Un dijous de fotografia i jazz. Taula Rodona a la Casa Elizalde (Exposició Sergio Sabini) i Albert Bover-Horacio Fumero al Jamboree. Dijous 5_11_15

Doncs va ser ben bé així, un dijous de fotografia i jazz....a veure com va anar..


1.- Molt bon dia a tothom, avui amb el record d'haver passat ahir una molt bona estona a la taula rodona sobre "fotografia i jazz", a la Casa Elizalde, espai on l'amic Sergio Sabini hi te una magnífica exposició de magnífiques fotos on el motiu principal són les mans dels músics sobre els seus instruments, músics entre els quals alguns que hi van venir com el Miguel Fernández , Jordi Pallarés i potser algun més, tot i que crec que no. Força públic que va gaudir d'allò més amb l'exposició, el debat posterior i la copeta de cava. Un debat (taula rodona-rectangular) on els ponents van fer la seva professional aportació començant pel mateix Sergio, el qual ens va fer un resum de com havia concebut la seva exposició, el nombre de músics i instruments i el perquè de tot plegat. La "taula rodona" va començar amb l'aportació de la Claudia Giannetti, tota una especialista, investigadora i comissària de més de 130 exposicions, (http://www.artmetamedia.net), la qual ens va llegir un magnífic text escrit per a la ocasió on relacionà el fet de la interpretació de la música amb el fet de l'escriptura, a més a més d'explicar-nos la seva visió del fet d'expressar (quelcom relacionat amb el fet de prémer, crec que va dir). Tota una autèntica ponència d'una Doctora en Història de l'Art. El següent en exposar la seva impressió va ser en Pepe Font de Mora, un altre mestre d'això de fotografiar, coordinador o director de la Fundació Foto Colectania (http://www.colectania.es), el qual es va interessar en el fet del perquè en Sergio fotografiava el Jazz, tot i que no només fa aquestes fotografies. Aquest, va fer referència a la magnífica? fotografia de Dexter Gordon feta pel Herman Leonard, tot i posant-la com a referència, o quasi. 

El tercer, en discòrdia i a l'esquerra d'en Sergio (explícitament dit), va ser l'amic i mestre l'Antonio Narváez Dupuy, el qual va comentar la seva manera d'entendre la fotografia en general i la dels músics en particular. A l'Antonio l'interessa l'ésser humà i no l'objecte fotografiat. De la finestra, ell fotografiaria el fuster que la va fer. La persona. També va parlar de com s'ho havien de fer els fotògrafs per fotografiar l'instant amb la sala plena de públic i no molestar ni a uns ni als altres. Més coses va dir l'Antonio també parlant del treball del Sergio, i sempre amb la seva particular i directa manera d'expressar-se, però sí que diré que ens va explicar com es va assabentar de com el mestre Herman Leonard havia fet la foto (tota una preparació prèvia de diverses hores amb la millor llum, etc) i de quina manera li va caure dels més amunt a ran de terra. La foto en qüestió no tenia res a veure amb la improvisació i el fet de capturar l'instant. Finalment va ser Pere Pons qui va fer la seva aportació, tot i explicant la història comuna amb en Sergio i com aquest li ha omplert, literalment, la casa amb els àlbums de fotografies d'alguns dels músics que passen pel Jamboree Jazz. Pere va explicar la dificultat existent en recopilar informació gràfica dels primers anys de la nostra cava-cova, la qual cosa no serà finalment impossible, i algun bon material es trobarà. Va lloar la tasca dels molts fotògrafs que passen pel local com els dos presents a més del Joan Cortès Benages, i alguns més com en Josep Tomàs, Oliver Adell, i d'altres. Segurament va dir més coses que ara mateix no recordo, totes tant interessants com els de la resta de ponents. Finalment van donar veu als assistents, entre els quals fotògrafs que poc tenien a veure amb el món del Jazz i que valoraven més la fotografia d'una finestra que de la persona que l'havia fet, seguint l'exemple exposat per l'Antonio. Recordo que vaig pensar que havia d'intervenir pel fet que escoltava com un cercle viciós la relació del jazz i la improvisació (que podia ser la del músic però també la del fotògraf) i en cap moment sentia parlar del fet de fotografiar un concert en directe. O sigui que això és el que vaig comentar, la importància del fet de fotografiar un directe amb totes les dificultats exposades abans per ells mateixos, els dos fotògrafs, i no la de demanar-li a un músic que s'hi posi be, i que en Leo Bianchi, l'Alex Monsoliu o en Pol l'hi posi les llums adequades per fer la foto. Va sortir també el "problema" actual relacionat amb el fet de que molta de la gent que va als concerts utilitza el mòbil per fer fotos, i el problema més greu exposat pel Miguel Fernàndez sobre els vídeos de mala qualitat enregistrats en directe i penjats al Youtube, sovint sense demanar consentiment als músics. Per desmarcar-me dels primers, afegiria que qui això escriu fa fotos amb el mòbil en el benentès que no són artístiques i sí presencials i que després alimentaran la crònica subseqüent. Hauríem parlat més i sort que un dels responsables de la Casa Elizalde ens va convidar a fer-ho tot i prenent una copeta de cava, a la qual cosa no ens vam poder oposar. Alguns dels presents, jo inclòs, vam marxar a córrer cuita per anar al Jamboree a veure...

