Resum de cròniques de la setmana del 8 al 14 de juny

1.- Dilluns 8 de juny, WTF del Jamboree amb Raynald Colom Trio.

Martín, Marc i Ray by  Josep Tomàs

Doncs tot i no haver enregistrat res de la WTF del Jamboree Jazz d'avui, les sensacions que encara tinc són tan collonudes que quasi no fa falta el so romanent. He sortit després d'encaixar-la amb l'entranyable Òscar, després d'haver-ho fet amb l'Anton Jarl i el manugràfic Manu Dimango. Salutacions de lluny ens hem tingut amb l'altre artista gràfic dels pinzells i demés, en Marc Camins. L'altre artista, el de les càmeres, en Josep Tomàs ha hagut de marxar abans. I tot això ha estat l'acomiadament d'una magnífica, diversa i entranyable WTF, la de l' Aurelio Santos, Leo Bianchi amb un magnífic so i ara millors aires (hem estrenat tot un tub distribuïdor dels freds) amb tota una penya d'aficionats els quals hem gaudit d'allò més. A les 20h15m més o menys Raynald Colom, (avui acompanyat per tota la seva família més directe) ha encetat la WTF acompanyat de dos "mostrus" més, Martín Léiton, amb el seu i molt personal contrabaix i el sempitern amic del líder, Marc Ayza amb la Canoplus i metalls propis. Un trio que s'ha passejat per diversos estils tot i començant amb un magnífic tema de Bobby Timmons, "This here", algunes balades, temes propis i demés meravelles que voldria comentar-vos i no puc per manca de memòria auditiva extensa. Ray ha fet algunes intros llarguíssimes, concretament una per després continuar amb un tema que probablement no estava pactat, o al menys així m'ho ha semblat. Les improvisacions de tots tres han estat sublims i més encara la compenetració. Ha estat un Jazz Modern d'altura, d'una gran altura tècnica (segons la meva modesta opinió), amb tot un seguit de temes molt ben aconseguits i interpretats amb molt de tacte i delicadesa. Bernat Hernández ha substituït Martín i el concepte ha canviat de manera substancial. El baix elèctric i l'estil del Bernat han estat la clau de volta. El punch i el funk s'han abraçat del Jazz ara més eclèctic aconseguint que sorgissin temes del no res, com ha estat el cas del "The Chicken" popularitzat per Jaco Pastorius. D'altres meravelles han sorgit amb aquestes tres mestres i amb el Juan Cruz, bateria que ha substituït Marc. D'un bateria esquerrà a un de dretà i ningú se n'ha adonat i tot gràcies a la verbigràcia de l'Aurelio que ens ha explicat una i mil històries. Julio Nahinim Carbonell Jenks ha format combo de masters amb el trio anterior i ha afegit el color del so de les canyes al metall d'en Ray. Amb aquesta formació, hem pogut escoltar després a la Joanna Jarl en un parell de temes, "Body and Soul" i "Love for sale". La Joanna te una magnífica i profunda veu, amb una afinació perfecte. És càlida però quan vol es pot tornar força estripada, aquella veu de queixa per la mala vida viscuda. Aplaudiments que han deixat pas a una parella d'americans de Califòrnia, en Sam a la guitarra i veu i la seva dona. Sam és un guitar man amb domini del Rock-Blues i així ens ho ha mostrat en un parell de temes. Ves per on que hi ha unes músiques que sense saber-ho et fan ballar, bellugar-te i picar de mans, i aquestes són les dels temes a tempo mig que ha proposat en Sam. Aquest home ha fet pujar a la seva dona en el primer tema, i ella, molt marxosa, l'ha acompanyat a les veus i portant el ritme amb tot el seu cos. S'ha de dir que això s'encomana, i a mi molt fàcilment, ja que sense voler he començat a portar el ritme amb el cos i també he picat de mans. Jo crec que tothom ha flipat d'allò més, i s'ha viscut una simbiosi entre els músics que han encetat la WTF, els que ara tocaven, i tots plegats, amb aquesta parella entranyable que fins i tot ens ha emocionat. Martín Léiton al piano, Bernat al baix, Julio al saxo tenor, Juan Cruz, bateria; Marc Ayza a la pandereta i la gent, a moments, picant de mans. Doncs res, que ja us ho podeu imaginar...una magnífica "marxa" amb la qual hem acabat la primera part de la WTF, a les 23h, minut amunt o avall, per deixar pas a la "trully WTF", ja amb la Cava en plena penombra. Voilà.

2.- Dimarts 9 de juny, Toni Vaquer Voodoo Children Big Band a la Sala Fènix

Encara amb unes estranyes sensacions que se'm passegen per tot el cos..emocions més aviat. La Sala Fènix avui s'ha omplert d'una exquisida i potent genialitat de la mà principal d'en Toni Vaquer a més a més de les conduccions de l'Iván González, Albert Cirera i Julián Sánchez, i la brillant interpretació i traducció que ha fet Juliette Louste de la música versus dansa...a banda de tota la resta de magnífics músics que hi han participat. Experiències úniques les que vivim en aquest espai alternatiu. Gran alegria de poder-ho viure...un regal...Avui la proposta ha anat de la mà d'en Toni, tot i que hem pogut escoltar temes del Pau Sala, Iván González, Albert Cirera i m'atreviria a dir que en Marco, quan s'ha canviat amb l'Albert ha tocat un dels temes de la seva Hora Fèrtil. Una barreja molt ben trobada la de mixturar les músiques amb les conduccions, a més a més de ser molt més democràtic l'esdeveniment. La sensació de llibertat ha estat sublim. Concentració i compenetració entre els músics i amb el director i conductors. La generositat de tots els músics que hi han col·laborat és immensa. Amb ganes d'editar-ho (com no podria ser d'una altra manera, ho he enregistrat) i de passar-li-ho al Toni, com a record però també per poder valorar millor el resultat del projecte i amb les ganes de poder-ho penjar, però tot dependrà del què digui en Toni Vaquer. I tota la colla de músics que hi van participar:

Trompetes: Julián Sanchez, Iván Gonzalez, Pep Garau, Pol Padrós, Natsuko Sugao
Saxo Soprano: Miguel "Pintxo" Villar
Saxo Alt: Joan Mas, Ernesto Aurignac
Saxo Tenor: Albert Cirera, Santi de la Rubia
Saxo baríton i clarinet: Marcel·lí Bayer
Clarinet Baix: Pau Domenech
Trombons: Aram Montagut, Dario Garcia
Tuba: Amaiur Gonzalez
Guitarra: Jaume Llombart
Piano i Teclats: Marco Mezquida, Albert Bover
Contrabaix: Marc Cuevas, Pau Sala
Bateria: Ramon Prats, Roger Gutierrez
Arranjaments i direcció: Toni Vaquer. 

3.- Dimecres 10 de juny,  Julián Sánchez New quartet al Jamboree i Nocturna Discordian 30 al Soda

Marco, Julián, Bori i Ivo, by Antonio Narváez

Julián ens va presentar el seu nou quartet, amb un disc a la mà editat ....amb ell mateix, trompeta; Marco Mezquida, piano; Bori Albero, contrabaix i Ivo Sans, bateria. En aquest concert Julián ens va parlar de com havia recuperat alguns temes que va compondre anys endarrere, recuperant també la persona que era en aquells anys. Aquell jo, ens deia ell, que ara era diferent però que havia existit component aquells temes. Uns temes alguns dels quals els podem escoltar en aquest disc però d'altres segur que compondran els d'un proper. "Vamonos que nos vamos", i alguns més són els temes que van sonar i que formen part d'aquest disc enregistrat el febrer d'enguany. A vegades em va recordar una etapa de Miles, potser la de transició cap a mons més rítmics i populars. Temes amb un tempo suau, i crec que alguna balada també, van acompanyar-ne d'altres una mica més vius, però en cap cas massa vius de tempo. La sordina la va utilitzar crec en la balada, amb un so molt controlat i sense fer ús del so massa potent. Marco al piano va estar com sempre en ell és habitual, imaginatiu i amb una comprensió total del missatge que volia donar-nos Julián. Bori Albero, contrabaixista que viu plenament l'escena Valenciana i més avall, ens va meravellar amb la seva perfecte interpretació i en els seus magnífics solos, així com l'Ivo Sans, bateria que com en Marco es deixa caure a les Sessions de Free Jazz a 23 robadors. Ivo va mantenir-se perfectament en un segon pla, no deixant mai que el seu so sobresortís al dels companys. Un projecte modern, tot i ser les composicions de fa uns anys, interpretat de la manera com aquests músics ara ho interpreten. Julián i Marco, venien del dia anterior de col·laborar amb el projecte de Toni Vaquer a la Sala Fènix, on van lluir ambdós com tota la resta amb les seves modernes intervencions. 

