Doncs aquest va ser un dijous complet, amb música diversa i amistats perilloses...he M'explico.
Prop de les 20h dels dijous és l'hora de començar a 23 Robadors. Un espai convertit de fa temps, conjuntament amb el Soda Acústic de Gràcia, en el lloc on l'avantguarda s'hi troba més a gust. Ara també és el moment de recordar a la Sala Fènix, on també s'hi fan i s'hi han fet concerts on la música d'avantguarda és la protagonista. I diguem-ho així només per definir-ho, definir-la, la qual cosa no agrada a ningú. Bé, l'assumpte és que a 23 Robadors es van iniciar les Free Session del 2016 amb una formació extraordinària i deu ni do de lo nombrosa amb gent com: Marco Mezquida, Ivan González, Marcel·lí Bayer, Albert Cirera, Johannes Nastejo i Núria Andorrà. Un excels sextet amb la participació de la percussionista Andorrà, col·laboradora en projectes diversos amb l'Agustí Fernández, mestre de tots ells.
Un sextet que ens va oferir una molt bona estona de lliure improvisació amb dos "temes" a temps normal i un "bis" que va sorgir amb ganes del mateix escenari. Tot i ficant diners a la "guardiola", anàvem escoltant el darrer i magnífic tema sorgint del no res, com tots els que escoltem en aquesta cava-cova del Free. Del "no-res" passem al "tot-es".
Després d'aquesta estona on l'escolta en silenci és fonamental, (com en totes les actuacions en directe), vaig deixar-me caure al Jamboree a veure i escoltar la formació liderada pel jove de Granollers resident a Nova York, Albert Marquès. Tenia ganes de veure i escoltar com havia progressat des de la darrera vegada que el vaig veure a la Nova Jazz Cava ara fa un parell d'anys, crec, en un concert doble que ens va oferir el Valentí Grau, amb el projecte i darrer disc aleshores de Perico Sambeat i també el de l'Albert Marquès, aquest darrer acompanyat dels germans O'Farrel des la ciutat dels gratacels. Dia on vaig poder comprar el seu disc, també el del Perico, per poder-los posar al programa Jazz Club de Nit, la qual cosa vaig fer posteriorment. Aquest dijous al Jamboree hi havia la possibilitat de gaudir també escoltant i veient al gran mestre de les baquetes, en Marc Miralta. Una oportunitat que no vam perdre en Joan Recolons, David Carreras i jo mateix, a banda de la bona assistència de públic en el darrer passe de les 22h. Un projecte farcit de temes propis, estils diversos, balades i ritmes càlids. Em va agradar força el "set" de temes presentats...començant pel "Caravan", seguint després amb un tema dedicat a la seva àvia, crec recordar.
El tema "Granollers", un tema amb aires flamencs de títol "Buleria Brooklyn" o similar. Un tema a piano solo magnífic, crec que de Chick Corea, i ara no sé si m'equivoco i el va fer acompanyat. Coses d'escriure la crònica uns dies després, o sigui a vui, diumenge 10 de gener, ja quasi dilluns 11. En fi, el músic estava a gust, recolzat per una bona part del públic amb lligams familiars, i amb la resta de públic agraït pel seu esforç i talent. Va presentar cadascun dels temes sense cap inhibició, a l'estil americà jo diria, i es va mostrar content de poder tocar al Jamboree. Crec que va sonar algun estàndard a banda del primer la qual cosa ara no recordo, tot i ser el gruix dels temes de factura pròpia. El van recolzar dos amics, en Pep Colls, baix elèctric i Marc Miralta, bateria. Segons ens va dir ell mateix, amb el Pep van estudiar junts al Conservatori jo diria que de Granollers i allà ja van quallar una amistat que ha durat i durarà tota la seva vida. Marc va estar sublim acompanyant uns ritmes força entretallats on la oïda del mestre va ser fonamental per acompanyar al líder a la perfecció. Els seus solos també van ser sublims com molt bona va ser la feina que va fer el baixista Colls, també amb un bon seguit de solos. En definitiva una molt bona nit, diversa amb temes Latin també i un líder que es va mostrar com un sòlid pianista i compositor.
El comentari sobre les "Amistats Perilloses" està relacionat amb la posterior incursió a trio en un bar per "tastar" una Absenta de 50º. L'estona xerrant dins del bar i la posterior xerrada a peu de carrer parlant sempre del que ens entusiasme, i la sorpresa agradable de trobar-nos (de fet em va trobar ell a mi) al Felipe Muñoz, el qual s'esperava als col·legues músics per agafar un taxi i anar a l'aeroport i pujar a un avió en direcció Ecuador per fer allà alguns bolos....i xerrant fins les tantes...i després passant una nit de mil dimonis "paint" l'Absenta dels collons.
Miquel Tuset Mallol.
.jpg){kind=link}
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada