Petites cròniques de concerts.....JONATHAN KREISBERG, SHADOWLESS, al Jamboree

JONATHAN KREISBERG, SHADOWLESS, al Jamboree.

Ja fa una mica que he arribat a casa i ja estic molt més recompost de quan he arribat del Jamboree Jazz. Avui no hi tenia previst anar-hi perquè no m'havia fixat en la programació d'avui, tot i enviant-me-la per mail de manera regular com sempre fan. Al final, després de comentar-ho amb el Pere Soto, m'he decidit a anar-hi. Un no ho coneix tot, ja m'agradaria ja, i per tant, del gran, gran, gran, guitarrista Jonathan Kreisberg no en sabia res de res; no em fa vergonya, no. En arribar, just a les 22h, em diuen en comprar l'entrada que hauré d'estar-me dret, accepto i entro. Només arribar, ja albiro tres cadires sense ocupants, teòricament comprades, i m'assec en la fila 3, ben al mig, al passadís. Collons, de moment m'assec i si ve la persona posseïdora de la butaca d'or, m'aixeco, i aquí no ha passat res. Només asseurem que comencen els músics a tocar, hòstia, ni pintat a l'oli. Ja a les primeres notes he entès que estava començant a presenciar un concert que podi ser memorable, i carall si ho ha estat. Un quartet on els músics toquen 5 instruments, és un quartet o un quintet? Com que eren quatre músics i cinc instruments, era un quartet amb un músic amb doble "curro", i així ha estat. Jonathan Kreisberg, guitarra Gibson ES137?, Will Wilson, piano i saxo alt, Matt Penman contrabaix i Colin Stranahan bateria. No sé ni per on començar....m'he quedat frapat, com tothom, des del principi. He escoltat, hem escoltat un guitarrista amb una precisió, tècnica, sensibilitat, musicalitat, savi ús dels recursos tècnico-electrònics, i un munt de "virgueries"....Persona afable i simpàtica a la vegada que gran músic, i segons ha repetit un parell de vegades, un gran enamorat de Barcelona; és clar que això mateix deu dir a Paris, de Paris, però se li agraeix. El pianista-saxofonista ha resultat ser un pianista per acompanyava força bé, i un saxofonista que toca de collons....Flipat m'he quedat en escoltar-lo en els solos i en les melodies tocant un saxo alt "vintage" daurat, però sense ser Selmer, jo diria. Un so esplèndid, d'aquells dels anys 40-50, i unes maneres ràpides de tocar-lo, uau, com el Parker, Woods, etc, tot i que l'estil, molt més modern, és clar ... El Jonathan ha tocat temes seus, un tema del Parker i en fer el bis en solitari, mentre els companys "tocaven" les cerveses, ha interpretat un "Stardust" meravellós. Aquest és un tema que si l'escoltes per segons qui, et pot semblar una mica massa "estovat", no sé si m'explico, però noi, el Jonathan l'ha brodat amb acords, arpegis i un solo magnífic, apart de fer-ho amb tots els recursos sonors de la seva "pedalera", la qual ha acaronat en lloc de trepitjar-la. Bé, em podria estendre molt més però ja paro. Com que m'he comprat el disc que ell mateix m'ha signat, sense deixar la seva guitarra, li he hagut de dir si se l'emportava al llit, i mig somrient m'ha dit que de vegades sí, se l'emporta! Un xicot molt trempat i que m'ha deixat, ens ha deixat una gran satisfacció que crec que em durarà uns quants dies. Per cert, agrair a l'ànima en pena que s'ha comprat l'entrada i no ha vingut a gaudir del concert per poder-ho fer jo en el seu lloc. Un disc que posaré el proper setembre al programa Jazz Club de Nit. I ara sí, bona nit!  Miquel Tuset.