2.- Albert Bover & Horacio Fumero...al Jamboree....


En Pere Pons, Joma i jo mateix vam tirar avall de cap al metro (parlàvem d'anar-hi tot i fent un passeig) després d'haver xerrat una estoneta amb en Pepe Font de Mora, el qual es va interessar per les activitats jazzístiques radiofòniques d'en Pere, moment en el qual vaig pensar que havia de saber que es feien més programes de ràdio de jazz. Una estona de metro parlant de com havia anat tot i com la Claudia havia derivat el debat cap a l'artífex de l'exposició, després d'esplaiar-nos en mil-i-un conceptes. Havíem de tornar a port. Al Jamboree ja t'hi trobes bé d'entrada, en només veure l'Òscar de Pombo i la seva simpatia i celeritat, el somriure de galta a galta i donant-te la benvinguda, ja et dius a tu mateix.....ja som a casa. L'Albert va aparèixer ben aviat tot i saludant-nos força content i comentant lo bé què havia anat el passe anterior. Comentaris amb en Joma de com ell feia els dibuixos i com l'instant, que a vegades ens sembla únic, sovint es torna a repetir. Eps, el que es repeteix és la postura del músic, donat què solen posar-s'hi sempre d'una determinada manera. Cada músic "abraça" el seu instrument de la seva manera, i aquesta es repeteix en d'altres moments, on en Joma pot tornar-hi per acabar-lo de dibuixar. Després de parlar amb en Pere de com els mitjans audiovisuals públics d'aquest el nostre petit país es basen més en el fet de la "publicitat" i no pas amb el de la "cultura", vam anar a gaudir dels magnífics sons que feia alguns minuts que ja sonaven. 


Només asseure't i gaudir amb la nítida i clara sonoritat de piano i contrabaix, va ser el mateix. Un duo que celebrava 20 anys d'un concert enregistrat a Andorra en el marc del seu Festival de Jazz i on en Pere hi va ser com a periodista d'un mitjà gràfic. Un concert que s'estava enregistrant en directe, gràcies a la producció d'en Jordi Pujol Baulenas i que veurà la llum físicament d'aquí 6 mesos, paraula d'Horacio tot just abans de començar. Si el primer passe va estar bé (vol dir ple?), paraula d'Albert, en aquest segon hi va haver tres quarts d'entrada, poc per la grandària de dos dels millors músics en els seus instruments, per no dir els millors ,que mai s'ha de dir. A la delicadesa de la proposta de piano i contrabaix s'hi va afegir la bona selecció de temes escollits per a la ocasió. Temes que molt probablement van ser els mateixos del primer passe, que per això s'estava enregistrant un disc, poca broma, i s'haurà d'escollir el millor material. Jo ja els hi diria que posessin els temes d'aquest segon passe perquè van ser preciosos. Des dels estàndards fins als temes de l'Horacio, tots amb títols d'ocells, la música desenvolupada va ser de gran volada. Escoltar a l'Horacio al contrabaix equival a escoltar totes les notes al seu lloc, ni una mica amunt, ni una mica avall. Afinació perfecte com pocs poden fer, aquest és el fet. De l'Albert no fa falta dir gaires coses, i si ho fem serà per dir que és un dels mestres de les 88 tecles. Mestre de molts i llum a seguir per tots, entre els quals qui ho va fer en el seu moment i ara comparteix escenari amb qui va ser el seu mestre, en Marco Mezquida. Una actuació que també m'hauria agradat enregistrar per poder-vos parlar més de tota la música escoltada. Sembla ser que recordem més les vivències i situacions visuals que la pròpia música. Al menys això em passa a mi. Potser em faig vell. Gran ja ho soc, vell, mai, què collons. Les fotos quan vagi bé el Facebook.
Miquel Tuset i Mallol.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada