WTFdel dilluns 17 de març de 2014 al Jamboree Jazz Club amb Pere Soto Trio

Pere Soto  by JCLV

Doncs a veure si puc deixar anar quatre ratlles de la WTF d'avui al Jamboree Jazz, organitzada per l'incombustible Aurelio Santos i amb la participació estel·lar de Pere Soto Trio, amb Martín Léiton i Jordi Gardeñas. D'entrada dir-vos que avui li hem volgut fer una mena d'homenatge al Pere que se'ns en va a Mèxic el 8 del mes vinent i no tornarà fins el setembre; segur que l'homenatge deu estar ara al 100% de la seva intensitat.
Bé, tal i com ha dit el mateix Pere, organitzar aquest trio sense res preconcebut ha estat la gràcia, i ho ha fet pel fet d'haver-hi tres personalitats ben diferenciades i amb el nivell tècnic adequat per poder-ho desenvolupar. I tal dius tal faràs...ha començat ell mateix a la guitarra amb acords suaus per després anar-se acoblant el baix elèctric i la bateria...etc...No m'estendré a parlar dels temes que han tocat, ja que de fet en aquesta primera hora i quart, de tema no n'hi ha hagut cap, però sí que us diré que ha estat una de les primeres parts amb més alt nivell de creativitat i de tècnica improvisatòria de les que jo hagi escoltat a les darreres WTF, les dels dos darrers anys, al menys. 

Martín Léiton i Jordi Gardenyas  by JCLV

A la pregunta que ens ha fet l'amic Aurelio de què era el Jazz, jo li he respost que havia estat allò que havien fet el Pere i companys, però que també és la música improvisada on hi ha ritme i swing i també, segons el mateix Sonny Rollins va dir ara fa un parell d'anys a "la contra" de La Vanguardia, "que els rappers i hip-hoppers no ho saben però fan jazz"...Em podia haver esplaiat dient més coses sobre "què és el Jazz" com per exemple que només és una etiqueta imposada pels periodistes i crítics (com van fer amb el Be-Bop) però que per ells, els músics, només era música...."It's only music, man". La majoria dels grans mestres estaven en contra d'etiquetar el que feien, fins i tot el mateix Miles Davis.
Bé, tinc ganes d'editar la música que he enregistrat per poder-vos-la penjar i així la pugueu escoltar, ja que ha estat tota a un altíssim nivell interpretatiu. De la manera com s'han anat produint els "temes" partint de simples idees i de com els companys les han anat desenvolupant, ens ha mostrat l'essència del concepte pur de la improvisació, pura i dura. 

Pere amb un got fent de "bottle neck"

Els temes han començat, s'han desenvolupat durant força minuts i s'han acabat de la mateixa manera, amb una mirada de complicitat o veient com el company plantejava un final. Pere Soto ens ha fet somniar amb King Crimson i el seu "Larks Tonguess in Aspic" a moments, però també hem reviscut l'essència del més agressiu Jimi Hendrix, amb la guitarra distorsionada, i també posteriorment amb el seu got del "cubata" fent-lo córrer, bo i mig ple, per sobre les sis cordes de la seva guitarra sense clavilles, a mode de "bottle nec", per després acabar-se'l d'un glop, o quasi. La seva versatilitat és infinita, potser exagero, però no pas en el concepte, ja que és capaç de passejar-se per diferents estils i diferents sons amb total impunitat, el molt bandarra...("carinyós", Pere). Aquests "temes", realment no han estat tals, més aviat hi ha hagut un sol "tema" on han concatenat totes les idees i les improvisacions per muntar un "totum quantum" qu ha durat prop d'1 hora.

Claudio Marrero by JCLV

M'estendria però no aniria a dormir, o sigui que segueixo amb el Martín i el Jordi, els dos "partners" que han estat a un nivell similar al del líder. Martín ha fruït constantment amb els seus solos, sempre amb el Jordi amb un permanent suport rítmic, com pocs bateries saben fer. Baix i bateria s'han complementat i han col·laborat a l'èxit del projecte. Les maneres de remenar les baquetes d'en Jordi són força úniques i també l'estètica de com ell toca la bateria. Sempre l'hi veuràs, li escoltaràs innovació i creació, rítmica o no, fent un tall sec rítmic per després seguir amb la maquinària. Els permanents redobles i tocs als plats i xarles entremig del "tema" el situen a l'òrbita dels grans coneguts nostres, entre els quals Marc Ayza, David Xirgu, i demés. Potser no he sabut explicar-ho però qui em vulgui entendre i l'hagi, els hagi, vist, m'entendrà. Martín ha volat literalment mànec amunt i avall, i més en els seus solos a la part més aguda del baix. Etcètera, etcètera...

Gilles Sttopey by JCLV

Després de fer de "regidor horari" dient-li el Pere que eres dos quarts de deu, l'Aurelio ha començat a cridar als músics que hi havia a la sala començant pel Gilles Estoppey, Joan Casares Alcobé, Claudio Marrero Santana, Artashes Aslayan, Irene Reig, etc....(perdoneu si me'n deixo algun)..i a la hora de les bruixes de les WTF, les 23h, hem començat a recollir la parada, jo i el Josep Tomàs carregat de càmeres. Un artista que ho capta tot sobre cartolines i amb llapis de colors ha estat el Manu Dimango que ens ha mostrat el dibuix del Clàudio i el del trio del Pere Soto. Manu s'ha quedat, com sempre, fins les tantes per continuar capturant la vida i música de les nits de Barcelona, avui les del Jamboree i el Leo Bianchi ha aconseguit com sempre que els sons, llums i fums fossin el que havien de ser. 

Artashes Aslayan by JCLV

Des d'aquí un record per a l'entranyable Òscar, el qual, amb el seu permanent somriure fa que vulguis anar a la barra a prendre una birra en més d'una ocasió. Voilà i com sempre, tal i com raja.
Miquel Tuset i Mallol.