Albert Bover & Marco Mezquida, Duet Nosferatus al Jamboree

Albert Bover & Marco Mezquida
Aquest dimecres 19 de novembre, els que vàrem anar al Jamboree a les 20h a escoltar la proposta presentada pel Pere Pons del Duet Nosferatus vam gaudir d’allò més. Aquest duet format per mestre i alumne, fa anys, i mestre i mestre ara mateix amb l’Albert Bover i Marco Mezquida ens va oferir tot un reguitzell de temes amb títols foscos i músiques gens fosques, més aviat meravelloses. Ja fa temps que el mateix Albert es va posar com a pseudònim artístic i fins i tot personal el de Nosferatu, els atributs del qual només li són estilísticament propers en el món terrenal i per tant físic, (i només semblança) i no gens en el món artístic i/o espiritual on l’Albert és més aviat àngel que dimoni. El fet que el Marco s’hi hagi afegit només vol dir una cosa...respecte i admiració pel mestre. El concepte Nosferatu doncs els hi ha permès decantar-se per un repertori on els títols ens situen en aquesta òrbita, però ja he dit que no pas les músiques que ens van fer volar literalment.
El primer tema que van tocar va ser el “Old Devil Moon”, tema que va composar Burton Lane el 1947 pel musical Finian’s Rainbow. Tema tocat a un ritme un pèl viu on ambdós músics ja van mostrar una gran compenetració. Albert va tocar el piano Yamaha i el Marco es va asseure al teclat electrònic. Melodia conjunta i solos individuals moltes de les vegades i sempre mentre un solejava l’altre l’acompanyava amb piano o teclat. Després dels primers i desitjats per tots aplaudiments, l’Albert va presentar el concert amb el seu estil contingut però distès fent broma dels anys, 900 que feia que coneixia al Marco (és clar, un parell de vampirs, ja és això) però no, només fa 8 anys que es coneixen i és quan el Marco, desconegut per molts, va presentar-se a les proves d’accés de l’Esmuc i l’Albert i la resta varen “flipar”. Després del primer tema fosc de títol, el segon havia de ser igual o més fosc i “voto al diablo” que així va ser. L’Albert va presentar el tema de Wayne Shorter, “Dance Cadaverous”, del disc Speak No Evil, una meravella de tema igualment aplaudida per tots els presents, els quals només vam aplaudir al final dels temes, al menys en el primer set que és on hi vaig ser. Acabats els aplaudiments varen fer canvi de cadires, de pianos, l’un va passar al cantó de l’altre i a l’inrevés. 

Marco Mezquida
 El Marco va presentar el seu primer tema inèdit anomenat “Radiohead Montsant Elevation”; tema composat a partir dels efectes d’escoltar el conegut grup sota els efectes d’un bon vi com és el Montsant. Un tema amb un motiu persistent melòdica i rítmicament estrena mundial que el Marco i l’Albert van voler oferir a tots els presents. Després, Marco va presentar el següent tema, també diabòlic, que va ser el tema principal de la banda sonora de la pel•lícula de Roman Polanski, “Rosemary’s Baby”, traduït aquí com “La semilla del diablo”. Tema amb els sons inicials adequats per fer-te tremolar de por però que quan sona la senzilla i preciosa melodia la por s’esvaeix i es converteix en un “cant” a les més altes esferes de l’emoció. Els aplaudiments van ser sentits, amb el sentiment a flor de pell després d’embriagar-nos amb la preciosa melodia i millors interpretacions per deixar pas a l’Albert i presentar-nos un tema dedicat a un colega seu, un tal Nosferatu, el qual avorrit a la Transilvània original se’n va anar a Nova York i allà es va fer amic d’un tal Billy Strayhorn, etc. Aquest magnífic tema, amb el títol evident de Nosferatu, va ser com una mena de balada profunda que va ser l’antesala del darrer tema d’aquest primer passe, tema que jo no vaig poder escoltar. Malauradament vaig haver de recollir els trastos entremig de l’expectació i silenci habitual entre tema i tema, tot i que crec haver-ho fet amb la suficient agilitat i silenci per a no destorbar tothom, i després, ja a l'exterior, córrer com un possés rambla amunt per agafar metro i tren i poder arribar abans de les 22h a l’emissora de Ràdio Sant Vicenç per iniciar un magnífic programa amb un disc de Fresh Sound Records, el darrer del gran Emilio Solla i el darrer del no menys gran Ernesto Aurignac. Unes músiques que es van enregistrar i també les imatges que segurament podrem veure i escoltar passat el temps adequat. Dir-vos que com sempre el so va ser excel·lent, i com és habitual entre setmana de la mà de l'Alex Monsoliu....i que la simpatia a la barra i els somriures francs com sempre els va oferir l'amic Òscar. Miquel Tuset.

0 comentaris:

Publica un comentari