Després encara vam tenir temps amb el Carlos Sampietro d'anar al Soda a veure la Nocturna Discordian 30 coordinada per El Pricto. Aquest esdeveniment de conduccions amb l'Iván González en aquesta ocasió s'ha fet ja 30 vegades en aquest petit i càlid local de Gràcia. Aquest dimecres hi va haver una secció de cordes amb dos contrabaixos i dos cellos, conduits per l'Iván la primera part, mentre que després s'hi van afegir els vents. Una magnífica sessió que vaig poder enregistrar i que potser estareu escoltant a la vegada que ho llegiu. 
Veiem els músics que hi van participar:

Martín Meléndez i Clara Manjón: violoncelÀlex Reviriego i Marc Cuevas: contrabaix+ (Segona part)Albert Cirera: saxos tenor i sopranoEl Pricto: saxo alto i clarinetLuiz Rocha: clarinets baix i sopranoIván González: trompeta i conducció

4.- Dijous 11 de juny, Free Jazz al 23 Robadors i al Soda Jam Sessions amb Nico, Miquel, Santi i Ernesto Aurignac de convidat & friends.

El dia que ens va deixar Ornette Coleman vaig anar a 23 Robadors a viure una sessió de Free Jazz amb l'Iván González, Tom Chant, Pol Pedrós i Àlex Reviriego. Crec que aquesta és la primera vegada que en aquest indret s'hi va fer una Sessió sense piano ni bateria. Com sempre dic, quan no hi són no els trobes en falta, però quan hi són no en prescindiries. Va ser el dia de l'inici de les pluges i prou que es va notar, ja que crec que hi vam ser 10 persones, dues de les quals, dues noies guiris, en van tenir prou ben aviat. L'Ivan va fer una cosa que em va agradar força i és la d'anar a tocar sota l'escala mentre la resta de companys restaven a l'escenari. Una idea que segons jo li vaig dir després, s'hauria de potenciar amb més músics, la qual cosa aconseguiria un efecte evolvent considerable i força interessant. No crec que ho apliquin, perquè les coses en aquests espais lliures, passen quan han de passar i prou. Dels dos temes que van tocar el segon li ho van dedicar a l'Ornette Coleman i és el que va sonar amb els metalls més o menys com sonen habitualment. El primer, el van iniciar amb tot un reguitzell de sons estranys aconseguits a base de molta tècnica i esforç i amb una total compenetració entre els músics. Aquesta és una formació habitual si exceptuem en Pol, tot i que ell s'hi apunta també moltes vegades. Recordeu que són unes Sessions coordinades pel Ramon Prats que sempre que pot hi és, però que ara, ja acabades les classes del Conservatori del Liceu, no crec que el tornem a tenir fins el setembre. Si continuen serà per les ganes dels residents a Barcelona com l'Iván i la resta.

Després vaig anar per primera vegada a les Jam Sessions que fan els dijous al Soda, sempre amb una formació base de guitarra, contrabaix i bateria, on el primer i el darrer hi són sempre, Nico Sánchez i Santi Colomer, mentre que el segon a vegades n'és un i a vegades un altre. En aquesta ocasió vam tenir la sort de poder veure un jove estudiant de l'Esmuc anomenat Miquel González, que ens va deixar literalment flipats a tots. Aquest dia però hi va haver un "mostru" de convidat...ni més ni menys que Ernesto Aurignac, saxo alto. La tècnica d'aquest immens músic no està a l'abast dels mortals i així ens ho va demostrar. És ben bé un saxofonista Parkerià i ell no se'n amaga i més aviat ho reivindica. Per ell Parker és el més gran i això no el fa situar-se lluny del present, ans el contrari, les seves maneres són modernes tot i els licks similars per l'estil a aquell que potser en toca però que no oblidem que ell ha sabut trobar una veu pròpia i personal.

Ernesto va col·laborar també el dimarts en el projecte del Toni Vaquer mostrant-nos el seu vessant més modern seguint les conduccions de l'Iván, Albert i Julián. Van començar amb un magnífic Blues i van seguir temes com el "Just Friends" i d'altres. Alguns ho van fer a  un tempo endimoniat per així encara fruir més amb la intervenció del mestre. No oblidem a la resta de companys i dir-vos que el Nico va estar soberg a la guitarra fent uns solos amb un perfecte punteig i amb un so jazzero obtingut de la seva guitarra de caixa. Santi Colomer va acompanyar com sempre fa amb total delicadesa mantenint-se en un perfecte segon pla i amb la subtilesa adequada. Va estar sublim en la feixuga tasca de mantenir la màquina rítmica i també ens els quarts que li va tocar fer. La sorpresa de la nit, al menys per a mi, Paola i Clàudia, i crec que per tots els presents va venir de la mà del jove contrabaixista Miquel González. A banda d'un perfecte acompanyament, Miquel, ens va deixar bocabadats cantant tots els solos que feia amb el contrabaix. Sí és cert que ja ho hem vist algunes vegades això, però mai al nivell de perfecció cantada d'aquest noi. Miquel cantava les notes perfectament entonades a la vegada que les tocava al contrabaix, certament una cosa inaudita per difícil i que sempre et diuen els mestres quan vas a aprendre els instruments de cordes i tecles...canta els solos, doncs aquest noi ho va fer. Ernesto a banda de tocar nom ho fa, és una persona íntegre i se li veu a les clares. Sempre seriós, però mai arrogant, poques vegades somriu i menys quan li aplaudim la feina feta; una lleugera inclinació de cap a mode d'agraïment és la seva resposta. La relació amb ell és totalment afable abans i després del concert, essent una persona propera i amable. Però noi, quan toca el saxo alto crec que la transformació el situa en l'ona de la gran responsabilitat que se suposa que ha de tenir tot músic que vulgui interpretar música pròpia o d'altri. El cas és que s'hi fica de ple, amb tota la seva essència i energia i allà que hi està immiscit dins la música. Extraordinari.

La Jam Session la va començar l'Albert Carrique, també amb saxo alto, mostrant-nos el seu magnífic nivell adquirit des de ja fa uns anys. Es va mostrar prou segur i tranquil, considerant amb qui tocava i va fer uns temes i solos magnífics. Clàudia Bardagí va cantar un parell de bossanoves i crec que algun tema també al piano, fent-ho com ella sap fer, amb simpatia i molt bones maneres. L'Ester Quevedo al piano, Martin Huck i Joao Vieira a la bateria, Jaume Llombart primer al piano i després al contrabaix, i un gran clarinetista amb un llenguatge un pèl allunyat del Jazz però amb gran domini de l'instrument, i crec que un parell més de pianistes, van ser els que vam poder escoltar fins la 1h hora en què vaig marxar amb la Paola i la Txell. Agrair-li a la Txell l'haver-me deixat caure a Sant Vicenç ja que si hagués hagut de tornar amb tren, no hauria tingut temps d'escoltar res. L'hora de començar són les 22h però que realment es trasllada a les 23h acabant-se quan volen o quan estan cansats, ja que sembla que al Soda no hi ha problemes amb els veïns. Endavant Soda. 

Miquel Tuset i Mallol