WTF amb Raynald Colom Quartet & friends.

Molt bon dia a tothom....
Ahir, dilluns 9 de setembre, vam tornar a les WTF ja amb l'Aurelio Santos al capdavant i amb la seva particular i punyent ironia social; a l'escenari hi teníem però un quartet liderat pel gran, gran Raynald Colom, trompeta; Roger Mas, piano; Thomas Kent, contrabaix i Marc Ayza, bateria.

Manugrafía amb Roger, Thomas, Raynald i Marc  by Manu Dimango

Una formació de grans "mestres" en lo seu, la qual, dirigida pel Raynald ens va fer un concert magistral. Jo diria que es van passejar per indrets poc explorats amb una total solvència. Va ser esclatant, impactant i sorprenent. Algun tema propi barrejat amb temes de músics actuals, a més a més de temes de Miles, Coltrane i demés, el de Miles a la Jam Session.
Els solos del líder van mostrar-nos la seva capacitat d'anar des dels registres baixos fins els molt aguts, sorprenent-nos els diferents sons que obté de la seva trompeta PaulMauriat, sobretot quan s'encasta el micro dins d'ella. Roger va demostrar-nos de nou el seu gran nivell, fent-li dir a l'Aurelio que potser l'hauríem de veure més pel Jamboree. Els temes van anar sorgint de l'escenari per obra i gràcia dels quatre magnífics, essent-ne els primers que van sonar: "Stride" de Danny Grisset, "Dream of you" de Christian Mcbride, un tema del Raynald "12", el "Gingerbread boy" de Jimmy Heath i "Naima" de John Coltrane. Compenetració entre tots quatre al màxim nivell, i més, en temes com "Naima"  i amb arranjaments de Marc Ayza, on la secció rítmica va seguir uns patrons determinats d'interrupcions marcades. Raynald ens va parlar de la desafortunada història d'una pianista de Puigcerdà, a la qual li podrien caure 7 anys de presó per tocar el piano 8 hores al dia, en hores normals, i no a deshores, la qual cosa es fa totalment incomprensible. Va enviar a la merda la situació en la qual hi estem tots plegats i va començar el seu tema, intitulat "12", amb una estructura dodecafònica. Va resultar ser una mena de balada, amb un marcat sentiment trist, iniciada per tota una sèrie d'acords de la mà d'en Roger, acords lents i majestuosos, per després intervenir-hi la resta de músics.

Raynald Colom  by Josep Tomàs

Un tema brutal, interpretat amb la més gran de les males llets. No va ser possible enregistrar-ho, llàstima, perquè dies com aquests, fora interessant que la gent ho pogués tornar a escoltar, o escoltar-ho per primera vegada. De fet, el mateix Raynald ens ho va impedir just abans de començar, abraçat a la seva preciosa filla i fotografiat pel seu pare. Com que la memòria falla, no puc comentar més temes dels que van fer però sí que recordo com va anar la Jam. El primer en pujar va ser el Claudio Marrero, saxo tenor, qui va estar solvent fent parella amb en Ray. Joan Casares, bateria, va pujar després donant el primer break al Marc. D'altres músics que van pujar van ser Pau Vidal, flauta; Jose Alberto Medina, piano; David Carcelén, bateria; etc...Ahir li va tocar ser el "worker man" al Thomas, deixant-se literalment la pell dels dits a les cordes de la "berra". Hi va haver il·lustradors il·lustres, fins i tot un d'ells mencionat pel Ray des de l'escenari, obviant però els altres dos, assidus a les WTF i al Jamboree, el Manu i el Marc. Tres il·lustradors, diversos fotògrafs i cap enregistrador, ves quins collons, ronda. De nou comentar que és una llàstima que la música d'un directe, d'una Jam no es pugui enregistrar i sí es puguin enregistrar les imatges. La música que va sorgir va ser perfecte, des del meu punt de vista, i tornada a escoltar no hauria desmerescut gens ni mica als músics, ans al contrari, hauria magnificat els personatges que van ser capaços de fer-ho. El so i llums va tornar a les mans destres d'en Leo Bianchi, aconseguint un so esplèndid. Segur que em deixo noms de músics, detalls, comentaris....però devia anar més o menys així. Voilà. Miquel Tuset i Mallol

Ara us convido a llegir els comentaris de l'amic i gran il·lustrador, en Manu Dimango, el qual ens explica una part de la segona part, aquella que comença a partir de les 23h, cada dilluns al Jamboree. 

La segona part de la WTF va sonar increïble. En total van ser cinc hores de música sense interrupcions i amb moments realment brillants. El tècnic de so, Leo Bianchi, treballava com si fos un productor musical. Val la pena viure-ho.

Una foto del tema "Elvin Jones" by Xavier Bargués

A la segona part de la WTF es podia gravar i ningú no ho va fer.
Hi van haver una pila de moments rutilants que demostren el gran talent i maduresa dels músics reunits ahir al Jamboree. Em ve a la memòria una improvització titulada "Elvin Jones" que va començar en Xavier Bargués a la bateria, acompanyat magistralment per Thomas Kent Warburton al contrabaix, amb el Jose Alberto Medina creant ambients funky psicodèlics amb els teclats, en Luifer Guirados jugant amb molta finor amb la seva guitarra i el Julito Carbonell al saxo tenor, van desenvolupar una peça compacta amb un final perfecte. L'Aurelio va proposar que fessin uns quants finals alternatius imperfectes, per què segons ell, a una WTF Jam Session els finals haurien de ser una miqueta més caòtics. Això va ser molt divertit. Desprès va pujar la Paula Domínguez i va fer una exhibició de poderío vocal. Boníssim tot... i així va ser fins el final. Nivell superior. Era com una nau extraterrestre on tots els tripulants feien la seva tasca a la perfecció... fins i tot donaven quelcom més del que s'esperava d'ells. Tots es superaven a si mateixos, tots s'escoltaven, no era la baralla d'egos d'algunes jams diguem-ne més caòtiques. Va estar genial. Al final hi havia a l'escenari tres saxos el Julio, el Raúl del Moral i un altre que no li recordo el nom, fen acompanyament en una secció de vents de veritable luxe.  Manu Dimango, il·lustrador i narrador ocasional.