Petites Cròniques de les WTF amb Albert Bover Trio

Benvolgudes i benvolguts, amigues i amics del Jazz Club La Vicentina. El dilluns passat, i després de gaudir una vegada més am la WTF organitzada pel sempitern constant Aurelio Santos, vaig deixar anar quatre ratlles abans d'anar a dormir.......són quatre ratlles que estaran acompanyades dels àudios una vegada estiguin "penjats" al web de l'Ivoox. 

Aviso, que qui ho fa ja no se li pot dir traïdor, que cròniques com aquestes de "quatre ratlles" les deixaré de fer, exceptuant-ne les que encara continuaré fent dels concerts que faci al Jazz Club La Vicentina. Ja us podeu adonar que el temps emprat en fer-les és excessivament llarg...Miraré de fer que les "quatre ratlles" s'acostin més a la realitat numèrica.

Albert Bover by Josep Tomàs

Va, quatre ratlles abans d'anar a dormir...Resumint, ha estat un gran concert amb l'Albert Bover, Manel Fortià i Joan Casares. Feia dies que no veia a en Manel, músic que ens ha acompanyat un parell d'anys en els Festivals de Jam Sessions que fem el juliol a Sant Vicenç dels Horts, i m'ha sorprès la seva evolució, si se'm permet aquesta expressió. Ha estat molt solvent en tot moment acompanyant i improvisant, tot i la certa dificultat dels temes escollits per l'Albert (propis, el 45 minuts, un parell de complicats de Monk, etc..). Joan ha fet la feina molt ben feta, amb molt de swing, i fent uns magnífics solos en cadascun dels temes, a més de la compenetració dels "quatres" diversos. S'ha lluït durant tota la seva intervenció i segur que recordarà aquest dia en el qual va compartir l'escenari del Jamboree, amb l'Albert Bover. Aquest darrer, un dels pianistes més importants de l'estat peninsular i europeu, ens ha deixat amb la boca ben oberta en cadascuna de les seves interpretacions. La capacitat "improvisatòria" és tal, i tan gran la seva tècnica que constantment t'estàs dient...."has vist el què fa?", i ho dic jo que no hi entenc gaire. Però és que els músics que estan al seu voltant també ho diuen, o potser ho pensen, segur que ho pensen. Avui ens hem quedat a veure i escoltar un parell de temes de la "segona part", la part on l'Aurelio Santos deixa anar tota la seva maquinària inventiva, que és molta. Hi ha hagut algun despitat un pel massa begut que......Bé, el primer tema li han dedicat a un tal "menistre werth", a base de "rots" diversos cada vegada que l'Aurelio pronunciava el fatídic nom, alguns dels quals han sorgit de les entranyes d'en Jordi Rabascall Madrid, també d'en Claudio Marrero Santana i d'una espontània que anava bastant a gust. Abans però, hem pogut gaudir de la Jam de Jazz amb el trio de l'Albert Bover, on hem pogut veure com dia a dia en Claudio està agafant un gran nivell. També hi ha hagut en Martin Laportilla, Xavi Torres Vicente, Àlex Fortuny, en Pere Miró al saxo baríton, Fred Heinkel?, Rodrigo G. Pahlen, Juan Luís Castaño, Tamar Mc Leod. Avui però ha pujat a l'escenari un tal Marcelo amb el trombó que potser no ho hauria d'haver fet. Abans de marxar, hem pogut escoltar a la Paula Dominguez, que amb la seva valentia habitual es planta dalt l'escenari a "lo que me echen", i ella que s'ho escolta una mica, a l'Albert Bover que iniciava el segon tema al teclat, i sense embuts s'hi llença. Bé, quatre ratlles són quatre ratlles i ara a clapar. Bona nit i bon JAÇ. Això és el que deia la mateixa nit en arribar a casa, però ara ve comentar abastament i fer la crònica de com va anar el concert i les Jams posteriors.

Manel Fortià by Josep Tomàs

Un concert on hi vam anar amb el David Carreras, del Club de Jazz Sant Cugat arribant amb el primer tema començat després d'haver fet un quart de "pitza" i un parell de Murphys al pub Irlandés que hi tenim prop del Jamboree. Només arribar, amb un Jamboree que feia goig, amb un ple total excepte un parell de cadires a primera fila, lloc on sempre ens hi posem al costat del nostre amic i gran fotògraf, Josep Tomàs. El tema l'estava fent el gran Albert Bover amb una gran mestria, fent el solo amb gran delicadesa i més dificultat tècnica. Després d'ell s'hi va posar en Manel Fortià qui es va enfrontar a la seva "berra" amb gran seguretat fent el seu solo de manera magnífica, solo melòdic i amb la pulsió adequada que va estar en tot moment recolzat per pinzellades rítmiques de la resta de companys. Després d'ell, l'Albert va donar el primer peu per entrar als típics "quatres" amb el jove bateria Joan Casares. Aquest els va fer amb prou contundència rítmica dient-nos "ei, que estic aquí nois" però també amb força tècnica. Aquest jove bateria, de la nissaga dels Casares, músic el pare, el germà, ell i potser algun més de la família, ens va acompanyar aquest estiu en el Festival de Jam Sessions a Sant Vicenç dels Horts, conjuntament amb el seu germà gran, en Lluc Casares ara pels freds d'Holanda. Després de la tanda de "quatres", l'Albert hi va tornar amb la melodia, magnífica balada estàndard prou coneguda i millor interpretada, per anar-la diluint mica a mica i poc a poc, fent una llarga "coda" que va arribar al final amb prou suavitat. 

Joan Casares  by Josep Tomàs

Després d'aquesta magnífica balada, ell mateix va presentar els dos temes següents que segons ens va dir eren del compositor que més li agrada, Thelonious Monk. El primer va resultar tenir una "intro"  típica de Monk, amb grans intervals i melodia d'autor identificable, per després fer-la amb el típic "swing" ben marcat pel "walking" d'en Manel i la gran pulsió rítmica d'en Joan. l'Albert va encetar el seu increïble solo, refermat per la cara d'incredulitat de tot el personal que escoltava bocabadat la seva interpretació intentant comprendre, o si més no, seguir les melodies sorgides de la seva imaginació. Al costat meu hi tenia una jove mossa que segur que devia ser pianista, i que estava enlluernada, com tots, però que se li veia un gran coneixement del tema. Gran i magnífic solo aplaudit per tots els atordits i que va deixar pas al solo del Manel, molt ben executat i recolzat pel darrera pel company dels timbals. Aquest jove contrabaixista se'l veu molt més madur i amb molta millor capacitat i tècnica dia dia que passa i nosaltres veiem. Després d'ell el solo del més jove de tots, en Joan Casares qui en va fer un de força ben executat, amb total control dels diferents estris, timbala, goliat i demés aparells percussors. Per acabar el tema, l'Albert  va fer una "coda" magnífica que va donar pas al següent tema de Monk, així, sense cap interrupció. Va resultar ser una balada a ritme de vals, tema no massa conegut pel públic i molt conegut pels músics que segur hi havia entre el públic. Un tema amb una melodia molt curta i que va deixar pas al solo del Manel Fortià, executat amb gran solvència i pulsió rítmica. Després d'ell, el "mestre" de molts, el pianista a qui tothom va mirar en morir el gran Tete Montoliu, el músic que havia d'agafar la torxa que li va cedir el del carrer Muntaner. El "nostre" Albert sap anar per uns camins poc transitats, de fet segur que transitats per no gaires. Una millor tècnica és difícil de trobar i de la imaginació, com que és lliure i tothom en te, doncs res, només s'ha de saber com aplicar-la, on i de quina manera. Un magnífic solo que va servir per acabar també amb el tema. 

Tamar McLeod by Josep Tomàs

El quart tema de la nit va ser una composició pròpia, el "45 minuts". Un tema amb un marcat "swing" recolzat per la secció rítmica de contrabaix i bateria, aquest darrer amb molta profusió de cops als plats, "ride" i"crash" i una constància en remarcar el "bombo" amb el seu corresponent pedal. "Swing" i "Blues" en un altre gran solo de l'Albert Bover, qui va meravellar-nos a nosaltres, en David i a mi, al Josep i a la jove pianista del meu costat. Si giraves el cap, que ho vaig fer, veies a la gent amb cara d'incredulitat i amb cara de satisfacció, la que et fa pensar..."collons, que bé que hi soc jo en aquest concert...". Magnífic solo i llarg solo aquest el del seu tema "45 minuts", tema que no va durar tant, i se sol dir "per sort o per desgràcia", més aviat per desgràcia. Després d'ell i dels merescuts aplaudiments va fer el seu solo el jove contrabaixista Manel Fortià. Un solo ple de qualitat, de progressió harmònica i de pulsió, amb certs tocs melòdics també. En acabar-lo, l'Albert hi va tornar fent uns increïbles arpegis amb la mà dreta mentre l'esquerra anava fent i desfent acords, magnífics acords, pe així anar acabant suaument, suaument. 

Després van seguir amb una magnífica balada que l'Albert es va encarregar de presentar abans, mencionant-ne el compositor i el nom d'aquesta, però se m'ha fet difícil aclarir ambdues informacions...Balada iniciada per ell mateix amb gran sol·lemnitat, tal i com es mereix aquest tema, que més aviat sembla un tema clàssic allunyat del Jazz. Una preciosa melodia, amb un toc de transcendència, que l'Albert es va encarregar d'interpretar abastament. Després d'ell, el Manel va seguir amb la mateixa tònica profunda desgranant unes magnífiques notes que van arrencar aplaudiments entre el públic i així deixar pas a la gran improvisació que ens va fer l'Albert. Jo diria que sortien "colors" de l'escenari, uns colors de tons brillants mentre va fer la curta improvisació, per esdevenir d'uns colors més tènues, donada la malenconia del tema, acabat entre aplaudiments agraïts.

Claudio Marrero by Josep Tomàs

Varen acabar aquesta exquisida primera part amb un tems del Sonny Rollins, el conegut "Airegin", que ell mateix ens va recordar que era Nigeria a l'inrevés. Tema iniciat per la bateria del Joan però que l'Albert es va encarregar de liderar amb la melodia i el Manel amb el contrabaix. Després del "curt" tema, l'Albert ja s'hi va posar a improvisar amb un magnífic swing creat per la màquina rítmica que anava a la perfecció. Un magnífic solo recolzat en tot moment per contrabaix i bateria però que va brillar sol en tot moment. Les passejades a  munt i a vall de les 88 tecles, els arpegis difícils, estranys, les inescrutables escales, etc...ja m'agradaria poder dir més coses de les que fa, però com que no soc músic, me n'estic, només puc comentar com a oient, i això sí, un oient amatent, amant del Jazz i que n'escolta i n'ha escoltat i en continuarà escoltant, la qual cosa em permet deixar anar algunes opinions més o menys tècniques. Després d'ell va ser el Manel el que va fer la seva part del solo. Un solo també molt ben trenat i que va mantenir-nos dins del mateix swing per acabar fent els típics "vuits" que van ser aquesta vegada entre el bateria i el pianista, el qual, després de la combinació amb el bateria, va anar a parar a la "coda" i així acabar aquesta "Master Class". 

La Jam Session va començar després que l'Aurelio cridés a alguns dels músics habituals i que van ser el Claudio Marrero en el tenor i el Sebastián Domínguez a la guitarra. Ells dos, conjuntament amb el trio inicial van tocar el Billie's Bounce de Charlie Parker. Després de fer-nos gaudir amb els seus respectius solos, l'Aurelio va cridar a la gran cantant Neozelandesa, la Tamar McLeod i tots plegats van fer el magnífic tema "But not for me", tema que va popularitzar el llavors jove cantant i trompetista Chet Baker així com molts altres més, mascles i femelles. La Tamar el va cantar de manera exquisida tan la melodia com després en la improvisació que va fer de la seva particular manera. Després d'aquest tema i una molt bona estona dalt l'escenari, l'Aurelio va donar un "break" al trio que havia encetat la Jam i va donar peu i escenari a Xavi Torres al piano, Àlex Fortuny a la guitarra, a Martin Laportilla al baix elèctric i al simpàtic Fred (Heinkel? Hashkel?)  a la bateria. Tots ells van tocar el magnífic tema de Wayne Shorter, el "FootPrints". Després van fer el "Have you met miss Jones?" i seguidament el mestre de cerimònies va cridar a Pere Miró i el seu saxo baríton, a l'amic Juan Luís Castaño a la bateria i a un jove llançat, massa llançat, en Marcelo al trombó. Aquesta atípica formació va encetar un "Blues" que va sonar força bé, exceptuant-ne algunes puntuals intervencions metàl·liques. Després d'aquest tema ja ens acostàvem al final que va ser amb el tema "Caravan" interpretat al piano pel gran pianista Uruguaià, en Rodrigo G. Pahlen que va substituir al voje "crac" Xavi Torres. Espero no haver-me equivocat en l'ordre dels convocats i temes que van fer, que ben bé podria passar.

Després d'aquesta "primera part" de Jazz més o menys estàndard va arri bar l'hora "zero", les 23h de cada dilluns on tot es transforma i esdevé si més no una mica caòtic, on el "caos", la "sorpresa", la "conya", la "música", tot, tot és diferent. Aquesta vegada li va tocar el rebre al menistre WERTD que va ser el cap de turc on van anar a parar tota la nostra mala llet. Van sortir diversos voluntaris cridats per l'Aurelio qui els hi va demanar si sabien o no aconseguir extreure del seu interior diversos sons guturals, "rots", vaja. Es van posicionar en fila i quan el regidor mencionava el fatídic nom gens cultural, els tres en fila feien un magnific "rot". Els tres eren el mateix Claudio Marrero, en Jordi Rabascall i una jove apassionada que anava molt a gust. Després en el darrer tema que vam escoltar d'aquesta segona part, va pujar a l'escenari la jove i valenta Paula Domínguez qui s'hi va ficar crec que ja havia tornat de sopar l'Albert Bover i mentre ella se l'escoltava al teclat iniciant el que seria el "tema", es va anar concentrant per després improvisar tant en la melodia com a la part de la pròpia improvisació. Doncs això va ser tot el que vàrem poder escoltar, amigues i amics de les WTF i del Jazz Club La Vicentina. Miquel Tuset.