Petites Cròniques de les WTF, amb Llibert Fortuny, Gary Willis i Gergo Börlai

Ampli i Bambes d'en Llibert Fortuny  by  Josep Tomàs

Una primera impressió de la WTF d'ahir dirigida per l'incombustible Aurelio Santos es podria resumir en una sola paraula, en majúscules però.......IMPRESSIONANT!! Poder veure ben a prop a l'actual TRIFÀSIC, amb Llibert Fortuny, Gary Willis i Gergo Börlai, a un preu reduït a la mínima expressió és un luxe només a l'abast dels aficionats que ens trobem cada dilluns al Jamboree Jazz. Un lloc de petit format, ideal per copsar totes les energies i atmosferes que sorgeixen a poca distància. Professors tots tres del Conservatori del Liceu, també els podrem veure a les Jams del Café del Conservatori els dijous a partir de les 8h30m, compartint escenari amb els seus  alumnes. Aquest dilluns vam gaudir d'allò més, com feia dies que no ens passava. 

Llibert fent conya  by J. Tomàs

La compenetració entre tots tres és inqüestionable i es va fer evident en cadascun dels temes que van tocar. La "conya" que es porten l'Aurelio i en Llibert és antològica i si un en fa un braç, l'altre en fa una cama, de tal manera que entremig de la presentació Llibert va enganxar a l'Aurelio a compartir escenari en el primer tema, i aquest, es va anar situant en el tema per poc després intervenir-hi fent el que només sap fer ell, "els sons rítmics i guturals d'ultratomba". De fet, tema, tema, tal i com ho entenem nosaltres no en van fer cap, o potser sí. La manera com comença els temes en Llibert és prou coneguda, ja que pot començar fent un determinat so i ritme amb el saxo tenor o amb l'EWI per després enganxar-se la resta de companys. Gary Willis coneix perfectament els sentits rítmics i melòdics d'en Llibert i sempre està al cas de les possibles variacions, adequant-se ràpidament als canvis proposats. D'ell ja ho sabíem pel fet de ser-ne company des de fa temps, ara bé, d'en Gergo Börlai, bateria hongarès reconegut mundialment, només en teníem notícia del seu "comportament" pel fet d'haver-lo vist a la inauguració de les Jams del Café del Conservatori del Liceu, on ja n'havíem vist un "tast", suficient però per entendre i veure tot el seu potencial. Aquest dilluns però, es pot dir que vam veure'n l'explosió d'un bateria amb una gran força rítmica, idees rítmiques i combinacions entre els diferents elements, caixa, timbala, goliat, bombo, plats i charles, a un nivell, velocitat i precisió, podríem dir que mai vistes.

Gary Willis  by  Josep Tomàs

Tal i com va dir l'Aurelio, el concert d'ahir va ser una concessió d'una companyia elèctrica per la manera com el grup estava endollat al flux elèctric, exceptuant-ne el bateria que estava endollat al seu propi flux vital. D'aquesta manera vam poder escoltar al Llibert fen les seves "virgueries" sonores amb saxo i EWI, instrument que utilitza tan per obtenir-ne sons diversos i moltes vegades "simpàtics" i en d'altres ocasions fent una base rítmica mentre en Gary fa els seus magnífics solos. Un baixista elèctric i eclèctic considerat un dels millors del planeta que el vam poder veure i escoltar a un pam, fen uns solos increïbles, a una velocitat més increïble encara i "jugant" amb uns estris electrònics, portàtil Apple i una targeta de so super professional similar equip utilitzat pel Llibert, que li va permetre fer-nos escoltar una guitarra solista en lloc d'un baix elèctric en més d'una ocasió. L'electrònica i informàtica al servei de la creativitat i no a l'inrevés com passa en alguna de les mogudes electròniques-poperes d'alguns grups de pop-rock-etc. En Llibert va liderar la formació en tot moment, mentre en Gergo no parava de mirar-lo per "copsar" les variacions musicals i rítmiques a temps real. Recordo haver-lo escotat en un dels temes que va tocar amb les escombretes, com en reduïa el tempo de manera perceptible per tornar-lo a augmentar a la "velocitat" normal, situació que mai, mai he tingut el plaer d'escoltar i que ves per on, no desencaixava gens ni mica rítmicament. Sempre tocant amb una força rítmica descomunal, que no vol dir "soroll". És un bateria que colpeja la caixa i timbales amb una certa suavitat, de la mateixa manera que tracte els plats i charles, i per tant no resulta gens molest. La combinació, redoble, que va fer amb el pedal del bombo i la timbala va ser ontològica, i també mai vista,  o poc. 

Gergo Börlai  by  Josep Tomàs

Parlar de la manera com toca el saxo en Llibert no costa gaire, només s'ha de dir que és un dels millors de la península ibèrica, i que com ell ha dit repetides vegades, "ja n'estic fart de tocar estàndards, tot i que m'agraden molt, però jo vull tocar la meva música", i la seva música la toca a la "seva manera", amb estris electrònics, software i efectes i el seu inseparable EWI.  Els solos que va fer Llibert de marcat estil rítmic però fets amb una de les més grans solvències tècniques ens van impressionar d'allò més. Ell pot començar a fer un solo melòdic, ràpid, pujant fins als súper aguts i baixant fins la nota més greu, passejant-se per tots els arpegis possibles, diatònics o no, amb el so propi del seu tenor, o afegint-li efectes sonors, alguns dels quals sorgien de les meravelloses mans d'en Leo Bianchi, com alguns ecos que acompanyaven a una sola nota sorgida del saxo d'en Llibert, i que ell mateix, al moment, entenia la nova proposta fent-la més recurrent encara, per després arribar a una seqüència rítmica repetida les suficients vegades per fer entendre a la resta de companys que ara la història solista canviava de mans. Així van estar-se una bona estona, i entre tema i tema, incursions humorístiques i iròniques d'en Llibert, algunes de les quals acompanyades pel mateix Aurelio. No sé si havíem aplaudit tanta estona a un músic com ens va fer fer l'Aurelio pel Gary  i pel Gergo i finalment pel Llibert, que van ser aplaudiments de llargs minuts, merescuts, evidentment.

La Jam va començar com mai ho havia vist...l'Aurelio va anar cridant per noms de pila, Cegasa, Everride, etc, a tota una colla de músics que crec que van ser, Claudio, Greg, Nil, Morten, Jeppe. De cop i volta ens vam trobar amb SIS Tenors d'alt l'escenari, cosa mai vista per mi. Poc després s'hi va afegir en Guillermo Caliero amb la seva trompeta a mode de rèplica del metall vers les canyes. El tema que va proposar Llibert va ser un tema de Charlie Parker. Tema que van iniciar tots a la vegada, s'ha de dir que amb una total comunió, sonant tots sis a tempo, i amb un resultat sonor prou impactant. Després del tema van començar la roda de solos pel Morten, Nil Mujal, Greg, Claudio Marrero, Jeppe i Llibert, cadascun fent-lo segons els seus criteris rítmics i melòdics, però tots amb una molt bona tècnica i grans idees improvisades. En un moment donat Llibert va fer incrementar el tempo a la secció rítmica i van tornar a la roda de solos. Llibert se'ls mirava prou sorprès i content de veure com ho feien de be. Així s'hi van estar fins que en acabar la roda de solos, van tocar uns "quarts" per després tocar un magnífic "medley" tots junts  sense secció rítmica que va durar una molt bona estona i ja al final després tornar al  "tema" tots plegats.

Aurelio i Llibert en plena "conya"  by  Josep Tomàs

Després d'aquest tema, i mentre l'Aurelio intentava parlar o obtenir aplaudiments, només els vents van iniciar una incursió al "Donna Lee" també de Parker, tocat a una increïble velocitat mentre l'Aurelio s'ho mirava incrèdul i satisfet.

Moment a partir del qual l'Aurelio va incitar a fer els merescuts aplaudiments per a tots els músics que havien tocat el primer tema de la Jam i convidar al gran trio a fer un "break" per anar a reposar energies sopant en algun dels magnífics locals de la Plaça Reial.

Ja portàvem més d'una hora i mitja de moguda i estàvem tots molt i molt engrescats i impressionats pel què acabàvem de veure i escoltar.

A partir de llavors l'Aurelio va cridar al Bachi al baix elèctric, Antonio Wickler O'Neal a la bateria, Tomàs Fosch al piano. Aquests van tocar conjuntament amb alguns dels anteriors, en Claudio, Morten, i Greg. 

Seguidament va pujar Enric Peinado a la guitarra, va cridar a Tamar McLeod sense èxit, al jove violinista Apel·les Carod, a Dani González a la bateria, i així amb en Guillermo, s'hi van posar a fer un estàndard, el "What is this thing called love", amb un Apel·les que va encetar la melodia per entrar de ple en el seu solo, deixant després que ho fessin la resta de companys. Un Enric Peinado sublim a la guitarra ens va deixar anar diverses meravelles harmòniques improvisades. Guillermo va  començar la seva part així com si res, lenta i suaument, per després ficar-s'hi de ple acompanyat de la secció rítmica, la qual va brillar amb el Bachi, Tomàs i Dani, fent cadascun d'ells la seva aportació "solística". 

Després d'aquest tema l'Aurelio va cridar de nou a Claudio Marrero, va donar-li un "break" a Bachi per cridar a Matías Miguez, també a la bateria a Kike Ramírez, i tot això mentre sonava la trompeta d'en Guillermo en segon terme tocant frases del proper tema que tocarien. 

The Tenor  Saxos Boys    by   Josep Tomàs

Va resultar ser un tema bastant "funky" amb una melodia curta que va deixar pas al primer solo d'en Claudio que va guarnir amb elegància i trempera. Després, i amb un notable rebaix de volum sonor s'hi va ficar en Guillermo amb una gran sensibilitat i demostrada tècnica i ràpid tempo, però que a mida que s'anava animant també tot anava incrementant el seu volum a mode de crescendo per arribar al clímax del seu solo. El van seguir la resta de companys, al saxo tenor un company músic que va aparèixer com si fos per encantament, i que va deixar-nos un bon regust d'orella; després va ser l'Aple·les Carod qui ens va mostrar les seves habilitats al violí, per després fer-ho l'Enric Peinado a la guitarra, amb una gran perfecció tècnica, control sobre l'electrònica, pedals i demés estris, amb canvi de so inclòs. el va seguir el Tomàs als teclats, qui amb un so amb molt de "wha wha", de piano elèctric, ens va deixar una sèrie de "perles" de gran inventiva. Mentre, els vents feien uns petits "rifs" marcats en una determinada part del solo. Després d'ell va ser el gran Matías Miguez qui ens va meravellar amb la seva interpretació. Es nota que tan ell com en Bachi són  grans admiradors del més gran Gary Willis. Una vegada acabada la roda de solos hi van tornar amb la melodia tots plegats fent-ne un parell de cors i ja per acabar tots plegats i tancar el tema el darrer cop de timbal-plat. 

Després d'això, i com sempre ens passa amb en David Carreras i el Josep Tomàs, recollim els trastos diversos i ens anem a fer una magnífica "birra" al pub Irlandès que hi ha a una plaça propera a la Reial. Sempre ens perdem la "segona part", bé, no sempre, però sí que ens la perdem molt sovint, i és una llàstima no poder parlar de la colla de músics que segurament van participar-hi, com són alguns dels que vàrem saludar, com en Rodrigo G. Pahlen, Martin Laportilla, etc, etc....

S'ha de dir que les fotos que hi ha són d'en Josep Tomàs com és evident, però que no n'hi ha més, ."That's all folks". Miquel Tuset.