Marco Mezquida Trio featuring Bill McHenry i de convidada la Sílvia Pérez Cruz, 12 de gener de 2016

Doncs vam anar a veure el darrer projecte de Marco Mezquida Trio, Cantabile amb la participació també en el disc del gran saxo tenor americà, a mig camí dels EEUU i Catalunya, en Bill McHenry. Un Jamboree ple en els dos passes amb força públic i músics amics, va donar el caliu adequat a l'esdeveniment, per altra banda recolzat també per la presència del productor del disc presentat, l'amic i director i ànima de Fresh Sound Rscords, Jordi Pujol Baulenas. No només ell hi era, si parlem dels professionals d'això que es diu Management sinó que també la Rosa Maria Galbany hi va fer acta de presència. Músics amics n'hi va haver en els dos passes, la qual cosa vam poder constatar nosaltres, els "malalts de Jazz" en paraules del Pere Pons, presents en les dobla convocatòria. El gaudi va ser extrem i pels qui encara no havíem escoltat el disc, ho va ser encara més. Jo vaig reconèixer però algun tema que el mateix Marco hauria tocat en d'altres indrets i em ve al cap el dia del Palau de la Música, on el gran pianista va fer el seu primer Palau a piano solo. Jo diria que algun dels temes que van sonar al Jamboree també ho van fer al Palau. Pel que vaig esbrinar, tot i escoltant la presentació que ell va anar fent dels temes, no masses anaven dintre del disc, tot i que sí alguns. 

Foto de Dani Álvarez
Bé, el Marco Mezquida Trio va venir al complet amb en Marko Lohikari, contrabaix  i Carlos Falanga, bateria. En Marco, així com tots els músics que tenen projectes que duren alguns anys, són fidels a la formació original, si tot és possible i no hi ha cap daltabaix. Així és doncs que aquest potent trio es va presentar de nou a la nostra Cova-Cava, amb la presentació però del gran saxo tenor americà Bill McHenry. Aquest músic, també de l'ona Fresh Sound New Talent com el mateix Marco, és un mestre de la modernitat amb interpretacions rallant el Neo-Bop quan vol i quan no, situant-se en l'atmosfera adequada al projecte com va ser el cas. Els seus solos van anar farcits de notes llargues i no gens amb manifestacions súper ràpides i força rebuscades, al menys això em va sembla a mi. El vaig veure (escoltar) bastant contingut en la forma i ben situat en l'ona musical del líder de la formació. És clar que també ens va mostrar d'altres aspectes de la seva música, però jo incidiria en aquesta contenció interpretativa, de grandíssim nivell, és clar. 

Parlar de com toca el piano en Marco Mezquida és quelcom més difícil del que un es pensa. Jo, particularment crec, que per fer una valoració adequada de la música anomenada Jazz o similars, s'hauria de "saber" més i més sobre la pròpia teoria i praxis musical. Sí que podem dir, i així ho fem, que això que escoltem, "m'agrada o no m'agrada". És així de senzill i simple, però darrerament se m'ha ficat al cap el pensar que si l'oient coneix la teoria i praxis musical, i la dificultat que representa tocar un instrument bé, o molt bé, doncs això  li dóna un plus de coneixement i de millor comprensió del qué està passant en aquells moments. Així mateix ho sento quan estic escoltant música i tinc a la vora un músic que segur comprèn moltes coses que jo no puc entendre. Així em va passar en aquest concert, on en el segon passe tenia al meu costat al Jöel González mentre al darrera tenia a Martí Serra i Gorka Garay i una mica davant i assegut a un tamboret, a Gabriel AmargantJa sé què és evident però ho volia deixar palès en aquesta crònica. 

Doncs ara sí que ho tinc difícil parlar de com toca el piano en Marco, oi? Tot i així ho faré tot i dient-vos d'entrada que sembla haver aconseguit una molt personal manera d'interpretar al piano i no només per les seves incursions a les cordes de l'harpa i més per les seves "melodies", ja característiques i amb segell propi. És clar que això ho reconeixem pocs, no gaires, alguns, potser més dels què em penso, tots nosaltres seguidors i admiradors d'aquest jove crac que encara n'hi falten un parell per arribar a la trentena. Les seves "cançons" les reconeixem ben aviat i sempre gaudim amb les seves posteriors improvisacions. De la tècnica prou no en puc parlar gaire, tot i saber valorar (em penso) la suposada dificultat del què escolto, i de com la mà esquerra fa i desfà mentre la dreta vola literalment. Acords a vegades dissonants enriqueixen encara més la proposta melòdica i la rapidesa en la interpretació van de la mà amb la delicadesa. Deixem-ho aquí acabant dient que el que fa en Marco m'agrada molt.

Els dos "fidels" acompanyants tenen un nivell interpretatiu a l'alçada del líder i nogensmenys i per això estan on estan. Marko Lohikari un Suec a Mallorca és una de les "bèsties pardes" dels contrabaixistes del país, i forma part de projectes diversos amb noms propis com el de Carme Canela Quartet amb la qual van venir al Jazz Club La Vicentina el desembre de l'any passat. L'altre master acompanyant és un dels bateries més sòlids i també delicats de l'escena de casa nostra, en Carlos Falanga, argentí ell, forma part de projectes tant importants com el del Juan Pablo Balcázar havent editat el seu primer treball discogràfic anomenat Gran Coral disc que vam posar en un anterior programa de ràdio a Jazz Club de Nit. Mestre ell en això de dominar les baquetes, va fer com el seu company, una gran demostració de domini i tècnica en els seus solos a la  vegada que ens va semblar el que sempre diem, (el que sempre dic), que no fa falta tocar fort perquè soni bé. 

Hi va haver però una molt agradable sorpresa, en els dos passes, i va ser la presència a l'escenari de l'entranyable persona i una de les millors veus de l'escena mundial, na Sílvia Pérez Cruz cantant dues cançons que cassaven la mar de bé amb la presentació del disc del Marco anomenat Cantabile. I tal i com ell mateix va dir, qui millor que acompanyar-lo en aquest el seu Cantabile que na Sílvia Pérez Cruz, una de les millors veus que podem escoltar actualment. L'escenari es va omplir de la llum d'aquesta magnífica i simpàtica dona amb la sola presència al piano de l'amic i líder del projecte presentat aquella nit. Pel que va dir en Marco mai abans havien tocat junts, però nosaltres no vam notar cap desavinença i menys cap manca de res, musicalment parlant. Van interpretar dues meravelloses cançons, delicades i suaus, la segona amb aires i ritmes brasilers, i amb una gran dificultat interpretativa pel que fa a la melodia i pròpia lletra. Una demostració d'amistat per part de tots dos, l'un convidant-la i l'altra essent-hi amb la mateixa energia i simpatia i millor veu, en els dos passes i nosaltres que ho vam gaudir per duplicat, tot i ser el concert el mateix en els dos bolos, teòricament, vam poder escoltar algun tema en el segon que no havíem escoltat en el primer. Un dia que no ho enregistro i ves per on que al mateix Marco li hauria agradat que ho hagués fet. Doncs res, que quan pugueu aneu al Carrer Benet Mateu 26, a la botiga Blue Sounds per adquirir aquesta magnífica meravella. Ah, les fotos les va fer el Dani Álvarez excepte la primera que és la que sempre faig i poso en les meves cròniques del JamboreeMiquel Tuset i Mallol.

0 comentaris:

Publica un comentari