dilluns, 17 de setembre cap a la 1 de la matinada. Tornem-hi....... Acabo d'arribar del Jamboree Jazz Club, i com que és dilluns, de les WTF de l'Aurelio Santos. Tinc al cap un munt d'impressions sonores i visuals que tinc la necessitat d'exposar. Malauradament, la meva parella te un problema noctàmbul i se'm desperta cada vegada que se li acaba un son. O sigui que, en deferència a ella, me'n vaig a clapar i demà, o sigui avui al matí, ho escriuré. Sé que l'Antonio Narváez Dupuy i el Josep Tomàs (com cada dilluns) han pres instantànies gràfiques, o sigui que quan hagi fet les quatre ratlles, els hi afegirem les fotos. Haig de dir que com cada dilluns, avui també hem flipat, en molts aspectes.
dimarts, 18 de setembre al matí. Aquest dilluns vam flipar, com deia, en molts aspectes, com sempre passa a les WTF. Malauradament vam haver de marxar (la Time Meyer, el Josep Tomàs i jo) tot just iniciar-se la segona part, mentre sentíem com l'Aurelio Santos feia tremolar les parets del Jamboree Jazz amb els seus sons d'ultratomba.
Jo em protegeixo amb els auriculars, a mode de taps, i així ho puc aguantar. Bé, el que deia, de la segona part no en podré parlar, però segur que va ser sorprenent, com sempre és, gràcies a la col·laboració tècnica del gran Leo Bianchi, que controla tots els processos, acústics i visuals a la perfecció.
 |
| Jonathan Idiagbonya By Josep Tomàs |
La primera part la va iniciar el trio liderat pel Jonathan Idiagbonya, pianista habitual a les WTF, del qual, fins i tot l'Aurelio s'ha aprés finalment el cognom. Recordo que no fa gaire deia que no se'l podria aprendre mai, però mira que ja se l'ha aprés.
El trio estava format per un gran contrabaixista americà resident e Sitges des de fa una colla d'anys, gran persona, amable i gran músic, en Thomas Kent Warburton. Versàtil com el qui més, nedant en totes les aigües, i fent uns solos lírics i melòdics amb una tendresa increïble. A la bateria hi va haver el Marc Ayza.
 |
| Marc Ayza By Josep Tomàs |
Què es pot dir de com toca la bateria? Doncs que no n'hi ha com ell; i no parlo de tècnica, que tots en tenen, i de recursos, que també, sinó que parlo de la permanent creativitat que li permet estar fent sempre quelcom més que acompanyar. Ell, quan acompanya, no només ho fa sinó que constantment està "creant" paral·lelament. Un altre company que se li assembla, tot i que no amb la mateixa intensitat creativa paral·lela, és el Jordi Gardeñas Martinez. En Jordi també és un bateria que s'aparta de la norma estàndard. Amb això no vull dir res de res. Només constato els diversos estils que es poden comprovar quan els escoltes. No cal dir que jo, al·lucino de la mateixa manera escoltant a tots els bateries. Bé, aclarida la meva admiració per a tots els bateries, saxofonistes, trompetistes, etc, etc, cal comentar de quina manera va anar la nit.
El trio no va fer una entrada Jazzística amb estàndards clàssics, temes molt coneguts, etc, sinó que ens van immiscir en una atmosfera creada al voltant d'una música intimista sorgida de la batuta del director pianista, en Jonathan Idiagbonya. Músic complet, amb arrels clàssiques evidenciades per les melodies escollides per fer-nos gaudir. També van sonar temes relacionats amb el cançoner popular arranjats amb mestria i molta calidesa. Hi va haver en tot moment, molta compenetració entre tots tres. Em ve al cap un dels temes que va iniciar el Marc amb les seves eines percussores, amb molta suavitat, tocant la bateria amb els dits, per a mica a mica entrar piano i contrabaix creant unes sensacions amb similituds a les que es creen en els mantres hindús, a base de repeticions rítmiques i musicals fetes amb prou lentitud. Bé, com que ara és el matí, ja he perdut els encants de la memòria immediata de la nit, i ja no expressaria bé el que vàrem viure, o sigui que anem a la Jam Session de Jazz.
Aquesta va començar amb la primera sorpresa de la nit, jo el primer sorprès i suposo que la penya també. Sense donar-me compte, em vaig trobar presentant a una cantant, i per extensió parlar del Jazz Club La Vicentina, Sant Vicenç dels Horts i Torrelles. Amb la Time Meyer, persona polifacètica, vam venir del Baix Llobregat a gaudir de les WTF, jo com quasi cada dilluns i ella per primera vegada. Com que és una cantant va venir a cantar. El Jazz no és el seu estil de treball però li agrada i coneix alguns estàndards, o sigui que allà que va pujar. Tot i els nervis i les explicacions, va cantar un tema i va sortir aplaudida per tothom. La Time te fusta, molta fusta d'artista i molta projecció donada la seva versatilitat. L'esperem a les Jam Sessions del Jazz Club La Vicentina.
 |
| Xavier Casellas By Josep Tomàs |
Qui va continuar amb la saga de cantants va ser el reconegut gran cantant de Jazz, en Xavier Casellas. Un tros de músic que ens va cantar un "My funny Valentine" a un ritme un pel viu, cantant amb molta professionalitat, convenciment i gran tècnica, també en la improvisació posterior. Un dels pocs cantants homes i molt bo que tenim! Després dels dos cantants i de deixar descansar a la secció rítmica, varen pujar els vents i una nova secció. Un jove americà de Boston, en Greg, amb el seu magnífic tenor; el Diego, brasiler amb el seu soprano; el Guillermo Calliero i la seva magnífica trompeta (per cert, per molts anys Guillermo); el Bachi Jesus Bachiller Jimenez al baix elèctric, i després deixar pas al Matias Miguez, el Miquel Biarnés a la bateria, substituït posteriorment pel David Gonzalez, el de Les Carmelites, i el Gilles Estoppey al piano. Un tema del Parker, el "Billie's Bounce" i grans solos de tots els músics.
 |
| Guillermo Caliero By Josep Tomàs |
Dues agradables sorpreses, el Greg i el Diego, i cap sorpresa amb el Guillermo, del qual ja li coneixem el seu saber. L'escenari es va començar a omplir, i a omplir, fins arribar a haver-hi, dos violins, els de l'Apel·les Carod i Verònica; els dels anteriors vents; el tenor del Camilo, de Sant Vicenç dels Horts; la trompeta de l'Etienn, del Bruno Calvi; el piano de la menuda però gran pianista Esther Quevedo, i potser me'n deixo algun, sorry. I així s'hi varen posar a tocar estàndards amb variacions en la formació. Entremig, però, vam tenir la agradable sorpresa de tenir a l'escenari a la gran cantant Neozelandesa, la Tamar McLeod Sinclair que va cantar un "All Blues" com només ella ho sap fer. Les seves maneres són particulars, són la seva personalitat i les seves arrels, són la manera "lliure" com es mou i somriu, i la manera com canta. El Jazz tampoc és el seu estil, però com a cantant que és, se l'adequa a la seva estructura humana.
Veiem una presentació de les fotos que va fer l'Antonio Narváez Dupuy, fotògraf i amic, gran assidu a totes les mogudes Jazzístiques d'arreu des de fa una colla d'anys.
 |
| Tamar Mc Leod By Josep Tomàs |
.jpg){kind=link}
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada