, i si apurem més, també els podríem disgregar, car el Tom es podria encabir en un context més modern que el del mestre del tenor Alexander.
Les maneres percussives en tocar el piano del mestre Harold i la manera com interpretava el baterista (per mi, massa repetitiu i previsible sobretot en els solos) es desmarcaven de la resta de companys. El tenor va ser per a mi l'estrella més brillant per diversos motius entre els quals el so obtingut del seu instrument, càlid en les balades i mai metàl·lic (i no és que això sigui cap pega) a la vegada que ràpid en el seu fraseig més modern, i un gran domini de l'instrument en tot el seu recorregut. Al pianista l'emmarcaria jo en un estil on el domini de la mà esquerra és quasi més important què el de la dreta, fent aquesta en els solos, digitació àgil però no massa duradora, acompanyant ben aviat a l'esquerra a base d'acords amb excessiva pulsació i martelleig.
El baterista Bernd va acompanyar amb bon swing millor que solejar, on el seu fraseig va ser repetitiu i no només en un determinat solo i tema, sinó que també en d'altres temes on es podien escoltar fraseigs similars sinó iguals. Tom va complir de sobres, i més encara en els seus solos, sobretot en un del segon passe, un blues, on va estar magnífic. En general va ser un bon concert, car l'esperit vital del projecte t'encomanava l'energia que et feia bellugar el cap d'un cantó a l'altre. La "cirereta" la vam poder escoltar en el bis del segon passe, on el Harold va agafar el micro, i dempeus davant el piano va començar a parlar mentre l'Eric s'asseia a la banqueta i el començava a acaronar, el piano, és clar. Les paraules es van convertir en un autèntic blues de Memphis, Tennessee, interpretat més que cantat, que també, on el vam poder escoltar fent també espurnes d'improvisació Scat, moments màgics que en Pere Pons va filmar. Un increïble per inesperat final que supera en escreix les meves apreciacions estilístiques. Però que cony, ho vaig comentar ahir i avui em reafirmo. El piano i demés va sonar tant bé gràcies a la perícia de l'Alex Monsoliu, mentre que la barra va somriure gràcies a la simpatia del sempre entranyable Òscar.
Miquel Tuset i Mallol.
.jpg){kind=link}
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada