 |
| Paco, Oscar i Santi |
Dilluns passat vam gaudir d'allò més amb la WTF proposada per l'Aurelio Santos i encapçalada pel gran pianista suís establert a casa nostra, en Gilles Estoppey. Tot i ser ell principal causant de la moguda, el que van presentar és el projecte del seu amic Oscar Neira -The Quartet, "Walking in the Rain". Disc editat no fa gaire i que vam tenir la sort d'escoltar l'octubre de 2014 al Jazz Club La Vicentina. Aquest és un projecte de composicions de l'Oscar on la resta de companys hi participa donant-li tot el seu suport, com a músics i com amics. Paco Weht, contrabaix i Santi Colomer, ultimen el grup, on Oscar toca els saxos tenor i soprano. A les composicions de l'Oscar s'hi poden trobar reminiscències càlides, les de les seves balades i arrels, a la vegada que els temes més canyeros i més jazzístics.
 |
| Gilles i Paco |
Les melodies són força enganxoses i no per això de menys qualitat. Aquesta és la gràcia, al d'aconseguir composar melodies que el teu cap pugui memoritzar amb una certa facilitat i que siguin d'una demostrada qualitat. Així és el cas, i els temes del disc van anar sorgint, i a mida que anaven sonant, un servidor els anava cantant, no endebades vaig escoltar aquest projecte (enregistrat a la Sala Xica de La Vicentina) moltíssimes vegades pel fet que tant em va agradar. Posteriorment, i ja amb el disc a les mans, el vaig incloure en un recent programa de ràdio a Jazz Club de Nit, el de la setmana passada, Programa 196:
 |
| Paco, Oscar i Santi |
Aquest dilluns, l'Oscar va venir amb la seva família, companya i dues filles petites, amb la més petita corrent amunt i avall i gaudint d'allò més de la música del seu pare i de l'entorn del Jamboree. Un que ja l'ha vist alguna vegada, el vaig veure amb l'adrenalina a tope, motivat al màxim per la situació i interpretant i presentant cadascun dels temes tot i recordant-nos la presència d'alguns compactes sobre la barra del Jamboree, ben controlada pel sempre somrient Oscar.
El primer tema de la nit va ser també el primer del compacte, anomenat "Mirage", on ja vam poder escoltar el característic so del seu projecte, les seves particulars i belles composicions i tant ben interpretades, també. El següent tema va ser el "Flying" i tot demostrava que aquesta seria la seqüència del concert; la del mateix compacte. Un tema aquest on la preeminència del teclat del Gilles va iniciar el camí als solos, primer del mateix Oscar, aquest encara amb el seu tenor Selmer amb un magnífic so barreja de Rollins i Henderson. Paco s'hi va afegir i com sempre fa amb la màxima pulcritud estilística, i perfecte entonació, per deixar pas al motiu principal de la melodia, i acabant el tema amb un turnaround curtet per rebre uns merescuts aplaudiments. Varen continuar presentant el projecte tal i com el van enregistrar ara amb el tercer tema anomenat "Start again", iniciat amb el soprano fent aquest la curta i enganxosa preciosa melodia del tema per deixar pas al teclat del Gilles, amb el perfecte suport dels dos companys a la secció rítmica, Paco i Santi. Solo de l'Oscar amb el seu soprano de gran creativitat i el subsegüent del Paco, sempre contundent, i no de volum, i sí de ritme i pulsió. Al final un riif repetitiu de Gilles i Paco, va permetre al Santi desenvolupar un magnífic solo força ben acompanyat per tornar tots plegats a la coda i acabar el tema.
 |
| Gilles |
El quart tema de la nit va ser la primera balada anomenada "Toujours là", ara amb el tenor. Un tema, la melodia del qual ens fa capgirar-nos dins de nosaltres mateixos per endinsar-nos en la nostra intimitat. Un tant de malenconia no va gens malament si amb això veus una mica de pau interior. Alguna pau havíem de trobar, tot i escoltant primer el tenor de l'Oscar i després els sons més electrònics però força dolços del teclat del Gilles, aquest ara amb un so sintetizat la mar de delicat, i pel, darrera tan ben acompanyat pels seus companys. Tots plegats s'hi van sumar en desenvolupar la melodia del tema de nou, tot just abans de fer el seu solo el líder de la formació i compositor d'aquests magnífics temes.Un magnífic solo, totalment melòdic amb espurnes de moderns acords i ja després tornar a la melodia principal, fer un chorus i acabar de manera sobtada entre els aplaudiments de la penya, agraïda per la música que estava escoltant. El cinquè tema va ser també el cinquè del disc, tant clar és l'ordre mental de la producció d'aquest projecte. Aquest és el tema que dóna nom al compacte, "Walking in the raon", caminant sotal la pluja, títol significatiu pel que fa a tirar endavant a pesar de les adverses circumstancies. Aquest és un tema força viu amb un estil quasi rocker, amb un "beat" constant de la bateria, amb tempo i estructura adequada per desenvolupar un so encara més estratosfèric, so sintetitzat amb efectes de Wha-Wha i demés, tot obra i gracia de Gilles Estoppey. Un mestre ell, tot i desenvolupant els sons més diversos mitjançant el seu teclat, compost per un Nord col·locat sobre d'un magnífic Rhodes, que ben bé podria ser el del Jamboree. Després del solo dels teclats, Oscar inicià el seu només acompanyat del Santi a la bateria, fent aquest també una mena de solo a base de ritme constant i diversos redobles. Oscar ens va mostrar a tots plegats tot el seu saber, que és molt, en aquesta demostració de gran tècnica i habilitat interpretativa. Després, ja amb els acords del Rhodes de Gilles, Oscar va iniciar la melodia del tema i així van acabar tots plegats també de manera sobtada. El sisè tema de la nit va ser de nou una balada anomenada "Kimah", dedicada a les seves filles, a la petita crec que es deu dir així. Un altre tema, on la melodia se'ns fica ben dins tot i escoltant-la i captivant-nos ja a la primera estrofa. Curiosament, aquest tema en el disc comença amb els plors de la seva filla suposo, tot just en el seu dia en aquesta terra, i ves per on que la mateixa criatura, una mica més gran però no gaire la vam escoltar rient i tot jugant per la Cova. Una magnífica melodia que jo cantava a la vegada que l'Oscar interpretava amb el tenor, tal és de preciosa i ben construïda. Paco va desenvolupar un magnífic solo melòdic per fer-ho igualment el Gilles amb el so del piano elèctric del Rhodes, un altre magnífic i identificatiu so que ens captiva també a la primera nota. Delicat solo d'aquest gran pianista que va deixar pas al més melòdic de tots els solos desenvolupat per l'Oscar, amb aires i espurnes com si de crits fossin, agraint l'arribada d'aquesta preciosa criatura anomenada Kimah. Seguint amb els temes del compacte, el següent que van tocar va ser el "Sweet Dreams", dolces somnis; tema amb aires càlids, rítmicament parlant i també amb aires alegres, on la melodia, riff repetitiu, ens va embolcallant fins arribar al pont. Altre cop, la destresa compositora de l'Oscar li ha permès encarar un magnífic tema on Gilles afegeix de nou tota la seva artilleria electrònica de manera ben controlada i desenvolupada. Uns sons de nou espacials ens van acompanyar en aquesta magnífic nit al Jamboree. Després d'aquest magnífic treball al sintetitzador va ser el líder qui va desenvolupar el tema amb un solo força reeixit, i sempre al darrera la secció rítmica amb els acords del Gilles, la pulsió del Paco i el precís ritme del Santi. Un solo, on l'Oscar va realitzar diversos licks perfectament adequats al so del seu soprano. I seguint amb el projecte del disc, el setè tema va estar introduït a saxo tenor solo des de l'inici, anomenat "Four for Three". Un magnífic solo amb tot el Jamboree en estricte silenci escoltant la seriosa proposta d'aquesta formació. El tema segueix però amb un ritme força ben marcat amb la melodia feta per saxo, teclat i contrabaix tots plegats. Després d'aquesta magnífica introducció amb el tema interpretat completament en un sol chorus, es va quedar sol en Paco fent el seu solo, deixant-nos a tots força clavats. Bateria i amb més contundència volumètrica el teclat de Gilles van agafar protagonisme amb el contrabaix per sota, Gilles amb una gran intervenció va deixar pas als quarts que varen fer amb la melodia com a riff i Santi a la bateria als solo. El pont va tornar a introduir el tema que varen acabar de manera sobtada. Ara mateix ja portàvem més d'una hora de concert, i estàvem tots imbuïts per la música tant personal de l'Oscar Neira. El tema novè va ser el "Lost in the dark", perdut en la penombra, iniciat també amb una melodia en to menor i un pèl melancòlica ben adequada al títol del tema. Paco feia un riff repetitu melòdicament, el ritme del qual anava totalment compassat amb del Sant a la bateria, un ritme complex enriquit per la melodia del saxo temor, primer en la A, i després amb un canvi rítmic fantàstic on la melodia es veu enriquida per aquest, i això va ser el pont del tema. A partir d'aquí va ser Gilles quim s'hi va posar de nou al teclat, al Rhodes, amb un so grandiós i un millor solo. Oscar va desenvolupar el seu amb un gran estil i un frenètic ritme al darrera ben marcat per la compenetració de la secció rítmica de tres, força ben compactada i compenetrada amb el projecte del líder. Un tema que va acabar de cop i que va deixar pas al darrer del disc anomenat "Never let your dreams go", dedicat a la seva esposa, Deborah. Una altra magnífica balada iniciada per la delicades electrònica de Gilles, amb una melodia deliciosa, també càlida i enganxosa, la qual també vaig cantar interiorment, no fos que em fessin fora de la Cova.
 |
| Paco, Rodrigo i Santi |
Amb aquest tema carregat d'amor van voler acabar la presentació del projecte, però seguint amb un altre tema que properament veurà la llum en un altre disc. Curiosament aquest tema també va ser el bis que van fer a la Sala Xica quan van venir l'octubre de 2014. Aquí però van convidar a l'amic Rodrigo G. Pahlen el qual els va acompanyar amb l'harmònica cromàtica que tant be manega. Una darrera balada que va mantenir a tot el públic de la sala amb el silenci i respecte per la música proposada. L'harmònica li va donar un color més subtil i també brillant, i Rodrigo, tan en la melodia com també en el posterior solo que li va tocar endegar va estar superb, considerant que quan va arribar em va dir que tocaria un tema, aquest, amb la partitura a la mà i que se n'anava a mirar-lo. Oscar primer i després Gilles van acaronar-nos amb les seves interpretacions per després deixar a Santi desenvolupar uns quarts mentre la resta repetia un tros del tema, magnífic tema que podrem gaudir quan surti en format físic. Força aplaudiments de tota la penya van donar per closa aquesta primera part per deixar pas a la Jam Session.
Us recomano escoltar l'àudio del concert i també el de la Jam Session, ara ja amb estàndards i amb amics i companys de l'altura de Guillermo Calliero, Rodrigo G. Pahlen, Matías Míguez i Anton Jarl, i un saxofonista mexicà anomenat Jerry López, entre alguns més.
 |
| Oscar, Paco, Guillermo i Rodrigo |
El primer tema de la Jam va ser el "Recorda me" del Joe Henderson interpretada la melodia pel saxo de l'Oscar, la trompeta del Guillermo Calliero i l'harmònica de Rodrigo. El metall daurat va ser el primer en sonar en el magnífic solo d'aquest gran trompetista argentí que afortunadament tornem a tenir entre nosaltres d'una manera bastant evident. Un magnífic solo del Guillermo el qual ja ens te acostumats a la seva gran mestria i magnífica sonoritat, no endebades és un dels millors metalls de les nostres contrades, amic dels altres metalls daurats amb els quals ha compartit projectes.
 |
| Gilles, Oscasr, Paco i Guillermo |
Aquest músic te un tècnica depuradíssima acompanyada d'una gran musicalitat i el què és més important, d'una gran generositat i humanitat, entregant-se literalment en cadascuna de les Jams en les quals hi participa. Oscar s'hi va ficar de ple en el solo d'aquest magnífic tema del Henderson, mostrant-nos el seu total domini dels estàndards tot i recordant-me l'època en la qual ens vam conèixer i el lloc, allà a Bellaterra, a les jams que organitzaven els divendres l'escola El Musical, jams coordinades pel genial Benet Palet i ara malauradament clausurades per les queixes d'un pòtol veí. Rodrigo va iniciar la seva particular visió del tema amb el solo a l'harmònica ben aixoplugat per la secció rítmica. Gilles va continuar-lo ara només amb format trio, amb Paco i Santi mantenint el ritme bossa d'aquest magnífic tema. Un tema que va durar força minuts de gaudi, considerant la participació dels músics en les seves intervencions a solo i amb tres solistes al davant i tres al darrera. Després d'ell van iniciar de nou la preciosa melodia, amb una clara dificultat harmònica, amb uns canvis vitals i segurament complicats de desenvolupar.
 |
| Rodrigo, Guillermo i Matías |
Seguidament van interpretar "Caravan" de Ellington ara amb el Rodrigo al teclat i Matías Míguez al baix elèctric. El primer solo va anar a càrrec d'aquest mestre de les 88 tecles i de l'harmònica cromàtica. Un gran solo amb un ritme trepidant marcat per la contundència del baix i bateria. Guillermo el va seguir amb gran talent i concepció harmònica fent uns riffs ascendents a mode d'escala cromàtica que ens van deixar clavats. Matías ens va enlluernar com és habitual en cadascun dels seus rapidíssims solos i així va ser de nou de la mateixa manera que ho fa amb el seu magnífic acompanyament. Després d'ell van venir els "vuits" entre els solistes i el Santi a la bateria. Oscar s'havia pres el break per descansar i fer per la vida, mentre que Guillermo i la resta mantenien l'esperit ben alt del concert, ara amb la magnífica jam i aquests preciosos temes. Portàvem 30 minuts hi havien fet dos temes a la Jam, magnífica demostració de tècnica i domini dels estàndards i gran generositat dels músics.
Varen continuar amb l'Anton Jarl a la bateria i deixant descansar al Santi i ho van fer amb un magnífic tema el "There will never be another you", i ens va acompanyar un gran saxofonista mexicà que venia de tocar del Festival de Jazz de Terrassa amb George Cables i Javier Colina, ni més ni menys; un tros de monstre ens va acompanyar en un parell de temes, aquest i el següent. En aquest va deixar-nos bocabadats per la seva gran intervenció amb un magnífic so i millor digitació en un tema, estàndard, interpretat per milers de músics, milers de vegades. Guillermo el va seguir amb un so més calmat però que va agafar força a mida que s'anava desenvolupant. Gran mestre el Guillermo, assidu a les WTF i al qual esperem al concert-jam session del proper divensdres 27 de març, segons les seves paraules. Rodrigo va seguir amb gran mestria desenvolupant-lo per deixar pas al Matías fer-lo amb gran mestria i domini. En aquells moments teníem a l'escenari un sextet de lo millor i ho gaudíem pel mòdic preu de les WTF, al voltant dels 5€ i amb una jornada musical que comença a les 20h i acaba passades la 1h de la matinada. Un regal només a l'abast dels qui hi anem regularment, i així és com podem gaudir escoltant uns magnífics temes interpretats per grans músics de l'escena actual de casa nostra. Els quarts van seguir amb l'Anton i els companys amb els quals va alternar la seva participació.
 |
| Anton |
La Jam va acabar, la de la primera part, amb el tema de Shorter, anomenat "Footprints", interpretat per la mateixa formació. Un gran tema ternari també interpretat moltes vegades a les Jams de tot arreu...etc, etc...
Si tot això passava el dilluns, el dimarts ens esperava una moguda força seria al mateix indret i situada en un context musical totalment diferent. La proposta la liderava el gran bateria americà Tom Rainey, acompanyat de tota una representació del Jazz més contemporani europeu i americà, amb la Ingrid Laubrock, saxo tenor; Ralph Alessi, trompeta; Kris Davis, piano i Drew Cress, contrabaix. De fet, i sobretot des de les meves visites a les Free Jazz Sessions de 23 Robadors, les meves orelles s'han acostumat a deixar-se portar pels nous sons entrants, siguin com siguin i vinguin de l'instrument que sigui, això sí, no deixo que això passi a qualsevol dels sons que m'entren, sinó només als que jo vull, i aquests són els que escolto habitualment en els espais on jo vaig a escoltar música. Com deia, estic habituat a escoltar música diversa (de fet des de fa molts anys, molts) però sempre de qualitat i això em va permetre gaudir amb la proposta de Jazz Contemporani de Mr. Rainey. No mem vull estendre ni molt menys com he fet amb la WTF però sí que us diré que va ser sorprenent i de molta qualitat amb força músics en el passe de les 22h que volien veure de primera mà aquell projecte. Una concepció, una manera de fer Jazz interpretant els estàndards, molts d'ells coneguts per tothom, o segurament que tots ells coneguts per la crèm de la crèm dels músics assistents.
Aquesta manera de fer els estàndards i quasi que no els puguis reconèixer o només una mica al final o al principi del tema, ens dóna una idea del projecte. Per exemple, el primer tema va ser "Stela by Starlight", del qual en vaig poder reconèixer una mica de melodia tot just al final. Una altra particularitat d'aquest tipus d'exposició musical és la dels solos, els quals no existeixen com a tals, de manera estrictament individual i per tant, qualsevol músic intervé quan un company teòricament està fent el seu solo, que no, que no és el seu solo. No hi ha interrupcions, i tothom està a l'aguait del què fan els companys i continua cadascú fent lo seu sense importar-li el que fan els demés i sí però, situant-se en el nou context i per tant, anant tots a una per seguir l'harmonia del tema i acabar-lo a la vegada. Molts temes van acabar de manera sobtada, com si res, i venint d'una improvisació col·lectiva, la qual cosa em va semblar força complicada, difícil i sorprenent de realitzar. Si a tot això li afegim el gran nivell tècnic de cadascun dels músics en les seves intervencions, doncs convindreu amb mi que aquesta és una proposta magnífica on a més a més es mostra un determinat camí a seguir, i més aviat penso que aquest camí és el que està seguint bona part de la població de músics amb l'esperit i la concepció moderna del Jazz.
Temes com "What is this thing called love", "Yesterdays", "Whats New", i d'altres van sonar i no va ser gens fàcil d'identificar, al menys per qui us escriu aquest rotllo. En definitiva, una increïble música interpretada per increïbles músics que el Pere Pons va presentar amb un Jamboree a tope en els dos passes. Com que no es pot enregistrar res de la manera com jo ho faig (amb el Zoom plantat allà davant), vaig enregistrar el segons passe amb el mòbil, i tot no ser alta fidelitat, se sent força bé i us pot donar una idea de com va anar tot. Miquel Tuset i Mallol.
.jpg){kind=link}
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada