Doncs aquest divendres el portava jo esperant ja feia uns quants dies. L'assumpte és què la persona visible organitzadora dels concerts de Contrabaix, en Christian Boguslawski, m'havia proposat de fer una entrevista a la Giulia i passar-la pel Jazz Club de Nit el dimecres de la mateixa setmana, la qual cosa vaig fer.
Tenia moltes ganes d'escoltar el projecte a trio de la Giulia tot i saber i reconèixer-la com una de les compositores més en forma del moment actual alhora que gran contrabaixista. Els seus projectes són diversos i van des del seu Giulia Valle Quintet, al Libera, passant pels projectes relacionats amb la dansa. Jo diria que en la majoria de projectes Giulia compta amb la mateixa base rítmica que l'acompanya des de fa tants anys, amb el Marco Mezquida, piano i David Xirgu, bateria. Aquest parell de músics són uns dels més sol·licitats i participen en multitud de projectes tot i acompanyant diversos líders com és el cas del Jordi Vidal Sextet, Miguel Fernández Quartet/Quintet, Gabriel Amargant Quintet i molts més si parlem del Marco, i si parlem del David, aquest col·labora en innumerables formacions entre les quals la del Gorka Benítez Trio, amb Dani Pérez, guitarra.
L'assumpte és que vaig arribar ben aviat però sense poder aparcar havent de "pringar" portant el cotxe al pàrquing més proper. La Sala de l'Ateneu és un petit auditori amb una bona acústica i proximitat del públic, tot i que per a mi, acostaria encara més els músics ja quasi a tocar del públic, enfortint la sensació que s'obté estant ben a prop dels artistes.
Després d'una breu presentació dels artistes (ja m'agradaria a mi saber-ho fer tan curt) van sortir tots tres i jo diria que la Giulia va fer una breu presentació del què escoltaríem tot i comentant que aquest treball el van enregistrar en directe al Sant Francisco Jazz Center el 17 i 18 de juny de 2015, tot just fa un any.
El que jo recordo, musicalment parlant, és que la sensació de moviment, de caminar, del Groove, ens va acompanyar des del primer moment fins el final, aturant-se si es pot dir així, en el tema dedicat al fill del Martí Serra. Totes les composicions de la nostra líder tenen una marcada empremta personal musical, però més es podria dir sobre el marcat estil relacionat amb els ritmes, diversos i entretallats, per dir-ho d'alguna manera. Crec que no vaig parar de bellugar el cap i els peus portant el ritme i a vegades intentant-ho sense aconseguir-ho. Si a això li afegim la plasticitat visual dels músics sobre l'escenari, cadascun amb la seva particular connexió amb la terra, convindreu que l'espectacle havia de ser magnífic, com així va ser. L'un al piano, tot i bellugant-se amb el cos, a vegades quasi a tocar del cap a les tecles, a vegades recte com un sant pau, i sovint aixecat manipulant les cordes i platerets col·locats damunt de l'instrument. L'altra, dreta i vestida com sempre va tota ella de negra, abraçant el seu contrabaix tot i cantant les notes en les improvisacions, i bellugant-se tot i acaronant-lo i sobretot somrient quan algun dels dos mestres en "feia alguna de grossa", cosa meravellosa. I ja pel baterista, impertèrrit i amb una concentració total (com la dels altres dos) seguint tots els canvis rítmics de cadascun dels temes sense mirar cap partitura, erecte com si medités (que segur fa o ha fet) i també a vegades somrient compartint joia amb els altres dos tot i escoltant les seves petites meravelles. Si a tot aquest espectacle "plàstic" li afegim la música i els ritmes, convindreu en pensar que devíem arribar a les més altes cotes de satisfacció col·lectiva.
Musicalment va ser extraordinari, sí. Sempre en permanent estat d'alerta, i parlo per mi, tot i escoltant les melodies i les seves variacions i també intentat copsar per on anirien.
Giulia va estar simpàtica, mesurada però simpàtica, explicant de tant en tant els temes que havien fet i el que havia de seguir. La seva manera de tocar el contrabaix, musical i rítmica és també farcida d'imaginació i potència. Les seves composicions tenen un aire modern actual lluny de cap estereotipus. El sentit del ritme d'aquesta italo-catalana és brutal per la seva subtilesa, no ens confonguem. La música és mediterrània però també universal.
Marco va estar genial, com sempre que l'escoltem i que ja són unes quantes vegades. Imaginatiu en les improvisacions i sempre mostrant-nos el seu particular llenguatge musical, la seva personal manera d'entendre la música en general, que no solament el Jazz. La compenetració amb el David i la Giulia va ser total, tot i fen el bis crec que de la seva ploma.
El mestre de molts bateristes actuals en acció, David Xirgu es va mostrar amb una total exquisidesa a l'hora de tocar els diversos plats i hi-hat alhora que amb els diferents tambors, caixa i bombo. Discret i delicat, sovint i quan convenia es va mostrar agressiu i potent en el so i volum, i tot això sense despentinar-se. La gran sincronització de moviments li permet també fer polirítmies diverses, cosa difícil de fer i també de seguir, per els atònits espectadors de tal mestria.
Per acabar-ho d'arrodonir i ja al final, vaig poder felicitar-los a tots tres i vet aquí que un dels discos que allà hi havia va anar a parar a Sant Vicenç per poder sonar en un proper programa del Jazz Club de Nit.
Miquel Tuset i Mallol.
.jpg){kind=link}
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada