JAZZ AL JAMBOREE el cap de Setmana Jazznta
En un cap de Setmana Jazznta una bona cosa és anar a sentir Jazz del bo i millor. Això es pot fer a diversos llocs de Barcelona i algun de rodalies, però una opció és visitar el Jamboree. Això mateix hem fet tant el divendres com el dissabte Jazznt.
El divendres vam anar a veure i a escoltar la música del guitarrista suec Gustav Lundgren que anava acompanyat del contrabaixista Martin Höpper i del bateria Anton Jarl també suecs a més a més de dos músics locals, el poli-instrumentista Jordi Rossi i el saxofonista Gabriel Amargant Marzo. Un divendres on vam gaudir d’allò més escoltant temes del Gustav, a més d’algun estàndard, "The days of wine and roses" i potser algun altre. En general va ser una nit de Jazz “modern”, o, podríem dir, de Jazz “contemporani” ja que, tant l’estil com les maneres són molt actuals. Un bon Jazz, interpretat per uns grans músics. Sorprèn, al menys a mi, la facilitat com alguns músics poden acompanyar-ne d’altres sense massas assajos i fer-ho dignament, fins i tot, fer-ho a la perfecció, diria jo. Aquest va ser el cas dels dos músics de casa nostra, el Jordi i el Biel, que van demostrar amb escreix la qualitat que ja els hi sabíem. Tocar a vista temes d’altres, del Gustav, en aquest cas, dependrà de l’estil, el tempo i potser altres coses, però, d’entrada, sembla prou difícil per fer-ho en pocs assajos. Això és el que va fer el Biel, a part d’interpretar uns solos increïbles, per ben interpretats tècnicament i melòdicament. L’altre músic que sempre sorprèn és el Jordi Rossi. En els seus inicis va començar tocant la bateria, per després passar a la trompeta i, ara, al piano. És un superdotat, ja que un altre qualificatiu no se m’acut. Toca el piano amb unes maneres de “gran” pianista de Jazz. La seva imaginació en combinar els acords harmònicament més inversemblants és exquisida, els seus solos són d’una claredat d’idees impressionant, el seu sentit del ritme és també molt admirable. Van interpretar un tema del Jordi, dedicat als primers indígenes que hi havia a les Amèriques i que els “espanyols” es van encarregar d’exterminar. Fou un tema lent d'una certa complexitat harmònica, però d’una evident qualitat. En definitiva , el Gustav i els seus companys suecs no podien estar més ben acompanyats. Va ser una molt bona nit de Divendres Jaaznt. Uns se la passen de la manera tradicional i d’altres, de manera alternativa, sense plors, sense penes, sense......rituals. Hi ha d’haver de tot fins i tot en aquests dies.
El dissabte vam anar a sentir la música del nou disc del Toni Solà Quartet. Va presentar els temes d’aquest darrer treball discogràfic, que està a punt de sortir al mercat. El treball és diu "Antiestress". Va ser una nit, jo diria, bàsicament de Jazz-Blues i fins i tot de Jazz-R&B. Els temes que ens va presentar el Toni són alguns de la seva collita a més de diversos estàndards. Un dels que més li agrada, i també a mi, és el “Lush Life” (Vida exuberant) que interpreta, pel que he pogut comprovar, en cada concert. És un estàndard del Billy Strayhorn, mà dreta del Duke, i que és una de les millors balades que s’han fet mai i que ell toca d’una manera especial. Segur que li dóna el sentiment adequat i necessari. Va començar amb un tema propi, “Uncle Alive” que segurament deu ésser dedicat al seu oncle i que per començar la nit va anar molt bé. Ens vàrem posar ràpidament en sintonia amb la música que sentiríem i que ja començo a reconèixer. El següent el va presentar amb la seva particular ironia i el va dedicar als molts “canta manyanes” que hi ha per aquest món; el tema és “The morning singer”. La nit continuava amb la mateixa perspectiva pel que fa a la música i a la manera de tocar-la. Estàvem immersos en un estil de Jazz que el Toni domina a la perfecció, perquè és el que li agrada tocar i segur que també escoltar, un Jazz de l’escola de Texas, allunyat una mica del Hard-Bop pel que fa a melodies i escales, un Jazz amb molt de “swing” i molt de “Blues” i, fins i tot, una mica de “R&B”. El Toni encara m’impressiona com fa anar el seu Tenor després de tocar un “rif”; el deixa anar i li queda penjant per tornar-lo a agafar per fer-lo sonar altre cop. El tercer tema va ser el "Berkshire Blues" del Randy Weston que és un Blues a ritme de vals o, com va dir el Toni, un vals a ritme de Blues, tot sigui dit amb la seva ironia i humor característic. Un estàndard interpretat per tothom i que el Toni se sap fer seu. Una de les millors versions d’aquest tema és la que fa el Booker Ervin en el seu treball Structurally Sound. Sempre va ser el Toni qui va iniciar els solos per després continuar el Gerard al piano, de vegades l’Ignasi a la “berra” i d’altres el “pinyo Martí” a la bateria. El Gerard sempre ens meravella de la manera tan Bluesy i Swingy que toca, amb una mà dreta fent els solos a un tempo molt alt, i sempre amb aquell feeling de blues als seus dits. Després d’aquest blues-vals li va tocar a la balada de la nit, tal i com havia dit abans, el “Lush Life”. La traducció és vida exuberant, vida de "xollo", i recordo que en l’actuació que va fer al Jazz Club la Vicentina , la va dedicar a tota una colla de personal que viu del “cuento”; diguem-ho, de determinats polítics que a més són uns corruptes, etc...Aquest tema ja he dit que el toca amb el sentiment adequat però que a més el toca sense incloure-hi cap solo, a l’estil de Coltrane. En té prou amb la pura i clara melodia per a captivar-nos. I ho aconsegueix. La nit anava acompanyada d’una sorpresa que nosaltres no coneixíem, però que va ser molt agradable de descobrir. El Toni ens va presentar la que seria la seva acompanyant, la cantant i ja coneguda nostra, Susana Sheiman. Qui no recorda aquella nit acompanyada de l’Ignasi Terraza i del Manel Àlvarez al Jazz Club la Vicentina ? Doncs, la Susana va cantar el següent tema que va ser “Rocks in my bed” de Duke Ellington. De vegades, sol passar que fins que no passa una cosa, no t’adones que allò era el que necessitaves. Doncs, crec que el Toni va tenir un gran encert de convidar la que és una de les seves millors amigues. Una amiga que és, a més a més, una de les millors cantants de Jazz de l’escena espanyola. Les seves maneres són exquisides, la seva comunicació amb el públic és millor encara i tal com interpreta és el “no va más”. Va cantar aquest tema amb molta força, gran entonació i swing per després deixar pas al solo del Toni. Aquest el va fer amb més empenta encara, per la qual cosa va quedar rodó del tot. El següent va ser el de l’"Afaita't ràpid", el “Rapid Shave” del Dave Burns, broma que ens va deixar anar el Toni i que el públic, ja entregat, li va acceptar de bon grat, un tema trepidant de ritme, quasi a ritme de rock and roll, però farcit de R&B passat pel sedàs del Jazz. Els solos a un tempo com el d’aquest tema són d’allò més difícils de realitzar. El Toni, però, ens va demostrar que està en molt bona forma física i millor forma musical. Una altra característica d’aquest gran instrumentista del saxo tenor són les seves excursions per les tonalitats ultra altes, notes que ell extreu amb una clara facilitat però que tothom sap que de fàcils, res de res. La nit s’acabava i, per fer-ho, van començar a tocar el tema sintonia de comiat, i mentre sonava, ell va aprofitar per presentar de nou als músics, Susana inclosa, i que tots vam aplaudir amb ganes. Aquest tema ens va deixar amb ganes de més, i per això existeix el “bis”, definitiu darrer tema que tothom reclama i que els músics sempre ens donen. El tema “bis” va ser un de l’Stanley Turretine, saxo tenor de la “corda” del Toni i, de nom, “Stan Shuffle”, un tema suau, si considerem el que havíem sentit, tema ideal per cloure una nit de Jazz del “de veritat”, tal i com el Toni ens va recomanar que escoltéssim, un tema ple de swing i de R&B tal i com va anar quasi tota la nit. En definitiva una molt bona nit de dissabte de glòria musical!!! Miquel Tuset.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada