Primera Part:
Ahir vàrem ser a les WTF del Jamboree JazzClub que programa l'Aurelio Santos cada dilluns des de fa "tropecents" dilluns, com quasi cada dilluns. Ahir, però, va ser un dilluns especial, com solen ser els dilluns en el Jamboree. La primera part la varen protagonitzar la formació en trio liderada pel "gran" guitarrista Pere Soto, acompanyat de Curro Gálvez al contrabaix i a la bateria el Salvador Toscano. Varen tocar temes de Django i de Wes, bàsicament, ja que aquest és el seu projecte. La impressió que senties mentre anaves escoltant la música que sorgia a l'escenari, era cada vegada més aclaparadora. Un Pere Soto incommensurable, interpretant la música que més li agrada, encara que penso que li agrada tota la bona música, tocant a un tempo increïble melodies i solos amb una gran sensibilitat i exquisidesa, mostrant-nos una total recuperació del mal tràngol passat i fent-nos passar una gran estona, sense donar-nos conta que estàvem davant d'un dels millors guitarristes de casa nostra i més enllà. Els seus acompanyants varen estar a l'alçada oferint-nos també lo millor d'ells mateixos. Curro Gálvez va tocar jo diria que com mai, amb una gran solidesa rítmica, contundència però ben temperada, realitzant en cadascun dels temes uns solos perfectament executats i d'una gran inventiva i sensibilitat, mostrant-nos com dia a dia, un músic evoluciona, millora, i mira cap endavant, tot i els anys que porta a l'esquena dalt els escenaris. També vàrem copsar com un bateria participa en la creativitat col·lectiva i així ho va fer ahir el Salva. Els temes interpretats, amb molts canvis, a vegades rítmics i a vegades no, però sempre canvis que el bateria marca, ens varen mostrar la compenetració de tots plegats, però com un bateria (sense oblidar Curro) fa que "tot" marxi a la primera. Jo diria que va acompanyar de manera perfecta durant tota l'estona que varen tocar, fins i tot en els tempos super ràpids que li imposava el Pere tocant temes de Django. Els seus "quatres" i redobles varen ser molt aplaudits, cada vegada més, a mida que anàvem comprenent què estava passant.
No endebades aquesta formació reduïda ha participat en el "Jazz a l'estudi", i ara només cal esperar que pugui realitzar el projecte moltes vegades dalt els escenaris.
Segona Part:
l'Aurelio Santos te la virtut, capacitat i poder, de transportar-nos a indrets desconeguts gràcies a la col·laboració del seu tècnic de so, llums i efectes, en Leo Bianchi. Com tothom sap, quan es fa la foscor al Jamboree JazzClub, és quan entres en el món oníric de l'Aurelio. És quan pot passar de tot i més. Ja fa dies que ha aparegut un mena de "alter ego" de l'Aurelio, que molta gent ja coneix i que es diu Jordi Rabascall Madrid. Ambdós formen una coalició, però no com CiU, no, més aviat com AiL, o sigui Acratisme i Llibertarisme. Tal és l'ambient creat en aquests moments, tal és la mena de llibertat que es pot respirar durant les interpretacions i improvisacions dels músics. Ahir, a més a més, hi varen col·laborar tota una colla de músics de la màxima volada.
Aclarir però que a la primera part, i participant a la Jam de Jazz amb el Pere Soto trio, ja vàrem poder gaudir molt i molt amb el Raynald Colom, acompanyat d'un gran saxo alt, en Matthew Shilling i tota una colla de músics americans que són a casa nostra aquests dies a més a més d'un pianista mexicà, en Mark, del qual l'Aurelio ens va comentar que era un crack i que feia poc havia irromput a l'escena novaiorquesa. També va cantar una dona jove, americana també, i pianistes com Remi? i Pau Terol. En Nicolas, un baixista americà? que va venir amb la seva esposa, acabats de casar, també en Patxi? al baix elèctric, un bateria americà en Dave... que ens va deixar bocabadats i algú més....
Per continuar amb la segona part dir-vos que la tècnica rítmico-vocal aconseguida per l'Aurelio quan es posa un micròfon als llavis és sorprenent. Aconsegueix obtenir tota una sèrie de sons aguts i greus, a vegades molt greus, mantenint una pulsió rítmica constant que jo crec impliquen una certa dificultat. Raynald va estar a una alçada increïble improvisant melodies i riffs i arribant a cotes altíssimes en els seus solos, tot això seguint uns ritmes constants funkys, a vegades molt "matxacons" però ideals per mantenir la creativitat dels músics. En Matthew va estar també incommensurable improvisant entremig de la gran màquina rítmica. Va pujar també Martin Laportilla al baix elèctric aconseguint encara una més gran pulsió. Moments àlgids n'hi va haver i molts, ara bé, per comentar-ne un jo diria que va ser quan en Jordi Rabascall va pujar a l'escenari i com mica a mica es va anar deixant anar, lliurement, que sortissin totes les músiques que te al cap. Moments interpretatius vocals a un nivell gran, gran. Connexió total entre tots els músics i el públic, ple de "guiris" bocabadats veient què passava, amb cara d'incredulitat...I com que això no s'acabaria mai, per què quan m'hi poso, m'hi poso, val més deixar-ho estar que ja n'hi ha prou. Felicitar-los a tots i a l'Aurelio en particular, per mantenir, sembla que amb dificultat, aquestes WTF al Jamboree Jazz Club. Miquel Tuset.
Ahir vàrem ser a les WTF del Jamboree JazzClub que programa l'Aurelio Santos cada dilluns des de fa "tropecents" dilluns, com quasi cada dilluns. Ahir, però, va ser un dilluns especial, com solen ser els dilluns en el Jamboree. La primera part la varen protagonitzar la formació en trio liderada pel "gran" guitarrista Pere Soto, acompanyat de Curro Gálvez al contrabaix i a la bateria el Salvador Toscano. Varen tocar temes de Django i de Wes, bàsicament, ja que aquest és el seu projecte. La impressió que senties mentre anaves escoltant la música que sorgia a l'escenari, era cada vegada més aclaparadora. Un Pere Soto incommensurable, interpretant la música que més li agrada, encara que penso que li agrada tota la bona música, tocant a un tempo increïble melodies i solos amb una gran sensibilitat i exquisidesa, mostrant-nos una total recuperació del mal tràngol passat i fent-nos passar una gran estona, sense donar-nos conta que estàvem davant d'un dels millors guitarristes de casa nostra i més enllà. Els seus acompanyants varen estar a l'alçada oferint-nos també lo millor d'ells mateixos. Curro Gálvez va tocar jo diria que com mai, amb una gran solidesa rítmica, contundència però ben temperada, realitzant en cadascun dels temes uns solos perfectament executats i d'una gran inventiva i sensibilitat, mostrant-nos com dia a dia, un músic evoluciona, millora, i mira cap endavant, tot i els anys que porta a l'esquena dalt els escenaris. També vàrem copsar com un bateria participa en la creativitat col·lectiva i així ho va fer ahir el Salva. Els temes interpretats, amb molts canvis, a vegades rítmics i a vegades no, però sempre canvis que el bateria marca, ens varen mostrar la compenetració de tots plegats, però com un bateria (sense oblidar Curro) fa que "tot" marxi a la primera. Jo diria que va acompanyar de manera perfecta durant tota l'estona que varen tocar, fins i tot en els tempos super ràpids que li imposava el Pere tocant temes de Django. Els seus "quatres" i redobles varen ser molt aplaudits, cada vegada més, a mida que anàvem comprenent què estava passant.
No endebades aquesta formació reduïda ha participat en el "Jazz a l'estudi", i ara només cal esperar que pugui realitzar el projecte moltes vegades dalt els escenaris.
Segona Part:
l'Aurelio Santos te la virtut, capacitat i poder, de transportar-nos a indrets desconeguts gràcies a la col·laboració del seu tècnic de so, llums i efectes, en Leo Bianchi. Com tothom sap, quan es fa la foscor al Jamboree JazzClub, és quan entres en el món oníric de l'Aurelio. És quan pot passar de tot i més. Ja fa dies que ha aparegut un mena de "alter ego" de l'Aurelio, que molta gent ja coneix i que es diu Jordi Rabascall Madrid. Ambdós formen una coalició, però no com CiU, no, més aviat com AiL, o sigui Acratisme i Llibertarisme. Tal és l'ambient creat en aquests moments, tal és la mena de llibertat que es pot respirar durant les interpretacions i improvisacions dels músics. Ahir, a més a més, hi varen col·laborar tota una colla de músics de la màxima volada.
Aclarir però que a la primera part, i participant a la Jam de Jazz amb el Pere Soto trio, ja vàrem poder gaudir molt i molt amb el Raynald Colom, acompanyat d'un gran saxo alt, en Matthew Shilling i tota una colla de músics americans que són a casa nostra aquests dies a més a més d'un pianista mexicà, en Mark, del qual l'Aurelio ens va comentar que era un crack i que feia poc havia irromput a l'escena novaiorquesa. També va cantar una dona jove, americana també, i pianistes com Remi? i Pau Terol. En Nicolas, un baixista americà? que va venir amb la seva esposa, acabats de casar, també en Patxi? al baix elèctric, un bateria americà en Dave... que ens va deixar bocabadats i algú més....
Per continuar amb la segona part dir-vos que la tècnica rítmico-vocal aconseguida per l'Aurelio quan es posa un micròfon als llavis és sorprenent. Aconsegueix obtenir tota una sèrie de sons aguts i greus, a vegades molt greus, mantenint una pulsió rítmica constant que jo crec impliquen una certa dificultat. Raynald va estar a una alçada increïble improvisant melodies i riffs i arribant a cotes altíssimes en els seus solos, tot això seguint uns ritmes constants funkys, a vegades molt "matxacons" però ideals per mantenir la creativitat dels músics. En Matthew va estar també incommensurable improvisant entremig de la gran màquina rítmica. Va pujar també Martin Laportilla al baix elèctric aconseguint encara una més gran pulsió. Moments àlgids n'hi va haver i molts, ara bé, per comentar-ne un jo diria que va ser quan en Jordi Rabascall va pujar a l'escenari i com mica a mica es va anar deixant anar, lliurement, que sortissin totes les músiques que te al cap. Moments interpretatius vocals a un nivell gran, gran. Connexió total entre tots els músics i el públic, ple de "guiris" bocabadats veient què passava, amb cara d'incredulitat...I com que això no s'acabaria mai, per què quan m'hi poso, m'hi poso, val més deixar-ho estar que ja n'hi ha prou. Felicitar-los a tots i a l'Aurelio en particular, per mantenir, sembla que amb dificultat, aquestes WTF al Jamboree Jazz Club. Miquel Tuset.
.jpg){kind=link}
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada